Música

LLUÍS LLACH

CANTAUTOR I ACTIVISTA

“El partidisme i les pagues són un càncer democràtic”

Lluís Llach tornarà als escenaris el dia 18 per donar força al Debat Constituent. En el seu pas per la política, critica les portes giratòries i que els partits “són esclaus de les pagues als seus militants significats”

CRISI
“Estem al davant d’un fiasco general. Si en els moments de cert pànic de futur ens amaguem sota la taula, la taula ens caurà al damunt”
EL MAPA
“Com volem aquest país? Pensen igual el Priorat i les Terres de l’Ebre que Cornellà? El Debat Constituent ho dibuixarà tot”
MAL CAMÍ
“Esquerra està en un error estratègic grandiós. No fer de la confrontació la primera eina de negociació és un error”
LA PAGA
“Els partits són esclaus de les pagues als militants significats. Quina llibertat té la gent per protestar contra les classes dirigents?”

El 18 de desembre, el cantautor i activista Lluís Llach tornarà als escenaris amb un concert col·lectiu al Palau Sant Jordi (vegeu la pàgina 34), que no té només un interès purament musical, sinó que s’enfila en el camí d’impuls del Debat Constituent, un procés participatiu engegat el 2018 per l’aleshores president, Quim Torra, “per establir les bases constitucionals per al futur polític de Catalunya”.

