Articles

Opinió

A QUI LI FA POR LA GEOMETRIA?

La geometria disposa d’un incalculable valor d’abstracció, per la facilitat per ser aplicada com a mecanisme ordenador en altres àmbits

En un deliciós passatge de les Conferències sobre Història de la Filosofia, amb un inesperat (però no pas aïllat) atac d’humor, l’arxifilòsof comenta que la seva requesta de Plató no reposa en les obres que han entusiasmat el públic de tots els temps –el Fedó, el Fedre, el Banquet i la República–, sinó en les que obliga els lectors a “haver-se de punxar amb els escardots de la metafísica”, com el Timeu, el Teetet, el Parmènides, El Sofista.

Al marge que aquestes últimes obres de Plató li semblin a aquest cronista especialment apassionants i divertides, no deixa de ser un aire dels temps la resistència a punxar-se amb qualsevol mena d’escardot, ho sigui o no en realitat. De fet, no sembla que hi hagi cap realitat objectiva des de la qual es pugui determinar amb efectes universals quines matèries –quins estils, quines maneres d’expressar-se– poden ser reconegudes com a “escardots”, entesa la dimensió simbòlica del terme. L’escardot per a un matemàtic pot ser la història, i viceversa. Costa de trobar un bon exemple, perquè hi ha poques disciplines prou antagòniques per no tenir cap punt de contacte. Segur que l’àvida lectora té notícia de la història de les matemàtiques i, fins i tot, i en tenim casos pròxims i últimament revalorats –aviat sabrem si amb raó–, de les matemàtiques de la història.

Estaria fora de lloc proposar que com més refinada i suggeridora és una matèria, més probabilitats hi ha que els profans l’apreciïn feta d’escardots? La geometria, posem per cas, a la qual aquest cronista reconeix un deute, i li desperta una atracció expandida amb un coneixement dels seus racons no tan complet i profund com voldria, posa en fuga una massa important de ciutadania lectora quan un o una novel·lista desaprensius la fa aparèixer en un llibre. I això no obstant, al marge de la seva indubtable bellesa intrínseca –bellesa, insistim, que només es fa visible guiada pel coneixement–, la geometria disposa d’un incalculable valor d’abstracció, per la facilitat per ser aplicada com a mecanisme ordenador en altres àmbits.

Entre els ens materials –fruites, metalls, etc.–, els polígons i políedres –deixem per a una altra ocasió les figures de més de tres dimensions– són els més generals i deslligats d’harmònics; en altres temps n’hauríem dit “els més purs” (la idea de “puresa” no mereix avui el respecte de fa unes dècades). Són els de més recorregut entre abstracte i matèric, els més útils com a eina, com a models, com a disciplinadors de les ments i articuladors del pensament.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)