Articles

Totes les arts d’en Brossa

El Centre de les Arts Lliures de Barcelona continua fent créixer el llegat del poeta des d’una visió multidisciplinària i lliure. Hi caben tota mena d’expressions creatives, sota la norma que no hi ha normes

PARAULA
“Per a Brossa, el llenguatge no només sortia de dins cap enfora, sinó que també el trobava al carrer i l’introduïa”
RECORD D’UN MALSON
“Va decidir que no volia fer un poema de celebració, sinó un antimonument a la persona que va projectar urbanísticament la Mina”
VIA LLIURE
“En la poesia que Brossa va crear no hi ha espais frontereres, sinó espais de trànsit entre els generes”

“Jo voldria tenir una ànima sense racons, que tot estigués a la vista.” Són paraules de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), rei total i absolut, obert en canal, del Centre de les Arts Lliures de Barcelona, un projecte de la Fundació Joan Brossa que ha obert els ulls a Barcelona aquest hivern. El mecanisme engreixat del projecte, ja realitat, va fent via. El centre i tot el que guarda entre les seves parets no es poden encasellar, i caminar-hi per descobrir-ho té un punt de desordre –més sensació que realitat– que lliga amb l’esperit. Les paraules de l’inici són les mateixes que reben el visitant a Joan Brossa. La serp viva, primera experiència dins del que ha de ser una mostra permanent. La serp viva, a cura de David Bestué, s’hi estarà gairebé dos anys. Diu el text de la mostra: “Durant tota la seva vida, Joan Brossa va voler expandir el territori de la poesia seguint un impuls experimental. Aquest posicionament converteix l’obra extensa del poeta en un registre fidedigne i autoconscient del context històric, polític, social i cultural que li tocà viure.” A l’entrada mateix, presidint l’espai expositiu principal hi ha tot un emblema: el poema objecte que li va encarregar l’any 1989 l’aleshores alcalde de Sant Adrià de Besòs. Brossa va decidir dedicar l’obra a Josep Maria Porcioles, qui havia promogut la construcció de la Mina, a Sant Adrià, per acollir barraquistes. És Record d’un malson: una cadira d’oficina de ferro que sosté una safata de bronze amb el cap de marbre de l’alcalde Porcioles. Aquest poema escultura no va arribar a exposar-se i va passar per mil i una vicissituds, fins a arribar, definitivament al Museu de la Immigració, a Sant Adrià, a principis del segle XXI. Aquesta exposició s’articula en tres idees principals, com s’explica allí mateix: “El poeta com algú que registra la realitat –en alguns casos, de manera literal–; el poeta com aquell que investiga les eines amb què treballa, és a dir, el llenguatge, i, per acabar, l’escriptura com un exercici per posar a prova la imaginació, tot buscant un possible punt de fuga en àmbits tan diversos com l’il·lusionisme o el teatre. Sigui en format literari, visual, tridimensional o escènic, Joan Brossa va capturar la paraula pensada, escrita i llegida; la paraula trobada, escoltada i vista, la paraula viva.” Quan es va presentar, al desembre, tot passejant pel nou centre, Maria Canelles, una de les membres de l’equip de direcció col·legiat, incidia en la seva importància: “Els projectes que vinguin a aquest espai permanent sempre giraran al voltant de la figura i l’obra de Brossa.” No ho diu ningú, però aquesta zona permanent se sent com un esquelet vertebrador. Voltem acompanyats de David Bestué. “Se’m demanava no un resum, però sí una visió sobre l’obra del poeta. Jo tenia el handicap, i ho hauria de dir entre cometes –perquè és molt bo–, que s’havia fet una exposició bastant extensa de la seva obra al MACBA. Extensa i voluminosa. Així que em vaig estimar més portar poques peces però molt significatives i, de fet, n’hi ha que no pertanyen només a l’arxiu que es conserva al MACBA, sinó que venen d’altres llocs i són difícils de veure.” Hi ha tres apartats. El primer és poesia rasa: “Una poesia en què el poeta introdueix retalls de diaris, per exemple, o un llenguatge amb què es refereix al poder, amb què es riu de les lleis. Fins i tot introdueix allò que podia escoltar al carrer. Per a Brossa el llenguatge no només sortia de dins cap enfora, sinó que també el trobava al carrer i l’introduïa a la seva obra. En aquest sentit, el poemari Pluja seria molt paradigmàtic. És aquest poemari que és literalment això, fulles mullades per la pluja.” Aquesta seria una primera part, en què el component polític és molt fort. Això desembocarà en Record d’un malson, que ja hem citat. “Inicialment es va plantejar com un escultura per a l’espai públic. Ell va decidir que no volia fer un poema de celebració, sinó un antimonument a la persona que va projectar urbanísticament la Mina. I així és com el dedica a Porcioles, com aquell qui va empènyer el desenvolupament urbanístic. Brossa deia que els monuments també havien de servir per xiular, i no solament per aplaudir. Mai es va arribar exposar a l’aire lliure, però, i va restar en un magatzem municipal. De fet, hi ha dos retalls de premsa en què s’explica que van entrar al magatzem i van treure l’obra al carrer, i els problemes que això va comportar.” Continua Bestué: “Per a nosaltres, Record d’un malson és com un testimoni d’aquesta lluita política que continua durant la democràcia.” L’exposició avança, en una segona instància, per mostrar la relació directa del poeta amb el llenguatge, com a eina, l’abecedari mateix. Primera part, doncs, poesia rasa. Segona part, llenguatge. I la tercera, l’aventura d’introduir la imaginació. “El llenguatge li permetia, de sobte, deixar anar la ment tal com raja.” S’explica a l’exposició: “El poeta no va voler renunciar a introduir a la seva obra altres ingredients i inquietuds que el van portar a treballar amb l’inconscient o la màgia. Brossa sempre mostrà fascinació per l’il·lusionisme i pel transformisme, perquè es tractava de mecanismes que permeten modificar constantment la realitat, excitar-la amb allò inesperat.” De la mateixa manera que sentia aquestes inquietuds pels continguts, investigava altres formats, com el teatre o els guions cinematogràfics. De la paraula a l’acció.