Quin és el perquè d’aquest concert?
El concert serà això, un concert. No pretenem fer ni un pamflet, ni explicar allà què és el Debat Constituent, perquè hi ha altres mitjans per explicar-ho. Farem un espectacle amb la col·laboració de més gent. Jo cantaré tota l’estona, però vindrà més gent a ajudar-me, no només cantant, sinó que també, per exemple, hi haurà la Marta Carrasco, una coreògrafa i ballarina fantàstica, i el Mag Lari... Volem fer un espectacle. Ara bé, el motiu és, primer, donar a conèixer el Debat Constituent i, segon, que com que volem ser independents, no dependre de ningú i no haver de demanar ajudes per no tenir cap coacció, capitalitzar-nos.
És, doncs, una acció per finançar el Debat Constituent.
Sí. Per finançar-nos. Aquest és un objectiu important. Però sobretot això ens permet (com fem avui amb tu, ahir amb una televisió...) explicar què és el Debat Constituent.
Segur que en aquest quinze any havia tingut altres propostes per tornar als escenaris, i fer-ho també per motius no només musicals. Per què ara?
Hi he pujat en altres ocasions per cantar només una cançó. Hi vaig pujar per la sida, quan m’ho va demanar el doctor [Bonaventura] Clotet, conegut per ser un dels capdavanters en l’estudi del VIH. Després vaig fer un concert molt estimat, pels migrants [el concert Casa nostra és casa vostra, del 2017]. També vaig fer el Concert per la llibertat al camp del Barça..., però sempre han estat col·laboracions molt puntuals.
Com serà l’espectacle del dia 18? Quines cançons interpretaran i quins missatges volen llançar des de l’escenari?
Tenim la sort que moltes cançons coincideixen amb missatges del Debat Constituent. Estem en unes circumstàncies en què tot plegat fa feredat. El Companys, no és això és el Companys, no es això! Ara, respecte a fa trenta anys, s’hi han afegit més problemes, com la crisi climàtica. I m’indigna trobar referents de fa quaranta anys que es puguin cantar ara, i que tu mateix t’emocionis. Però també volem ser festius, i hi haurà gent que cantarà alguna cançó seva. I tindrem un grup de músics que conec molt, ja que alguns m’han acompanyat als escenaris durant molts anys.
Ha dit que L’estaca hi serà però que no la cantarà Lluís Llach. Per què?
Ho dic perquè hi ha cançons que millor que les canti la gent. Té més sentit que les canti la gent que jo mateix.
Per què?
L’estaca és una cançó que fa molts anys que ja no considero meva. Sé que la vaig fer i sé que als polonesos els sap molt greu que no sigui seva perquè la canten com si fos un himne nacional, però va ser un ximple de l’Empordà, qui la va fer.
Diu que al concert es podran escoltar cançons que són simbòliques de la lluita antifranquista. Aleshores volíem un país millor i ara continuem demanant un país millor. Tenim tantes o més coses a reivindicar que en aquells anys?
Un dels motius d’existir del Debat Constituent és mirar d’aprofitar l’empoderament que ha tingut la gent durant aquests anys per definir en quins valors ètics, socials, econòmics... volem conviure. Ara estem al davant d’una mena de fiasco general i vivim un desgavell a Catalunya, a l’Estat, a Europa i al món. I quan dic al món ja no és polític, el món, sinó el món físic. L’única solució que tenim és intentar dir “volem viure així”, i després lluitar per poder-hi viure. El Debat Constituent intenta respondre 144 preguntes sobre quines possibilitats tenim de canviar les coses i d’imaginar una societat que tingui respostes: de què ha de ser l’energia, com controlem la classe política, quin tipus d’economia hem de tenir, etc. Si en els moments de cert pànic de futur generalitzat ens amaguem sota la taula, la taula ens caurà al damunt. L’única solució és posar-nos al davant, exercir de ciutadans, que per això hem lluitat tant aquests últims anys i hem de seguir lluitant. Si podem conjuminar tot això, la gent ha de triar si vol ser com una república nova o una república vella, però tanmateix república! El Debat Constituent respon a això. Estem en una situació diferent a la del franquisme, però pel que fa a estabilitat, no estem gens bé. Estem, jo què sé, per exemple, com quan hi havia la crisi dels coets nuclears a Cuba. Estem en un moment amb França i Anglaterra barallant-se, Ucraïna a punt de la invasió soviètica, l’economia manipulada per unes coalicions bestials, la política i l’economia amb portes giratòries constants, els polítics, també amb portes giratòries. Els partits avui dia són esclaus de les pagues mensuals que cobren els seus militants significats; tots estan en el poder i tots cobren d’això. Hem de replantejar aquesta societat o acceptar que anem cap a un daltabaix.
Justament el Debat Constituent busca la participació ciutadana, però si la ciutadania està desencantada i emprenyada, costa més trobar complicitats?
Sí. Nosaltres som petits tossuts grumblings [riu], que precisament el que volem és convèncer que quan la gent està desanimada no s’ha de quedar a casa. Una cosa és estar desanimat i l’altra acceptar que aquest desànim s’instauri per sempre més.
Què cal fer per capgirar aquest estat d’ànim?
