Articles

Memòria submergida

Les aigües del mar i dels rius custodien un patrimoni cultural molt ric, fragments d’històries de vida i de mort dels nostres avantpassats. Ens hi capbussem en una exposició trepidant al Museu d’Arqueologia de Catalunya

CONTRA EL CLIXÉ
La idea del cercatresors que ha explotat la cultura popular està ben allunyada de la realitat dels professionals que exploren el fons marí

Un raspall de pèl d’animal, una bosseta de cuir, un tap de suro i una politja de fusta. Què tenen en comú aquests objectes de centenars o fins i tot milers d’anys que ha reunit la seu barcelonina del Museu d’Arqueologia (MAC) a l’exposició Naufragis. Història submergida (fins al juliol del 2023)? Doncs que s’han conservat gràcies al mar. La seva matèria orgànica no hauria perviscut a l’exterior i avui tindríem més limitat el coneixement del nostre passat.

L’arqueologia subaquàtica és una disciplina molt jove que en poc més de quaranta anys ha fet aflorar sabers ocults a les profunditats de les aigües salades i dolces de Catalunya, tot sovint havent de desafiar clixés d’un imaginari col·lectiu alimentat pel cinema i la literatura d’aventures fantàstiques. La idea del cercatresors està ben allunyada de la realitat dels professionals que exploren el fons marí. “El tresor no és l’objecte en si, sinó la informació històrica que ens dona”, remarca Rut Geli, la directora del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC), a Girona, que enguany compleix el trentè aniversari.

Amb l’exposició del MAC com a gran far per divulgar la feina feta i la que queda per fer, el CASC es prepara per començar una nova campanya d’excavacions aquest estiu. Al juny, als ports d’Empúries, en col·laboració amb els seus homòlegs terrestres. I al juliol i a l’agost, al nord-est de les illes Formigues, a Palafrugell, on s’amaga el jaciment d’època romana més ben conservat del país. I ben lluny que s’amaga, a 46 m de fondària, el rècord de descens que han fet fins ara els arqueòlegs nàutics catalans, amb totes les complicacions que comporta haver de treballar en aquestes condicions tan adverses.

El derelicte (restes d’un vaixell naufragat) Illes Formigues II és un cas excepcional, perquè s’ha preservat contenidor i contingut, l’arquitectura naval del vaixell (la fusta) i el seu carregament. D’àmfores, se n’han identificat dues-centes. I així i tot, aquesta embarcació de 20 m d’eslora d’origen bètic (andalús) que transportava salaons i salses de peix no s’ha deslliurat dels espolis. El 95% dels jaciments líquids han sofert actes vandàlics, sobretot en les dècades dels cinquanta, seixanta i setanta, amb el beneplàcit d’una normativa laxa.

Va ser justament l’extracció incontrolada d’àmfores amb l’inici del turisme de masses a la Costa Brava el que va fer saltar les alarmes. L’embrió del CASC el trobem el 1981 en la creació de la primera plaça d’arqueòleg subaquàtic a tot l’Estat, promoguda per la Diputació de Girona. La va guanyar Xavier Nieto, el futur primer director del centre. “Estava tot per fer. Des de formar els especialistes fins a generar un estat d’opinió sensible amb la protecció del patrimoni submergit”, sosté Geli, que s’afanya a afegir una tercera missió clau que es va entomar tot d’una: la realització de la Carta Arqueològica Subaquàtica de Catalunya, el catàleg dels jaciments enterrats al mar, als rius, als llacs, als aiguamolls i als pous.

Aquest inventari, la bíblia dels arqueòlegs subaquàtics, és un work in progress permanent. Actualment, reuneix documentació de 855 punts d’interès, però la llista s’amplia curs rere curs. Els darrers anys, l’impacte del canvi climàtic ha trastocat el litoral i ha destapat vestigis inèdits. Els furiosos temporals, com el Glòria i el Filomena, han deixat al descobert, per exemple, un parell de derelictes, probablement del segle XIX, a les costes de Salou i de Sant Pere Pescador, en procés d’estudi.

A la Costa Brava nord es concentren la majoria de jaciments coneguts, per la senzilla raó que són de localització més fàcil: les ruïnes dels naufragis solen ser visibles perquè hi ha poca sedimentació. Per èpoques, la clàssica i la moderna són preeminents, en detriment de la medieval. A aquesta, però, pertanyen els dos únics vaixells museïtzats, Les Sorres X, extret a Castelldefels i exposat al Museu Marítim de Barcelona, i el Barceloneta I, visitable al Museu d’Història de Barcelona des de l’any passat.

Són una excepció a la norma de l’arqueologia nàutica: al mar, el que és del mar. És a dir, les troballes no s’extirpen del medi aquàtic si no és per tres motius. “Que corren el risc de deteriorar-se i fins i tot de desaparèixer per l’acció humana (saqueigs, la construcció o l’ampliació d’un port) o natural (l’erosió marina, ciclons inesperats), per l’interès científic o per la conveniència de difondre’ls a la ciutadania”, precisa Geli.

La Unesco es va posar forta en la salvaguarda in situ dels fràgils materials culturals humits a principi del nou mil·lenni, i l’any passat va expedir un segell de bones pràctiques a dos projectes del CASC. D’una banda, el Cap de Vol i el Cala Cativa I (naufragats al Port de la Selva), dues construccions navals antigues de característiques similars que transportaven vi produït a Catalunya i embassat en àmfores fabricades a Catalunya, amb destí a Narbona. I, de l’altra, el Deltebre I, una nau anglesa que va embarrancar a la desembocadura del riu Ebre durant la guerra del Francès, el 1813.

L’alarmant regressió del delta de l’Ebre manté els arqueòlegs en un estat de vigilància constant. L’avís de la presència del Deltebre I el va donar un pescador d’Amposta el 2008, i al cap de res els experts van començar unes actuacions que es van perllongar gairebé una dècada. La immersió en aquesta càpsula del temps no tenia equivalent pel tipus de carregament de l’embarcació: munició per atacar la ciutat assetjada de Tarragona, que va acabar en un estrepitós fracàs. El Deltebre I formava part d’una flota de cent cinquanta embarcacions, divuit de les quals van quedar encallades quan es retiraven cap a Alacant. Cinc, aquesta inclosa, no es van recuperar mai.

Tot i la quantitat ingent de material bèl·lic conservat, també utensilis de la vida a bord de la tripulació –des d’una llemenera, una pinta per treure els polls, fins a una xeringa per tractar els malalts–, de nou el pillatge n’havia escapçat part del contingut. Descobrir un jaciment verge és gairebé una utopia. De rellevant, només hi ha hagut un cas: el Culip IV, un petit vaixell que va xocar contra els penya-segats d’aquesta cala homònima del Cap de Creus entre el 78 i 82 dC. Cobert amb una capa de rizomes de posidònia, va passar desapercebut als pirates d’escafandre i neoprè. A mitjan dels anys vuitanta, l’equip germinal del CASC va penetrar-hi i el va convertir en el seu primer repte científic, acomplint-ne tots els estadis: l’excavació integral, la restauració i la difusió.

El Culip IV va quedar protegit dels depredadors humans, però no de l’altre gran enemic dels derelictes, el Teredo navalis, el cuc de la fusta, que en va fer un banquet perquè la nau va quedar bolcada damunt davall. De la construcció naval no n’han perviscut més que alguns fragments, però ho compensa la riquesa del que transportava, productes d’arreu de la mediterrània occidental: 79 àmfores d’oli bètiques, més de 4.000 vasos de ceràmica, llisos i decorats, fabricats també a l’actual Andalusia i a La Graufesenque (Millau), i 42 llànties originàries de Roma.

El tràfic il·lícit d’objectes sepultats al mar persisteix, però ni de bon tros com fa cinquanta anys. “Hi ha una xarxa de gent que ens avisa quan detecta qualsevol moviment estrany”, indica Geli. La consciència ciutadana amb els valors de la memòria submergida és l’autèntic tresor.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)