Arts visuals

Articulacions

VILADOT I CRISTÒFOL: CONTRA L’OBLIT

Goso proposar un projecte que, obligadament, hauria de tenir com a escenari el MNAC

Surto amb el cap i el cor calents de la presentació del llibre de la Teresa Ibars al Cafè del Teatre de Lleida, i corro cap a l’ordinador per aprofitar l’embranzida. La sala era plena com un ou per escoltar què deia l’autora en la seva prèdica i per aconseguir un exemplar d’El silenci de l’angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo, editat per l’Editorial Fonoll.

Abans de l’acte vaig estar rumiant sobre la relació que Viladot, un farmacèutic que sota la màscara amagava un creador indisciplinat, va mantenir amb Leandre Cristòfol, un fuster tímid que portava dins un escultor de ralentís i planimetries. Com explica Ibars al seu llibre, una escultura del darrer, Peix damunt la platja, va fer despertar en un Viladot encara nen un univers estètic i plàstic que, anys a venir, es materialitzaria en una sèrie de projectes artístics compartits, fonamentals per entendre la creació catalana més experimental. Parlo, per exemple, del llibre Nou Plast Poemes publicat el 1965 a Agramunt, que recull nou poemes de Viladot i nou fotografies d’obres de Cristòfol, i que és considerat el primer llibre de poesia experimental publicat a l’Estat espanyol.

Sorprenentment, l’entrada de la Viquipèdia dedicada a Viladot no esmenta per a res la fructífera relació creativa que van mantenir l’escriptor i l’artista ni tampoc recull entre les obres de Viladot la biografia de Cristòfol que va publicar el 1964, ni cap dels projectes que van fer en comú. I no deu ser perquè la cosa no sigui sabuda, ni important, ni se n’hagi escrit. Tot forma part d’un fenomen estrany generat, probablement, per la boira. El 18 de maig s’inaugurarà als Espais Volart de la Fundació Vilacasas la mostra Guillem Viladot, l’experimentació incessant, comissariada per Pau Minguet, que portarà a Barcelona l’obra del genial creador agramuntí i que, de ben segur, servirà per posar-lo una mica més al mapa de la Catalunya veritable, que falta li fa després de l’inexplicable error de la Generalitat de no incloure el centenari del seu naixement entre les commemoracions estrella d’enguany.

Tanmateix, des d’aquesta palestra goso proposar un projecte que, obligadament, hauria de tenir com a escenari el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Ha de ser així i no pot ser de cap altra manera. Atesa la important col·lecció d’obres de Cristòfol que conserva el nostre gran museu, s’escauria muntar-hi un sarau expositiu –no cal que sigui enguany, fem-ho bé i amb temps– que explorés aquesta relació artística que els dos personatges van mantenir. Perquè qualsevol que visiti Lo Pardal d’Agramunt s’adonarà que els artefactes artístics creats per Viladot no s’entenen sense les experiències prèvies de Cristòfol en l’àmbit de l’escultura d’avantguarda. Com diu la Teresa Ibars al seu llibre: “Aquells dos xiquets que creixen i es tornen artistes, l’un pioner i l’altre, el d’Agramunt, indisciplinat i provocador, naveguen junts, amb alts i baixos i desigualtats creatives i personals clares, al llarg de més de trenta anys al capdavant de l’avantguarda lleidatana i també catalana tot i que el fet de ser perifèrics, volgudament perifèrics, els hagi comportat una bona dosi d’oblit.”

Doncs, això. Fem que escampi la boira i s’esborri l’oblit.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)