Articles

De Wagner a Turandot

En els seus 175 anys d’història, el Gran Teatre del Liceu s’ha convertit en un referent internacional de l’òpera i en el principal baròmetre de les inquietuds musicals dels catalans

LA FITA DEL CONSORCI
La creació del Consorci del Gran Teatre del Liceu el 1981 va representar un punt i a part en el model de gestió de l’equipament

“L’obertura de l’enorme Teatre del Liceu és un esdeveniment que, a més a més de fer època en els annals de Barcelona, augura un falaguer pervindre per a l’art líric-dramàtic.” Aquest vaticini va aparèixer en una crònica publicada al Diari de Barcelona, el principal rotatiu de la capital catalana, el 6 d’abril del 1847, dos dies després de la inauguració del Teatre del Liceu. Malgrat tot, els inicis no van ser gens senzills. Durant els primer anys, el Liceu va haver de competir amb el vell Teatre de la Santa Creu, que es considerava el dipositari de la tradició lírica de Barcelona i que aconseguia contractar cantants de fama vetats per al nou. La rivalitat fins i tot va inspirar una obra de Frederic Soler (Pitarra) titulada Liceístas y cruzados. L’incendi del 1861 encara contribuí més a dificultar més la consolidació del Liceu, però a poc a poc es va fer ressò dels gustos d’una burgesia que anava a lluir la seva posició dominant. A poc a poc, també, el Liceu s’anava especialitzant en l’òpera, amb una presència destacada d’autors italians com ara Bellini, Donizetti i Verdi, i s’anaven bandejant altres activitats escèniques que no glorifiquessin la dansa o el cant, excepció feta dels concerts.

El de març del 1883 representa una fita a recordar en la història musical del Liceu. Aquell dia es va estrenar Lohengrin, la primera obra de Wagner. Tot i que s’havia estrenat al Principal just un any abans, aquella representació va sembrar la llavor del wagnerisme. Després de l’ensurt provocat per l’atemptat anarquista del 1893, la rivalitat entre wagnerians italians va prosseguir amb força. A l’estrena de Manon Lescaut, de Puccini (1896), i La bohème, de Puccini (1898), van succeir La valquíria (1899) i Tristany i Isolda la temporada d’hivern següent. La representació de La valquíria va anar acompanyada d’una escenografia excepcional, amb la participació inclosa d’una companyia de circ eqüestre que aleshores actuava a la plaça Catalunya. L’esforç va ser immortalitzat per la càmera del fotògraf Napoleón. Un nou art, el setè, entrava al Liceu quan just es trobava a les beceroles. Amb tot i això, el nivell artístic del Liceu pujava sense aturador. A les estrenes wagnerianes i de la jove escola italiana s’afegien els concerts que es programaven quan no hi havia temporada de teatre. El 1901, per donar-ne exemple, l’Orfeó Català hi donava a conèixer la Missa de rèquiem, de Berlioz, mentre que Richard Strauss dirigia un dels seus coneguts poemes simfònics.

Al tombant de segle, concretament el 1898, també es representà la primera òpera russa, el Néron, de Rubinstein; una fita que marcaria l’inici de l’entusiasme pel repertori eslau. Alguns anys després, la presència de la companyia de Ballets Russos de Sergei Diaghilev va oferir un mostrador de novetats: Cleopatra, Les sílfides, L’espectre de la rosa, Papillon, El sol de la nit... Les coreografies de Nijinski van impactar en el públic de forma considerable, si fem cas a les cròniques aparegudes a la premsa de l’època. Després de l’impacte de la Primera Guerra Mundial, que comportà una breu defenestració de Wagner, va desembarcar l’òpera russa, en què es barrejava l’exotisme de la música i la fantasia de l’escenografia. Es representà novament Borís, Píkovaia dama i El príncep Ígor, amb figures que es van convertir en referents, com ara Maria Davidova, Helene Sadoven i Konstantin Kaidanov. L’allau d’òperes eslaves va seguir sense aturador durant els anys vint, amb obres com ara Khovantxina, El tsar Saltan i La fira de Sorotxinstsi. Com a complement d’aquesta etapa eslava, el compositor Ígor Stravinski va animar els tradicionals concerts de Quaresma.

Malgrat el clima polític, cada vegada més enrarit, el Liceu vivia anys daurats. La proclamació de la República va provocar desercions entre el públic habitual i, de retruc, va provocar que el nivell musical se’n ressentís. La temporada 1932/1933, la venda d’abonaments va ser tan fluixa que es va haver de suspendre i es va haver de crear un Comitè pro Liceu amb la idea d’organitzar una temporada d’emergència. Al capdavall, aquell ensurt es va convertir en un aperitiu del que s’esdevindria a partir del 1936, quan l’edifici va ser requisat i els sacrificis de la guerra només permetien algun concert o representacions de sarsuela. La represa no va resultar gens senzilla. En un primer moment, hom va poder recórrer al repertori dels països amics, Itàlia i Alemanya; però quan van guanyar els aliats el panorama va canviar de dalt a baix. El 13 de febrer del 1945, però, es va produir un esdeveniment en majúscules: l’estrena de la soprano Victòria dels Àngels amb Le nozze di Figaro. Amb l’entrada d’un nou empresari el mateix any del centenari, el Liceu va començar a remuntar el vol. Durant els anys del franquisme val la pena destacar l’estrena de l’òpera catalana Canigó, del pare Antoni Massana, en commemoració dels 50 anys de la mort de Jacint Verdaguer. L’obra, que es va enregistrar en disc, es va convertir en la segona de les òperes cantades en català després de la guerra. A banda de Victòria dels Àngels, els anys cinquanta també són els de Renata Tebaldi, que es convertí en un ídol dels amants de l’òpera i que arribà a concentrar més de 35 representacions en cinc temporades. L’altra figura associada al Liceu és Montserrat Caballé, que hi debutà la temporada 1961/62. Malgrat la qualitat musical, les dificultats econòmiques eren cada vegada majors i el 1981 es va crear el Consorci del Gran Teatre del Liceu, una fita en la gestió de l’equipament i un instrument que ha permès superar els obstacles que des d’aleshores s’han presentat en el camí, des del malaurat incendi del 31 de gener del 1994 fins a les dificultats econòmiques endèmiques i, darrerament, la pandèmia de la covid, un trasbals sobrevingut.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)