Cada ciutadà, des del seu lloc, ha d’intentar anar contra això, ser creatiu i, sobretot, participar. A Catalunya, després de l’exercici de participació que hi ha hagut durant tants anys, en què hem sigut capaços de fer totes les coreografies i protestes, seria bo aprofitar aquesta capacitat social de mobilització per decidir. Amb el president [Quim] Torra i després amb el vicepresident [Pere] Aragonès, actual president, el que dèiem és que ens hem empoderat per fer un país millor: hem fet moltes coses per fer un país millor i hem rebut hòsties per fer un país millor, però col·lectivament no hem decidit quin és aquest país millor. El Debat Constituent el que planteja és això. I encara que jo soc molt independentista i potser per culpa meva queda molt connotat, el Debat Constituent va més enllà d’una opció independentista, perquè abraça el 90% de gent que no està d’acord amb l’estatus actual. I si parléssim d’economia, etcètera, potser aquest 90% aniria més enllà.
Ara estem en la fase de participació del Debat Constituent. Al final de tot hi haurà unes conclusions que es lliuraran al Parlament. Un cop entregades, què passarà o què hauria de passar?
Tenim una eina informàtica fantàstica que farà que la gent, a través d’aquesta eina, defineixi els paràmetres de convivència. En aquests paràmetres hi haurà consensos, dissentiments, etc. Crec que hem fet una cosa molt especial: que no només podrem fer un mapa general, sinó que tindrem un mapa territorial. Les úniques dades que recollim són: si hi participes, el teu nom no consta enlloc, el teu carnet d’identitat no consta enlloc i el sexe el dius tu; hi consta la teva edat i el teu poble, amb la qual cosa al final tindrem un mapa genèric però també un mapa territorial. Com hem de definir l’organització política d’aquest país? Pensen igual el Priorat o les Terres de l’Ebre que Cornellà? Les dones pensen igual que els homes en moltes coses? Què volen els joves i què volem els vells? Això acabarà absolutament dibuixat. I si al final acaba amb un procés constituent, això és molt important perquè es veuran diferències territorials, de sexe, d’edat...
Però queda enlaire què passarà un cop presentades aquestes conclusions?
Si hi ha molta participació, amb l’autoritat que ens dona aquesta participació, anirem al Parlament i, d’alguna manera, si la participació és alta, el Parlament ho hauria de tenir en compte. I si té oportunitat i voluntat, hauria de fer un procés constituent, perquè el Parlament és l’únic que pot fer una constitució, o bé l’assemblea constituent que defineixi el Parlament; perquè no només ha de ser el Parlament, sinó que de vegades el mateix Parlament es fa ajudar d’experts o de gent del carrer per millorar la riquesa. Si la participació és alta, ha de ser tingut en compte, perquè els polítics depenen dels vots de la gent. Ara bé, si la participació és petita, haurem de dir que un tant per cent de la gent opina això... A mi em sembla útil en qualsevol cas.
Vist el moment de desencant, com ha dit abans, hi pot haver la sensació que és com decidir què faríem si ens toqués la loteria, però tement que la possibilitat que ens toqui és poca?
Al revés. Com que estem en un moment de crisi, precisament seria el moment de fer els canvis necessaris. Hi ha majories parlamentàries que ho diuen. I no em refereixo només a l’independentisme, sinó a com enfoquem moltes altres coses. I després aniríem al Parlament. La nostra posició actual és que si hi hagués consensos importants i després ells no en fessin cas i menyspreessin tant la voluntat de la gent, nosaltres, a través d’iniciatives populars, podríem dir: “Si un 80% de la gent vol això, tenim autoritat per venir al Parlament i obligar-vos a fer això.” Si hi ha una majoria que té ganes de canviar, tindrà el material magnífic per canviar o per fer un procés constituent. I això ho dic perquè crec en els polítics, per molt que els critiquem. Per a qualsevol persona que representi la ciutadania, tenir un mapa del país i quina és la voluntat de com volem ser... Ja s’ho farà, si no en fan cas! Sempre dic que el problema serà seu. Ara bé, el més important de tot això és la participació. I per això treballem tot el que treballem.
I per això el concert del dia 18 és una manera més d’incentivar la participació?
Exacte. I si guanyem alguna pessetoneta, com es deia abans, la invertirem en publicitat i a fer fàcil la participació, perquè fins ara no ho hem pogut fer.
Amb aquest concert tornarà a ser més músic que polític, encara que sigui només un concert. Viure des de dins el món de la política, en què l’ha decebut i en què l’ha entusiasmat?
Hi ha algunes coses que m’han decebut, i algunes són estructurals. Podria dir, per començar, que el Parlament, tal com està constituït i funciona, és vell; és un Parlament del segle XIX, i ni representa ni actua com un parlament del segle XXI. Però el que m’ha agradat més és trobar persones magnífiques, amb voluntat d’utilitzar la política per servir a la gent. Al mateix temps, veure com les maquinàries de vegades eliminen aquestes persones, i al seu lloc hi ha persones de no tanta qualitat que estan allà, que han començat quan eren joves a les joventuts i que com que sempre han callat i han cregut, hi són. Junts, ERC i la CUP és diferent, però tanmateix, faig una pregunta: quanta gent hi ha de qualsevol secretariat nacional o de comitè central, que no tingui paga? Que no sigui pagat? Per tant, quina llibertat té la gent per canviar o per protestar contra les classes dirigents? Qui s’atrevirà a dir a un secretari general o a un president que no hi està d’acord i votar en contra si és ell qui ha de decidir els diputats els alcaldes, els secretaris...
Ha constatat que el partidisme està per damunt de l’interès general de la gent?