CIRC DE MOLTES PISTES

L’espai permanent, dèiem, es visualitza com un fonament i una inspiració. El nou centre és molt divers. Diem nou, tot i que fa una mena de relleu. Al juny, l’Escenari Joan Brossa abaixava definitivament el teló, després que no es renovés la concessió a La Seca, l’edifici on es trobava el teatre. L’espai escènic nascut el 1997 es va traslladar el 2011 a aquest edifici, aleshores amb el nom de La Seca Espai Brossa. El 2018 va renovar el contracte amb l’Ajuntament i es va convertir en l’Escenari Joan Brossa.Al juny, coincidint amb el tancament, fonts municipals mantenien que res no es perdia, ja que la Fundació Joan Brossa obriria al mateix edifici el nou Centre de les Arts Lliures de Barcelona i d’aquesta manera hi donava continuïtat. Les obres van començar al juliol, per unir La Seca 1 i La Seca 2 i fer-ne un tot.

Polèmiques a part, que n’hi ha hagut, ara l’edifici de La Seca és un espai unificat de creació multidisciplinària: arts plàstiques, visuals i escèniques. No és un museu ni un teatre, expliquen a la Fundació Joan Brossa. És un centre expositiu i un espai dedicat a l’exhibició teatral i a les arts en viu, i segons la direcció “que posarà l’èmfasi en la visualització de processos creatius i que serà especialment sensible amb les noves generacions”. La direcció del centre és col·legiada i la formen Judith Barnés –programes de mediació–, Maria Canelles –programa expositiu– i Marc Chornet –programa de les arts en viu–. Amb paraules del president de la Fundació Joan Brossa, Vicenç Altaió: “És un únic espai, sense distincions. Teatral, expositiu, de pensament, pedagògic... transdisciplinari. En la poesia que Brossa va crear no hi ha espais frontereres, sinó espais de trànsit entre els gèneres, fet que provoca una innovació cap al món de la comunicació i del sensible a través de la transgressió i la innovació, però també en el marc del que és la memòria.” Tres plantes al voltant d’un pati, on hi ha la cafeteria, al barri de la Ribera.

