Articles

La nissaga de cal retratista

Pere Català i Pic i els seus fills, Francesc i Pere Català i Roca, han marcat la història de la fotografia catalana del segle XX. Ara, el Museu d’Història n’exposa una mostra

MÉS QUE FOTÒGRAFS
“Són vides consagrades al fet cultural, a la investigació i la documentació, a la preservació d’allò que mereix ser preservat”

Al fotògraf Francesc Català-Roca el coneixien a Valls, la seva ciutat natal, com “el xiquet de cal retratista”. La passió per la fotografia la va absorbir des de ben petit a casa, impulsada pel seu pare. Un doble cop de sort va fer que a Pere Català i Pic (1889-1971), el pare, li toqués una càmera en un concurs i que posteriorment rebés una herència de 1.000 pessetes d’una tieta americana, amb la qual va obrir, el 1915, el seu primer estudi fotogràfic a Valls. Aquests fets van marcar no només la seva vida, sinó també la de la seva filla gran, M. Àurea (1920-1993) i, sobretot, la dels seus dos fills, Francesc (1922 - 1998) i Pere Català i Roca (1923-2009). Tota una nissaga de fotògrafs, cadascú amb la seva pròpia personalitat, que han marcat la història de la fotografia catalana. Entre tots van fer fotos des del 1909 fins al 2009, un segle d’imatges que testimonien la història i la cultura del país en el segle XX.

Una mostra d’aquest ingent llegat fotogràfic es pot veure fins al 25 de setembre al Museu d’Història de Catalunya. “Cadascun d’ells, el pare i els fills [la filla retocava fotos a l’estudi familiar, però es va centrar més en el dibuix], van fer fotos durant més de seixanta anys”, exclama Andreu Català, fill de Francesc, que ha comissariat l’exposició Els Català, fotògrafs d’un segle, que n’aplega poc més de 180 d’un volum que arriba als més de 270.000 negatius. L’arxiu de Francesc Català-Roca el conserva el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i els del seu pare i el seu germà, l’Arxiu Nacional.

Els Català –la família va néixer a Valls, però el 1931 es va traslladar a Barcelona– no només eren fotògrafs. Van tenir “vides consagrades al fet cultural, a la investigació i a la documentació, a la preservació d’allò que mereix ser preservat”, diu Andreu Català. El segle XX va ser el dels grans canvis de la fotografia, un invent que data oficialment del 1839, quan es fa la presentació del daguerreotip. Però va ser en els anys trenta del segle XX, quan l’iniciador de la nissaga, Pere Català i Pic, estava al seu moment àlgid, que “hi va haver molts canvis: les càmeres eren més lleugeres, els materials molt diversos... tot i que la fotografia encara estava a les beceroles. Ells es van haver d’inventar què era ser fotògraf, perquè tot es va diversificar i va veure la possibilitat de progressar molt en aquest camp”, assenyala el seu net.

SÍMBOL

A l’exposició es poden veure algunes de les fotos més simbòliques, com la que il·lustra el cartell Aixafem el feixisme, un dels primers fets exclusivament amb fotografia i que ha esdevingut una icona de la Guerra Civil espanyola. La va fer Català i Pic per encàrrec del Comissariat de Propaganda, l’aparell propagandístic que la Generalitat republicana de Catalunya va crear el 1936 i que estava dirigit per Jaume Miravitlles, amb Pere Català i Pic com un dels seus impulsors i una de les figures clau. Va fotografiar una creu gammada feta amb fang, situada sobre les llambordes del passeig de Colom de Barcelona, i amb un peu calçat amb espardenya que simula que la trepitja. Tot un símbol que encara avui està considerat un dels missatges polítics i d’art gràfic més diàfans de resistència antifeixista. “La fotografia moderna va començar amb la Guerra Civil, impulsada pel comissionat”, recorda Andreu Català.

L’exposició també mostra l’experiència del pare fotògraf com a publicitari (va ser un dels primers a incorporar la fotografia als anuncis, amb noves tècniques com el fotomuntatge) i com a bon coneixedor dels corrents avantguardistes. L’iniciador de la nissaga, un Pere Català i Pic inquiet i visionari, va albirar la confluència entre la fotografia i la psicologia publicitària, i va crear la figura de fototècnic, un neologisme que utilitzava per referir-se a la necessitat de normalitzar la figura d’un fotògraf professional amb prou coneixements sobre els processos fotogràfics. “Fa una fotografia generosa, que pressuposa que la gent que la mira és intel·ligent”, diu el seu net, que destaca que malgrat que va haver de deixar els estudis (de família humil, Català i Pic era orfe de pare), “llegia molt, va escriure en moltes revistes importants i va acabar sent un dels teòrics de la fotografia més importants; sabia de psicologia, de publicitat...”

Segurament, però, “l’aixecament armat que va posar fi a la República enfosqueix una trajectòria extraordinària i influent de Català i Pic que encara avui és desconeguda pel gran públic”, explica Andreu Català. L’esclat de la guerra ho va capgirar tot. Andreu Català en recorda ara algun fet: Català i Pic “va estar tres o quatre mesos sense sortir de casa”: “Quan estaven a punt d’entrar els nacionals a Barcelona, pensava que l’afusellarien i es va quedar tancat a casa. No va voler marxar perquè tenia la dona malalta.” Les tropes franquistes van entrar a Barcelona el 26 de gener del 1939, i tres dies més tard va morir la seva dona: “[Pere Català i Pic] va haver de tenir el cadàver al balcó uns quants dies, perquè la moneda va deixar de ser de curs legals i fins que no li van deixar unes monedes de plata per pagar un carro que s’endugués el cadàver de la seva dona, el va haver de tenir al balcó”, exclama el seu net. Acabada la guerra, Català i Pic, per la seva militància republicana, no va poder reprendre el seu negoci fins a l’any 1941. Aquells van ser uns anys crus, també, per a ells.

LES SIS PREGUNTES

A l’exposició del Museu d’Història, les fotografies dels tres autors no estan ordenades ni cronològicament ni amb un apartat específic per a cada Català. “Ha estat una aposta, barrejar les fotos. No s’han separat ni per autor ni per cronologia, perquè allò important de les fotografia és que existeixin; no és una qüestió d’autoria”, assenyala Andreu Català. El comissariat ha optat per dividir el muntatge en sis apartats que responen a les sis grans preguntes: on?, quan?, què?, qui?, per què? (i per a què?) i com? De tots tres queda demostrat el seu interès per “investigar, experimentar i anar una mica més lluny en la descoberta dels nous camins visuals”. Fins i tot hi ha alguna fotografia –una que retrata uns pescadors– que no se sap ben bé de qui dels tres és.

La Barcelona del segle XX l’expliquen els Català amb gammes de grisos. Gairebé totes les fotos de l’exposició són en blanc i negre, tot i que també van treballar el color. S’hi exposen ampliades, sense marcs ni vidres; despullades, tal com també les volia el seu pare.

El més conegut de tots tres va acabar sent Francesc Català-Roca. Es va separar del negoci familiar el 1948 després de barallar-se amb el seu pare, que el va desheretar: “Van estar dotze anys sense parlar-se, i no es van reconciliar fins que va néixer el seu net Martí; va ser una llàstima”, diu Andreu Català. Català-Roca va emprendre un camí en solitari, mentre que el seu germà Pere compaginava el seu treball a l’estudi familiar, Publicitat Il·lustrada Català (PIC), amb el seu propi camí, dedicat especialment a la festa, el retrat i la cultura popular. “Català-Roca té la immensa sort de conèixer l’ofici de fotògraf al costat del seu pare, però necessita allunyar-se d’ell per créixer professionalment, i aconsegueix un gran reconeixement”, explica Jordi París, director del Museu de Valls.

Francesc Català-Roca, de qui enguany se celebra el centenari del naixement i del qual se’n podran veure altres exposicions, es va relacionar amb els intel·lectuals i artistes de l’època. Sobretot va tenir una estreta vinculació amb Dalí, a qui va retratar diverses vegades, i també amb Miró i amb Chillida. Al Museu d’Història es poden veure algunes d’aquestes imatges, com també d’altres que ja formen part de l’univers icònic d’aquest fotògraf, com ara les instantànies Senyoretes passejant per la Gran Via de Madrid (que mostra sis dones d’esquena, agafades pel braç), i el seu contrapès en masculí, Senyorets passejant per la Gran Via de Barcelona.

Català-Roca anava a la recerca del moment idoni per captar la instantània. El seu fill Andreu ho recorda en mirar una fotografia de Sant Pere de Rodes: “El pare va dir que no aniríem a dinar perquè aquella foto l’havia de fer a les quatre de la tarda! Buscava el moment més eloqüent.” I en mirar una fotografia de l’estació de França feta pel seu pare, i que forma part de la sèrie Octubre, amb la qual va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona de l’any 1950, Andreu remarca que Català-Roca “és el Bach de la fotografia”. “Jo poso la fotografia al mateix nivell que el foc i la roda, perquè el 80% del transvasament d’informació és audiovisual, i sobretot visual, i això influencia en com vivim”. Per a ell, “el gran valor de la fotografia és la informació que vehicula”: “Que sigui art o no és el valor afegit. La fotografia no té cap necessitat de ser art, això ja ho deia Pere Català en els anys trenta, i posteriorment s’ha reprès aquest debat. Per mi, l’art el posa l’espectador: qui fa l’art és l’espectador i no l’artista, i això els fotògrafs ho tenen clar.”

A més de fotògraf, el germà petit, Pere Català, va ser historiador i és autor d’una obra de referència, Els castells catalans (Rafael Dalmau, 1966). També va impulsar les relacions entre l’Alguer i Catalunya (a l’exposició hi poden veure algunes de les seves fotografies de l’Alguer) i va lluitar per fer realitat la construcció del Museu Casteller a Valls. La seva mirada es va decantar pel patrimoni (va continuar la tasca del seu pare de documentar el patrimoni), l’etnografia, el cicle festiu i el món casteller. Com els altres membres de la nissaga, tenia “una manera innata de trobar punts d’interès; eren tres persones que sabien mirar”, destaca Andreu Català.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor