Teatre

CANELONS, RAÏM I TEATRE DOLÇ

El mèrit de ‘Pecats...’ és aconseguir que el públic se sumi a la poca-soltada de la trama, mòbil en mà. Darrere hi ha enveges, luxúria i mandra calculada dels pecats capitals
‘La millor carta als Reis’ juga a
escriure la carta perfecta, i ho fa amb cançons, coreografies, nens i pares que viuen la màgia amb contradicció i sempre amb la ingenuïtat per aprendre’n
El text de Javier Daulte és una comèdia sentimental en què tres dones que voregen els 40 anys es reuneixen perquè una d’elles s’ha separat

Els artistes saben quin és el perfil d’espectacle ideal per fer la digestió després d’un àpat de Nadal. Per això proliferen les comèdies i els títols per a tots els públics. Us fem una mostra del que podeu trobar a la cartellera. Compte amb l’abús de torrons!

Autoria i interpretació: Carles Sans Lloc i dia: Teatre Borràs, 3 de desembre (fins al 16 de gener)

PER FI, SOL!

Tot i el títol, la peça és una mena d’àlbum personal de Carles Sans durant la carrera de Tricicle. Fa broma que, per fi, està sol a l’escenari, però en realitat es percep que enyora els seus companys i, en certa manera, que té el cuquet de l’escenari. Sans, amb el suport de José Corbacho com a director, va trenant les anècdotes, com qui explica una tirallonga d’acudits en una sobretaula, amb gintònics i begudes estomacals d’alta graduació. L’actor fa una volta més als típics monòlegs (tot i que juguin amb una estructura similar). I és que, al costat del seu discurs(al qual necessitaria donar diferents ritmes per fer més imprevisible el gag) hi introdueix el gest característic de Tricicle. La gràcia és que Sans assumeix el mim dels seus companys a partir dels seus posats clàssics (com el ball estirat de Paco Mir o el somriure aparentment trencador de Joan Gràcia). El Tricicle sempre ha estat un trio d’humor blanc molt estimat per tot tipus de públic. Sans estira el grau de l’humor amb els acudits políticament incorrectes. Està en el seu dret perquè s’està reinventant amb la paraula. Ell, diu, hauria volgut convèncer la seva companyia de donar-se el gust pel text. Certament a Hits, l’espectacle amb què es van acomiadar, la van introduir. Però el més celebrat és la veu en off i les situacions que creaven un surrealisme sublim amb uns antiherois patèticament divertits. Ara, Sans juga també amb fotos històriques del grup i amb el ciclorama incorporant colors, imatges i recursos audiovisuals per fer més convincent l’anècdota. Sans es revela com un convidat perfecte per allargar sobretaules. Segurament, li sap greu estar sol, però troba la companyia del públic, sempre disposat. I celebra, ara sí, la paraula (que no necessàriament ha de matar el seu mim característic). També a L’èxit de la temporada diferents intèrprets d’El Terrat es van voler reinventar i, al final, van rebre el màxim d’aplaudiments quan es revestien de Chiquiliquatre i companyia.

Direcció: Sílvia Munt Lloc i dia: La Villarroel, 12 de desembre (fins al 9 de gener)

LES IRRESPONSABLES

Les irresponsables ensenya una postal que faria díptic amb Les noies de Mossbank road, ja que torna a ensenyar fins a quin grau d’indestructible pot ser l’amistat entre amigues (ara ja entrades en la crisi dels 40) i també perquè Sílvia Munt repeteix a la direcció i Marta Marco i Cristina Genebat, a l’escena. En aquest cas, però, Nora Navas substitueix Clara Segura. Aquest segon episodi vessa més amargor i cinisme respecte a la ingenuïtat del muntatge anterior.

El pla ha de ser perfecte: la Núria ha aconseguit les claus d’una torre de luxe d’uns amics, allunyada del brogit de la ciutat, on consolarà la Lila (que s’acaba de separar de la parella després de passar un sotrac). Elles refermaran la seva amistat. En principi, també hi ha de ser la Vicky, la tercera amiga de l’ànima, però li ha sorgit un imprevist, a de darrera hora, i l’ha substituïda la germana gran de la Lila, la Fabi, que té un cert to malcarat, de no voler-se passar les nits donant voltes al conflicte. Ella és de les que s’hi enfronta i assumeix les conseqüències.El text còmic i costumista de Javier Daulte juga amb la intriga, perquè en aquella casa hi entra un gos de grans dimensions i les espanta. I una d’elles reacciona amb un comportament que pot ser irreversible. Daulte va amagant la trama i entreteixint-la amb subtrames que són sucoses perquè ensenyen la buidor de les tres dones que, aparentment, estan segures d’elles mateixes i mostren satisfacció per la seva etapa vital. En aquest joc de paral·lelismes, per a les dones el gos i les seves parelles, viuen una vida que s’hi emmiralla.

Sílvia Munt planteja la situació sense complicar-se: un espai elegant, una televisió de grans dimensions per emetre alguns fragments musicals (com el Cry Baby, de Janis Joplin) que trenquin la cadència de les paraules, sempre rebatent-se, com un duel, sigui per enrocar-se en posicions numantines, sigui per reconèixer-se dèbils i ensopides en la seva vida. El combinat de desesperació, enveges, ràbies, alcohol, antidepressius i por es converteix en explosiu. I el públic l’aplaudeix i l’escolta i prova d’acaronar els personatges desvalguts, que es mostren, per fi, sense màscares. Sense aconseguir la catarsi de Les noies... sí que es guanya el públic (i no únicament el femení) i s’atreveixen (potser és un pèl agosarat o, com a mínim, allargassat) que els espectadors les aplaudeixin seguint el ritme en una coreografia de deliri final.

Direcció: Raül Garcia Lloc i dia: Ateneu Popular 9 Barris, 13 de desembre (fins al 23 de gener)

SOTRAC

En el circ, la dependència dels altres és indispensable en exercicis de mà a mà i en la majoria de les accions que demanen compenetració entre tots els participants. A Sotrac, en canvi, els números que han triat per a aquest muntatge (amb un humor negre de traç gros, jugant sobre un taüt i penjant-s’hi, com si fos un trapezi bessó per les nanses dels laterals) són bàsicament individuals: el cèrcol aeri, el trapezi i la perxa.

L’espectacle alterna projeccions d’anuncis ficticis, que interpreten els mateixos actors de l’escenari amb una situació de precarietat laboral (com el rider que va portant menjar a domicili i roba que seria més fàcil comprar a la botiga del barri). La música també juga un paper determinant, amb les cançons, (al banjo, per fi s’abandona l’ukelele de les clàssiques cançonetes de circ) que imaginen una situació tràgica però que la viuen amb una comicitat surrealista molt divertida. Els números de circ apareixen destacats i són els que aporten més pes específic a aquesta broma simpàtica i que no desaprofita fer escarni dels hàbits més estúpids com caminar mirant la pantalla del mòbil (i caure de les mil diverses maneres). Potser la pega és que aquesta imatge, com la dels vídeos dels gatets, fa competència amb el número de trapezi i li treu focus, encara que, puntualment en el vídeo també s’hi vagi introduint la imatge de la mateixa trapezistadesenvolupant el número. El trapezi amaga molta potència i, tot i que pugui semblar reiteratiu, si se sap apostar per l’austeritat visual té notables resultats. Un bon exemple és Tour.

En el repartiment, hi destaca la vis còmica de Sarah Anglada, ballarina de la companyia Moñekos (Yi-ha, Amortal combat, We-ding). L’actriu és la que desenvolupa més el seu personatge, de presumida i atrafegada artista, i inclou coreografia amb una notable elasticitat i, fins i tot, alguna acrobàcia, amb l’ajuda dels dos portors del grup (Matias Plaul i Mariano Rocco). El conjunt és uniforme, i es percep una voluntat de jugar al fet teatral, partint dels impulsos dels companys. Hi ha, com sol passar quan un artista de circ entra a fer un personatge, un excés de gesticulació i de paraula, (li falta la contenció que tenen en el seu aparell acrobàtic) però aquest soroll tendirà a reduir-se a mesura que avancin funcions i se sentin més segurs amb la connexió del públic.L’Ateneu Popular ha produït el seu 26è títol, amb la constància de sempre. Ara, beu més de la màgia i l’humor com bona part de la seva carrera (Nu, Invisibles, Garbuix...) Ben diferent de treballs de densitat psicològica com Fins i tot la foscor, Sopa i el que el vent no s’emporta o Soterrani còsmic). Al nou espectacle hi ha algun toc d’extravagància, que el justifica per ser dalt d’un escenari i desplaçar-se de forma diferent a la resta de mortals i, en tot cas, quan vesteixen la normalitat la pinten amb una pàtina de clown exagerat, de iogui, d’antiheroi que ha perdut el nord… El Sotrac ha de servir per sortir del teatre amb les ganes de recuperar l’abraçada, les mirades als ulls i la conversa plàcida. Intent prou lloable dirigit per Raül Garcia.

Companyia: La Trepa Lloc i dia: Jove Teatre Regina, 15 desembre (fins al 4 de gener)

LA MILLOR CARTA ALS REIS

Estimada canalla que voleu escriure una carta als Reis, aquesta és la meva: “No oblideu la il·lusió i la fantasia, ni el joc, com molt bé enfoca l’espai escènic simulant un joc de construccions. També els actors, que es van intercanviant els papers per mostrar una llarga llista de situacions en les quals, sovint, us trobareu identificats. Hi ha cançons, coreografies i un grapat de personatges arquetípics als quals sempre els acaba superant la il·lusió per redactar un carta i entregar-la al patge reial. Tingueu ben present el que diuen els personatges que representen els pares durant la funció, que demanen una mirada gens arquetípica sobre la llista de regals, perquè el joc no entén ni de sexe ni d’edat. El millor regal és una amiga. Cap altra joguina (per costosa i espectacular que sigui) respon millor a les interaccions. I això a Bruna, el musical o a Alícia al país de les meravelles també ho tenen molt clar. Estimeu, també, els germans, compartint catàlegs de joguines i llapis de colors. I, a partir del 6 de gener, dediqueu una estona a jugar amb els jocs del més petit. També pares i adults en general, hi teniu alguna missiva en els personatges dels fills que, el que volen, és compartir estona de joc i convivència i menys papers de colors. Ho diuen, encara que potser no en siguin del tot conscients. Aprofiteu aquest compendi de bones intencions de La Trepa per portar els fills al teatre i, de pas, reforçar plantejaments raonables en una festa en què, a vegades, la il·lusió i la fantasia, ens desborda només per la cartera. Per on ha de desbordar és pels ulls dels infants i dels adults.Les cartes descriuen com sou. Rebregada, amb tatxons o bé amb dibuixos de llaços i lletra immaculada. Tingueu paciència. L’elegància i netedat ajuden a entendre què demaneu i, alhora, us ajudarà a ser més rigorosos amb vosaltres mateixos i, potser, més austers.En una societat consumista el “no saber què demanar als Reis” és un element de riota al pati de l’escola. En una societat responsable és tot un símptoma de maduresa.

El millor regal és l’inesperat. La carta més valorada és la que arriba a misses dites, feta amb urgència, però amb una sinceritat extrema. És com una abraçada inesperada a la mare, o com un regal que et dona el patge reial quan no li demanes. El patge busca la millor carta, com si fos un rànquing de la millor joguina o el conte més venut. La sorpresa arriba sempre amb el darrer gir.La millor carta (com la crítica que rearma el cor) és aquella que, un cop acabada i rellegint-la se’t dibuixa un petit somriure plaent de sorpresa. Perquè el que hi ha escrit sorprèn i ensenya alguna cosa, fins i tot, al que l’ha escrita. I en posa la rúbrica ben feliç, adonant-se que això significa créixer i fer-se responsable del seu dia a dia. I aquest sí que és el millor regal.

Direcció: Edu Pericas Lloc i dia: Aquitània, 18 de desembre (fins al 23 de gener)

PECATS IMPERDONABLES

En una barraca (reconvertida en segona residència) enmig d’una esplanada de camps d’arròs es troben tres germans, les seves respectives parelles i una minyona que està de tornada de tot. I, també hauríem de dir, que apareix la decisió del públic que actua de fat, de triar el destí d’algunes situacions (sempre còmiques) a través d’un mena de kahoot responent un qüestionari durant l’obra, amb el mòbil encès. En joc, l’herència i l’ambició d’aconseguir-la, en un paratge lluny de l’atenció de tothom. El Cluedo està servit. És una situació ideal, en realitat, per a un thriller tipus Agatha Christie (La teranyina, Assassinat a l’Orient Express, Y no quedarà ninguno, Testimoni de càrrec....), amb una càrrega d’humor sobredimensionada.

El joc teatral funciona i diverteix perquè es pot veure com els mateixos actors es provoquen com si fossin a la sala d’assaig, tensant la situació a un extrem irreal. Riuen obertament i recriminen al tècnic si els ha tallat l’escena massa d’hora (perquè els apaga el focus). S’és políticament incorrecte quan el públic decideix que un personatge sigui sordmut en comptes de suc. O quan els actors interpreten un to de sèrie llatinoamericana (permetent que els tres germans tinguin accents ben diferents: veneçolà, cubà i argentí). És una peripècia per fer divertir i compartir complicitats amb l’espectador quan s’especula que entre els set membres n’hi ha un que va finançar les urnes de l’1-O. Tot és divertidament possible i no s’aturen ni per la coherència ni pel realisme per furgar en l’humor. Tot i així, les regles(mínimes) es mantenen. El codi és diàfan i són les majories del públic les que forcen situacions. Surrealista el moment Fast Forward, jugant a representar la gravació d’una sèrie com aquell invent de sèrie teatral de Dolors de sis capítols.Podria semblar que cada personatge representa un pecat capital. En realitat, en la seva sang, s’hi barregen en diferents proporcions. Els set actors (Francesc Ferrer, Susanna Garachana, Miquel Sitjar, Agnès Busquets, Peter Vives, Jofre Borràs i Eva Barceló) juguen amb la seva pròpia vis còmica. I el públic assisteix a un treball interpretatiu desproporcionat. La sorpresa es manté contínuament per sobre de les subtrames de dones infelices, amants apassionats, actors porno en excedència...

Direcció: Federico Bellone Lloc i dia: Coliseum, 19 desembre (fins al 23 de gener)

EL GUARDAESPALDAS

Mireia Mambo triomfa en aquesta producció que, per la resta, és un error. Probablement, cau des de bon principi: voler fer un musical amb un protagonista callat i reservat és una empresa massa complicada. Ho aboquen tot a l’espectacularitat del concert i a unes coreografies amb el cos de ball ensenyant múscul i pell. Però el limitat repartiment impossibilita traspassar a l’escena el record del film, tot i que troben un bon recurs transformant l’escena del jukebox en un divertitkaraoke. Les escenes d’acció causen vergonya aliena. Mambo, no deixa de cantar i aguanta la torxa fins al peveter final.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)