Sí, el partidisme i les pagues són un càncer democràtic. De vegades dic als meus companys que quan acabem això hem de buscar vint savis independents però de gran prestigi que facin una llei electoral; que s’imposi una llei electoral. Perquè això no pot ser. Entenc que no es vulgui canviar, perquè volen protegir el poder que tenen, però a la llarga és la seva pròpia destrucció, i per això tenen la poca credibilitat que tenen. Veus coses increïbles: canvis de direcció de 180 graus sense que presentin la dimissió... S’hauria de repensar tot per poder afrontar les coses que venen, que seran molt difícils des d’una perspectiva democràtica i de justícia social i de progrés.
Ha dit que no vota Puigdemont, que sí que ha votat la CUP i que el seu partit és ERC, però que ara no pot fer costat a la seva política autonomista. Quina alternativa li queda?
Això que faig: fer feina com l’estic fent jo o com l’estàs fent tu; com a ciutadà, m’obliguen a delegar el meu vot durant quatre anys, cosa amb què no estic d’acord però, durant aquests quatre anys, mentrestant vaig fent feina, fins i tot contra aquells a qui he delegat el vot. Perquè jo he delegat el vot a la CUP, però sempre que cal critico la CUP. I és veritat que el meu partit natural seria l’esquerra d’Esquerra, però en aquests moments estan en un error estratègic grandiós. Aquest error estratègic ens pot fer molt mal. I com que, a més, estem en un Estat espanyol que ens té en un punt de mira a qualsevol partit que governi (perquè ja no és un problema de partit sinó d’estat), no fer de la confrontació la primera eina de negociació és un error. Quan veig que els partits no demanen als seus militants que es confrontin penso “per què serviu?” Qui ens hem de confrontar, les entitats? No, haurien de ser els partits. S’han acostumat que han de ser les entitats però és mentida: són vostès, els partits, els que han d’anar al davant de la confrontació. I si no es volen confrontar, aleshores acceptin tota la repressió que ens ve resignadament. Que ho acceptin ells, nosaltres no; jo no.
No creu gens en la taula de diàleg?
Crec en el diàleg, però aquesta taula de diàleg és una presa de pèl; a més, certificada i amb acta notarial! És una taula de negociació absolutament desequilibrada, perquè ells tenen tots els trumfos perquè han reprimit tant que poden negociar sobre els tres mil [represaliats], sobre els que estan exiliats, sobre els que poden tornar a la presó, etc. Mentre sigui així, aquest diàleg és indecent. Però és que, a més, no volen dialogar, sinó que ho volen allargar fins que tornin a guanyar les eleccions o fins que guanyi el PP, que és l’altra possibilitat. A mi aquesta estratègia, sabent que d’aquí a dos a anys o d’aquí a quatre (és igual, però això passarà) vindrà una ultradreta que portarà al seu programa la nostra aniquilació com a realització col·lectiva em sembla una estratègia no errònia, sinó espantosa. I ho dic. Ara bé, ho dic del partit que pràcticament he votat sempre; que quan vaig anar a Junts pel Sí m’hi vaig integrar tant com vaig poder, i que el respecto pels seus anys d’història, que no se si s’assemblen gaire als actuals.
Té la sensació de pèrdua del temps?
Crec que és pitjor que això. Reculem, perquè els altres no el perden, el temps. I tu perds la possibilitat de ser, de defensar-te, que és el que veiem contínuament. Diuen això de la llengua... Molt bé, i què farem: doncs fem una classe més i au! Aquí és quan dic que els partits no me’ls crec, en realitat, perquè a les seves bases, que són milers i milers de persones, no les mobilitzen contra res; jo no he vist cap ordre de cap partit dient: “Senyors, vostès tallin la carretera per protestar contra tal cosa; o ara portem al Parlament alguna altra cosa...” No, confien que ho faci l’ANC o Òmnium. És l’accessió dels seus atributs i les seves obligacions polítiques. Bestial. I com que nosaltres també ens hi hem acostumat, no som gaire crítics. Com et deia abans, ja sé que els secretariats nacionals tenen els seus interessos. Ara bé, la militància què? És un desgavell.
D’aquí la importància del Debat Constituent?
El Debat Constituent parteix d’una base: que nosaltres som ciutadans i no volem tornar a ser súbdits com ho érem abans. Hem guanyat la nostra ciutadania amb esforç i a hòsties, i no volem retrocedir. Exigim a la gent que es diu independentista que entengui d’una punyetera vegada que no defensar, amb la confrontació que sigui necessària, cadascun dels nostres drets és erroni i un desgavell.
Quan està previst que estiguin a punt les conclusions del Debat Constituent?
Depenent de com vagi la pandèmia –que sembla que no anirem gaire bé–, pensem que el procés hauria d’acabar al mes de maig, però com que això depèn només d’una coordinadora totalment independent, autònoma, que no es deixarà influenciar per res, si veiem que convé allargar-ho, ho allargarem.

QUINZE ANYS DESPRÉS

En els darrers quinze anys, Lluís Llach només havia pujat a un escenari per col·laborar puntualment en algun concert especial, com el Concert per la llibertat del 2013. Ara ha decidit tornar-hi de ple, el 18 de desembre al Palau Sant Jordi, per donar força a la iniciativa de Debat Constituent. Llach diu que li fa molt respecte tornar a posar-se davant del públic: “Perquè quan feia la professió ja me’n feia molt, de respecte. Però tinc la sort que vaig estudiar molts anys cant clàssic i això em va donar un coneixement tècnic; estic retrobant la veu. M’impressiona molt també el fet d’estar davant del públic, amb 73 anys, i saber que si quatre dies abans em constipo tindré un problema. Però això forma part del risc de cantar.”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)