El centre ha de ser, per genètica, molt Brossa. Es artistes han de sentir-se lliures, sense cap a priori a l’hora de treballar, sense camins fets, convencions. El lema és “qualsevol cosa és possible”. De fet, la programació, expliquen, es basa en itineraris temàtics i no disciplinaris. El primer itinerari i més destacat és el que hem estat explicant, el que gira de manera exclusiva al voltant del creador. Un indret, afirmen, “amb peces bones i un discurs clar”.

LA RECERCA

Des de la inauguració i fins al maig, a l’Espai X del centre, el dedicat a la investigació –amb treballs més artístics o més divulgatius–, es pot veure El ganxo. Forma part d’un programa de la Fundació Joan Brossa que va començar fa temps i que consisteix a fer un encàrrec a un artista perquè faci un procés de recerca dins de l’arxiu Brossa i que, en acabat, aporti una obra de creació. El ganxo és una instal·lació de l’artista visual Lola Lasurt. Amb forma d’instal·lació pictòrica, la proposta du el mateix títol que l’òpera de Josep Maria Mestres Quadreny amb el llibret de Brossa El ganxo, i que van fer el 1958. És una òpera d’avantguarda, hereva de l’estètica de l’automatisme. L’autora l’ha fet dialogar amb una obra estèticament oposada: la peça infantil L’Assemblea general, escrita durant la postguerra i dins del realisme social. Una altra de les responsables del centre, Judith Barnés, escriu a tall de presentació del treball de Lasurt: “És una proposta escenogràfica de risc. Es tracta d’una instal·lació pictòrica, un oli sobre tela d’estètica amable i de grans dimensions que dona força a l’objecte quotidià.” Té com a punt de partida un document fotogràfic, L’Assemblea General, a càrrec de l’Esquella Teatre, el 1975 al Romea, i orquestrada per Pau Barceló. L’obra de Lasurt és una composició que, esquarterada, penja de ganxos de carnisseria i es mou per diferents rails. El públic pot passejar-s’hi. L’escenografia evoca la transició democràtica. La democràcia són aquests trossos de carn sacrificada que penja. Explica l’autora: “Treballo des de l’àmbit pictòric, rescatant episodis del passat que em sembla pertinent portar fins al present.” En aquest cas, és un episodi que porta a rumiar sobre el context sociopolític actual, i l’esquarterament de la democràcia per part dels partits.

I les arts escèniques? Ple. La primera proposta teatral ha estat La setena porta, una coproducció entre Els Pirates Teatre i La Seca Espai Brossa. També hi ha passat la pallassa Pepa Plana (Si tu te’n vas). Aquests dos mesos de funcionament han estat intensos, i la programació anuncia novetats, com El jardí, de Lluïsa Cunillé, al juny, o El més bonic que podem fer, dirigida per Pau Roca i Jan Vilanova, aquesta ben aviat, al març.

EL CAP DE PORCIOLES

Des que Brossa va fer Record d’un malson, aquest poema objecte, poema escultura, ha rodat molt. No ha trobat pau fins que va trobar un espai al Museu de la Immigració de Catalunya, a Sant Adrià de Besòs. Una passejada pel barri de la Mina va ser suficient perquè el poeta decidís que l’obra que li havia encarregat l’Ajuntament adrianenc havia de tenir una càrrega política. Havia de ser un antimonument. Les autoritats locals d’aleshores, tot i ser ja el 1989, no van gosar exposar-la.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)