Articles

Història

LA MORT DEL PRESIDENT AZAÑA

Manuel Azaña va morir la nit del 4 de novembre del 1940 en un hotel de la localitat occitana de Montalban, tot i que legalment la seva defunció es va produir en territori mexicà, perquè era a la seu de l’ambaixada d’aquell país

El 25 de febrer del 1939, 20 dies després d’haver entrat a França, Azaña va escriure la seva renúncia com a president de la República. Ho va fer en una casa molt confortable, a 300 metres de la frontera amb Suïssa, que el seu cunyat tenia llogada des que va ser cònsol a Ginebra. Allà hi restà molt tranquil fins que es considerà que els nazis alemanys podrien entrar-hi en qualsevol moment i el 2 de novembre se’n va anar al sud de Bordeus, a una finca molt maca que es deia Eden.

Però aleshores se li manifestà el problema de cor que resultaria fatal. Però quan Hitler es passejava per París, el 25 de juny del 1940, encara va tenir esma de fugir en una ambulància i acabar a Montalban a un piset del doctor Cave.

L’acompanyava la seva esposa i un ajudant. No pas encara el seu metge, Felipe Pallete, com s’ha dit, ja que aquest va comparèixer el 14 d’agost quan l’ambaixador de Mèxic, Luis I. Rodríguez Taboada, va aconseguir treure’l del camp de concentració de Sant Cebrià.

Tan bon punt arribà a Montalban, Azaña s’havia posat en contacte amb ell, que s’acabava d’instal·lar a Vichy. L’home es desplaçà ràpidament i el visità la tarda del 2 de juliol.

Rodríguez li deixà diners i disposà que el protegís un jove capità, de nom Antonio Haro Oliva, que era ajudant de l’attaché militar de Mèxic. Cal dir que aquesta condició era important perquè tenia dret a portar pistola. Cal dir, també, que el dia 2 de juliol Rodríguez havia rebut del president Cárdenas un telegrama que li manava que fes el que fos perquè “tots els refugiats espanyols” quedessin “sota la protecció de la bandera mexicana”.

De l’entrevista que va tenir el dia 8 de juliol amb Pétain, sortí el famós acord que se signà el 22 d’agost que, amb tota justícia, es diu que salvà la vida o almenys la llibertat de més de cent mil refugiats.

S’hi ha d’afegir que, de passada, Rodríguez aconseguí de Pétain el compromís que no es molestaria Azaña. Però amb la condició que no sortís de Montalban. El 13 de setembre, sabent que el rondava el famós Pedro Urraca, qui havia ja deixat Lluís Companys a Irun, es van llogar a l’Hôtel du Midi cinc habitacions relativament aïllades de la resta i aconseguí el reconeixement del govern de declarar-les ambaixada de Mèxic; és a dir, que es convertiren en territori legalment mexicà.

El dia 15 hi traslladaren el malalt, però abans d’entrar es toparen amb el tal Urraca i dos policies espanyols vestits de paisà. Se’n volgueren endur l’expresident i, com que els mexicans es resistiren, van intentar treure llurs pistoles. Va ser aleshores quan l’ambaixador, més lleuger, va anar a agafar ràpidament la seva esquadra del 38, i el capità, la pistola 45 reglamentària. Els espanyols no van parar fins a la prefectura, cercant reforços. Quan es van presentar amb els gendarmes, es trobaren l’entorn de l’hotel ple de refugiats que gaudien d’un pica-pica amb champagne que els oferí l’ambaixador per celebrar... la independència de Mèxic.

Azaña va ingressar a l’hotel i, protegit d’altres atemptats per l’esmentat capità i altres guàrdies, finalment va morir, legalment a Mèxic, el dia 4 de novembre. Això no agrada a la majoria dels seus biògrafs i han fet l’orni. Només el llibre de Santos Julià diu que va morir en un hotel provincià sota la protecció de la bandera mexicana...

Però la història no acaba aquí: per por del que diria el govern de Franco, el prefecte va privar categòricament que sortís a relluir la bandera republicana. L’ambaixador de Mèxic li va respondre que, aleshores, el fèretre seria cobert per la mexicana: “Per a nosaltres serà un privilegi; per als republicans, una esperança, i per a vosaltres, una lliçó dolorosa”, li va dir. També es volgué evitar que el seguici fos tumultuós, la qual cosa era impossible amb la quantitat de refugiats que hi havia a Montalban. Fins i tot va amenaçar de dissoldre’l amb els gendarmes. L’ambaixador no es va pas arraulir i li respongué que seria encapçalat per tots els empleats del govern de Mèxic que pogués reunir i, cara a cara, li va etzibar una expressió molt mexicana: “¡Veremos a cómo nos toca!” Efectivament, la senyora Azaña i algunes dones que l’acompanyaven foren precedides per una llarga muralla de pits mexicans davant de cada un dels quals s’enlairava una petita bandera de llur país i els gendarmes que tancaven la plaça es van apartar.

Un cop al cementiri, aquella quantitat de gent malmesa va veure que Azaña duia plegada sobre el seu cos una bandera republicana que va ser lliurada a l’ambaixador, i la mexicana que cobria el fèretre i que havia estat al balcó de l’habitació on va morir quedà per sempre més damunt del seu cos. “No olvidemos esta fecha –va dir per acabar Rodríguez Taboada–, nos servirá de santo y seña para la victoria final.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor