UN PARTIT SAGNANT

Aquests dies, mentre observem el que passa a Ucraïna, ens assemblem a algú que després d’arribar tard a l’emissió d’un partit de futbol decideix veure’l en diferit. Ara que ja s’està jugant la segona part, nosaltres encara reaccionem a allò que passa a la primera. La nostra reacció sempre és tardana. Fa només unes setmanes, a nosaltres, els europeus, se’ns podia considerar autors dels esdeveniments, i ara, en canvi, ens assemblem més a uns aficionats, a la majoria dels quals, fins i tot, no els interessa el joc. La guerra d’Ucraïna ja fa més de tres setmanes que dura, però, a pesar d’això, molts comentaristes europeus segueixen emprant expressions com “intensificació” o “tensió”. Malgrat que el conflicte ja fa temps que s’ha acabat i que a Ucraïna ha començat una guerra total, molts europeus prefereixen pensar, com abans, que Ucraïna sortirà d’alguna manera, per ella mateixa, d’aquesta situació. Ara, quan Putin penetra constantment a l’àrea de penal, quan un darrere l’altre va marcant més i més gols horribles, nosaltres només observem i confiem que Ucraïna es sabrà defensar millor. Ens agradaria creure que es produirà un miracle i que l’equip més dèbil guanyarà al contraatac. Per tal de ser-hi més a prop, molts de nosaltres sortim als carrers i a les places per veure els fets a través d’enormes pantalles. Els aficionats del món lliure hem esgotat a les botigues totes les banderes i els teixits grocs i blaus, i estem disposats defensar Ucraïna amb altaveus i pancartes, però no estem preparats per fer el que cal de debò: oferir uns defensors millors, uns defensors de primera categoria, com els que tenim. Volem ser espectadors, però no participants. No volem jugar contra un equip que ens fa tanta por. Estem disposats a oferir a Ucraïna botes i pilotes, però creiem que és ella la que ha de marcar els gols. Entretant, sembla que molts europeus no vegin que a les samarretes del jugadors ucraïnesos no només hi apareix l’escut del seu país, sinó el de tot Europa. Ara Ucraïna juga per cadascú de nosaltres. I no obstant això, som prudents. Estem disposats a comprar les entrades per a aquest partit, però no a tancar el cel sobre l’estadi, perquè no volem fer enfadar Putin, perquè pensem en les conseqüències que poden arribar al final de la primera part, encara que –em repeteixo– ja fa temps que ha començat la segona. Volem observar com lluita Ucraïna i fer-ho des d’una posició del tot segura.

De moment, quan transgredint totes les regles, els jugadors russos no estan deixant pedra sobre pedra a Ucraïna, nosaltres, els espectadors europeus, seguim comprant el gas rus, perquè l’enfrontament més dramàtic d’aquest segle el volem observar confortablement i ben calentets. Malgrat que veiem que Rússia no juga honestament, l’amonestem, però de moment amb targetes grogues, sense ni una de vermella. No anem fins al final. Per exemple, apliquem sancions al banc VTB, però no contra Rosbank, perquè pertany a França. Tots som, encara, molt racionals. Confiem que l’entrenador Putin, que s’ha begut l’enteniment, reflexionarà, i com que, de moment, Rússia juga a rugbi, nosaltres animem Ucraïna, que sí que juga a futbol amb Rússia. Quan Macron truca a Putin, s’assembla a l’àrbitre que intenta calmar un jugador arrauxat en un lateral i que no acaba d’entendre que a ell ja fa temps que no l’interessen les normes, que només una bona plantofada el pot fer entrar en raó. Mentre que el s’hauria de fer és desqualificar-lo a perpetuïtat, nosaltres l’amenacem que no podrà jugar el partit següent. Intentem dialogar amb un individu que dona ordres als seus jugadors des d’un búnquer, intentem arribar a un acord amb un ésser que el que vol no és guanyar el partit, sinó ocupar l’estadi. El seu únic objectiu és establir les seves pròpies regles de joc, i per aquesta raó és necessari que deixem de ser només espectadors i tornem al partit. Els ucraïnesos estan cansats i ja és hora que nosaltres entrem al camp per substituir-los! Estem obligats a fer-ho i a complir amb tot el que ens demana Ucraïna, perquè el dia que Ucraïna perdi, perdrà tot Europa. Hem de renunciar a les mitges mesures, hem de deixar de tenir por i passar, per fi, a l’atac, perquè el joc s’acosta al seu punt final i encara són molts els gols que hem de marcar.

Sasha Filipenko és un escriptor bielorús que actualment viu fora del seu país. D’ell s’ha publicat l’obra Cruces rojas (Alianza editorial, 2022). La traducció d’aquest article és de Ricard San Vicente.