Pantalla

Cartellera

VAQUILLA 2.0

Qui encara tingui a la memòria les pel·lícules dels anys vuitanta del gènere quinqui, sense dubte no es trobarà estrany i sí potser confortable amb Las leyes de la frontera, nominada a tretze guardons en els XIV Premis Gaudí i basada en la novel·la homònima de Javier Cercas. Els films referencials i tronats d’una altra dècada i època, dirigits per José Antonio de la Loma (Yo, el Vaquilla, Perros Callejeros) o Eloy de la Iglesia (El pico, Colegas, Navajeros, La estanquera de Vallecas) eren produccions modestes, de baix pressupost i factura, però amb molta intenció i voluntat. I de vegades, massa realitat i tot. Ara, Daniel Monzón (La caja Kovak, Celda 211, El Niño) recupera aquest cinema dur de violència i delinqüència de barri, però per sort, amb una realització tècnica molt per sobre de la de les obres esmentades.

El director mallorquí, que com demostra la seva filmografia es mou bé en l’acció, manté l’estil i la caracterització d’una època i uns personatges en què només valia la supervivència i predominava l’analfabetisme. No en el cas de l’inadaptat protagonista, que lluny d’aquests estereotips va a parar a un grup prou inepte però violent de joves atracadors que viuen la vida a mil per hora. El personatge de Marcos Ruiz, Ignacio Cañas, el Gafitas –així el bateja el cap de la banda–, hi arriba per raons i motivacions ben diferents de les que mouen aquests individus asocials, drogoaddictes i marginals, però autèntics. Qui mana, Zarco –genialment caracteritzat per Chechu Salgado–, l’acollirà com un més i posarà a prova els seus límits. Tot això permetrà al protagonista escapar d’una realitat que no estima, un altre tipus de marginació, que l’angoixa i que no li aporta cap rumb. Amb Zarco i la salvatge i espectacular Tere (Begoña Vargas), el Gafitas es trobarà a si mateix i se sentirà un més. I trobarà alguna cosa més, el seu despertar en l’amor i el sexe. Tot en un. Bingo per ell, tot i que al final, com es podia esperar, per creuar tantes línies acabarà tan malament com la seva banda.

S’ha de destacar la fantàstica escenografia de la Girona i la Costa Brava de finals dels setanta, i també el perfil imaginat i dibuixat d’una Guàrdia Civil de l’època, més tòxica i inoperant que el mateix grup del Zarco. La sala de jocs que regenta Pep Cruz, el bar La Font... tot rutlla en aquesta encertada i autèntica posada en escena, amb molts actors debutants i procedents de l’extraradi. Al final, el producte esdevé fresc i creïble per tots aquests motius. La pel·lícula entreté i, a més, diu coses, amb un ritme narratiu i violent que ens recorda el gènere esmentat a l’inici, en què tot anava molt ràpid i entrebancat. Amb Monzón, això sí, facturat amb classe i mestratge, i amb tocs de road movie. El director torna a demostrar que es pot fer acció també a casa nostra, no només a Hollywood, i que aquí es pot fer real sense abusar d’efectes i excessos. Monzón mesura i barreja amb cura tots els ingredients, perquè el resultat final sigui molt més que una pel·lícula de delinqüència. De fet, és una pel·lícula d’amor i amistat.

LAS LEYES DE LA FRONTERA Direcció: Daniel Monzón Guió: J. Guerricaechevarría Música: Derby Motoreta’s Burrito Kachimba Fotografia: Carles Gusi Productors: La Terraza, Ikiru País: Espanya
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor