Música

Vuit discos de Pau Riba

Més enllà de ‘Dioptria’ i ‘Jo, la dinya i el gripau’, l’obra discogràfica de Pau Riba (1948-2022), lliure, imprevisible i transgressora, és plena de genialitats per (re)descobrir

Dioptria i Jo, la donya i el gripau –que Pau Riba considerava el millor disc de la seva trajectòria– són, en efecte, dues obres de llegenda. La discografia de l’autor de Noia de porcellana i L’home estàtic (que comença el 1967 amb Taxista i acaba el 2022 amb el seu segon treball amb l’Orquestra Fireluche, enllestit pocs dies abans de morir), tanmateix, comprèn una dotzena d’altres treballs –la majoria dels quals, ai!, descatalogats– únics i trufats, en molts casos, de moments brillants.

1967

TAXISTA

El primer disc de Pau Riba –un EP de tres cançons fet l’any en què se li vetaria l’entrada als Setze Jutges–, capgirava la cançó protesta (Taxista), desconstruïa la tradició catalana (El matí de Sant Esteve) i, en una òrbita més pròxima a la del Bob Dylan elèctric que no pas a la de Georges Brassens, esperonava una revolució dels joves amb una proclama a la portada: Why boys leave home (‘Per què els joves marxen de casa?’).

1970 / 1971

DIOPTRIA

Una fita de la història musical catalana del segle passat. Publicat en dues tongades (la primera, amb els OM de Toti Soler, Romà Escalas i Jordi Sabatés, més rock; la segona, amb músics com Sisa i Albert Batiste, més folk), contenia un al·legat contra la idea de la família cristianoprogressista com a cèl·lula bàsica de la societat, així com algunes de les seves composicions més monumentals –Ja s’ha mort la besàvia, Kithou, Ars Eròtica (Non est mihi)...– i repesques de Noia de porcellana i L’home estàtic. Sense aquest disc, la música rock d’ençà d’aleshores a la Península hauria estat molt diferent i, tal vegada, no haurien fet el que han acabat fent músics com Manel, Mazoni o Quimi Portet.

1971

JO, LA DONYA I EL GRIPAU

Establert a Formentera, en una casa sense electricitat ni aigua corrent, amb la seva dona, Mercè Pastor, grava a l’aire lliure amb un magnetòfon Nagra i l’única ajuda de Toti Soler i el seu germà Martí aquest lisèrgic disc de folk psicodèlic i tradició popular dedicat a Pauet, el seu primer fill. La lluna, la pruna, La marramua, Mel, Donya Mixeires... Banda sonora d’una utopia hippy a la qual Pau Riba mai va renunciar. Ningú a Catalunya –i enlloc– ha tornat a fer una cosa així.

1975

Electroccid Àccid Alquimístic Xoc

Enregistrat a València amb un grup de músics valencians encapçalats pel guitarrista Eduardo Bort, i en nòmina ara de Movieplay, Pau Riba incidiria en la psicodèlia i el rock progressiu però per via, aquesta vegada, de sonoritats més dures i pedals de distorsió. És el disc d’una de les seves cançons més rodones: Es fa llarg esperar, que Maria del Mar Bonet es faria seva quatre anys després en un disc amb Quico Pi de la Serra.

1977

LICORS

Produït a Deià, aquesta vegada, per Daevid Allen de Soft Machine, que titllava Pau Riba del “Bob Dylan català”, Licors presenta la suite de disset minuts que, dos any abans, havia “cantat” en una indescriptible i llegendària performance al Canet Rock, i temes d’alta volada com La flor del taronger. Un Riba experimental, i amb moments d’elevada inspiració poètica, en el seu veritable últim gran disc fins ben entrat el nou mil·lenni.

1998

Astarot Universdherba

Anxovat dins d’una llauna, que és el que li havien dit que havia estat el seu polèmic concert amb Perucho’s al Canet Rock del 1977, Astarot universdherba recuperava aquella gravació i la complementava amb retalls de diari de l’època, així com amb articles de Víctor Nubla i Julià Guillamon. Un souvenir del Pau Riba més iconoclasta, imprevisible i provocador.

2008

VIRUS LAICS

Publicat, aquesta vegada, per la madrilenya Nuevos Medios, però amb col·laboracions de músics de Tiana, així com del seu fill Caïm, aleshores molt actiu amb el grup Pastora, Riba s’atreveix amb tot un Virolai i recupera moments de punteria compositiva (Daliniana flor) en què esdevindria, instal·lat per sempre més en l’underground, el seu últim disc firmat en solitari.

2013

MOSQUES DE COLORS

Molt més que el divertimento que podia semblar a priori, la unió –finalment!– de Pau Riba amb Pascal Comelade és un recull exquisidíssim de poesia, tendresa i joc. Un disc que creix a mesura que passa el temps.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.