Lletres

Fuster és la mesura de totes les coses

El centenari de Joan Fuster Ortells ha de servir per impulsar la relectura d’un dels escriptors més lúcids del segle XX. Diferents reedicions avalen la proposta

JOAN FUSTER:
“Ser nacionalista, avui, també és un anacronisme. Hi ha «pobles» que encara no poden ser res més que això. És absurd” ”
JOAN FUSTER
“Si el sentit comú –això que en diem sentit comú– fos realment comú, enfolliríem” JOAN FUSTER “Una bona mentida val per una veritat. I «mentir bé» exigeix tants i tan rigorosos dots d’imaginació i de malícia...

Amb el seu somriure burleta i el seu cigarret, Joan Fuster passava per ser més un escèptic que el personatge que tantes coses va significar per a la cultura del país. Segurament no n’era conscient, perquè de pes ja li tocava suportar el dels seus llibres i el de ser considerat un individu incòmode en una època d’ultres, que no van tenir inconvenient a atemptar contra la seva biblioteca, contra el que, al capdavall, representava. La ironia no podia ser acceptada per uns cafres que no es resignaven a perdre la dialèctica de les pistoles.

Nascut a Sueca el 1922, una petita localitat a la costa a què es va mantenir fidel fins a la seva mort setanta anys després, Joan Fuster i Ortells va ser un far per a mariners, però sobretot un escriptor brillant, que més enllà de les rèmores ideològiques va conrear la poesia, l’assaig, l’estudi literari i la reflexió, sense evitar, però, la polèmica. Tots el coneixeran per les seves conviccions valencianistes i/o catalanistes, però Fuster no es va limitar al fenomen de les banderes –que tant el van interessar literalment–, sinó a desplegar un corpus que fa goig per la brillantor i l’amplitud de mires. Per comprovar-ho, citarem un fragment de Consells, proverbis i insolències, llibre del 1968 que reedita Ara Llibres: “Està escrit: «No judiquis, si no vols ser judicat» / (o potser: «No judiquis, i no seràs judicat»; no me’n / recordo). Bé. Tanmateix, i comsevulla que sia, segons / sembla, serem –i ja ho som– irremeiablement / judicats. ¿Per què, doncs, privar-nos ara del gust / d’anar judicant els altres pel nostre compte?” I conclou aquests judicis de manera quasi sarcàstica: “Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: «Joan Fuster / és la mesura de totes les coses» i «propugno la suspicàcia metòdica, però».” Només amb les col·leccions d’aforismes, d’epigrames i de sentències, ja tindríem en la literatura catalana un personatge de la magnitud, per exemple, de Gracián per a la literatura castellana, o de Lichtenberg per a la literatura alemanya. De fet, els seus aforismes cal rellegir-los perquè si els subratllem podrem comprovar que els no marcats són els que ens interessen més en les lectures següents, cosa que verifica amb escreix la seva posició de clàssic, savi sens dubte, malgrat els errors que també va cometre. Ell mateix era capaç de qüestionar-se cada deu metres: “Si el sentit comú –això que en diem sentit comú– / fos realment comú, enfolliríem” o “l’eufemisme és ja, en si, una mentida”. Està força bé l’apreciació que fa Jordi Muñoz al pròleg de l’edició esmentada quan afirma: “Ara bé, malgrat la dosi generosa d’acidesa que contenen els aforismes, diria que no contenen ni un bri de cinisme destructiu. És una línia fina que Fuster transita amb molta elegància: la distància irònica no l’arrossega al cinisme, de la mateixa manera que el seu escepticisme militant no el va dur a defugir el compromís col·lectiu. No és poca cosa, en els temps que corren, saber que podem ser crítics, mordaços fins i tot, sense caure en el cinisme, que és l’avantsala de la rendició.” Fuster té un comentari per a cada dia, per a cada qüestió. Seria pertinent dur-lo cada dia del calendari per relativitzar la quotidianitat, cada moviment en fals al nostre camí. En l’edició de Moll, ara recuperada per la nova, el mestre de Sueca escrivia: “Les idees que hi exposo obeeixen, és clar, a conviccions meves bastant severes i sostingudes, i no cal dir que les presento al lector sense demanar-li condescendència ni complicitat. Però en els darrers anys he sentit la temptació intermitent de provar l’estil concís, esmolat, aparentment apodíctic, dels mestres sentenciosos. Potser jo soc massa escèptic, i alhora massa amic dels matisos, perquè aquest tipus de retòrica em sigui propici.”

Què no pagaria per acostar-me a Fuster sense apriorismes, amb desconeixement absolut? Acostar-me o topar com em va passar durant la Transició, quan durant una assemblea inacabable a l’associació de veïns del barri, vaig aconseguir fugir fins a la biblioteca de l’habitació del costat. Fuster em va donar aixopluc amb Contra Unamuno y los demás en una edició de butxaca de Península del 1975. Acostumat a la perorata d’Unamuno i Ortega, l’estil desinhibit, àgil i periodístic del valencià em va seduir fins a l’extrem de segrestar el llibre sense demanar cessió ni permís, i dur-lo a sobre com si fos la meva pistola. No sabia qui era Fuster, només vaig quedar adduït pel contingut. Seria un primer capítol fins a adonar-me que en necessitava més. I ho vam tenir perquè els que ens vam incorporar a la literatura catalana en els anys vuitanta vam tenir la sort de tenir una cultura amb autors d’aquesta dimensió. Fuster ens ensenyaria a llegir durant la universitat amb el fonamental Literatura catalana contemporània (Curial, 1971), un compendi per avançar en consideracions. Al pròleg de l’edició del 1976, ell mateix es preguntava: “Hi he donat una deformada preferència a la «poesia» a costes de la «novel·la»?” Amb l’experiència cal puntualitzar que Fuster sempre va donar preferència a la poesia perquè sense la poesia la vida no existeix, tal com ens demostra a bastament el nostre home.

La poesia de Fuster és també un punt poc aclarit en la seva bibliografia, segurament eclipsat pel seu contemporani Estellés, o potser per aquest regne de les etiquetes que és el món de la crítica i la filologia. Què hauria passat si l’obra de Fuster s’hagués limitat a la poesia i a l’aforisme? Hauria resistit els embats del temps? Els fusterians sabem que la poesia és l’energia, la benzina, de la seva prosa majúscula, però també de les seves apreciacions en veu baixa, dels seus detalls. Ha estat ben oportú amb els fastos del centenari el volum Poesia completa 1945-1987 que ha reunit Alfons el Magnànim en la seva destacada col·lecció de poesia. Aquest cop, la intenció del seu nebot, Salvador Ortells, ha estar editar l’obra poètica completa seguint la proposta d’uns cicles temàtics que convoquen a una lectura nova, que descobreix tant la profunda consciència del poeta –sens dubte el Joan Fuster més íntim i humà– com alhora la vigència d’aquesta poesia on sempre ha estat, al si de la millor tradició contemporània: “En l’obra poètica de Joan Fuster es poden observar dues tendències, una de tall simbolista i una altra de filiació surrealista, en les quals també s’expressa un personal eclecticisme estètic i un lúcid afany experimental. Fuster en el poema arriba sempre a resultats commovedors, és singularment irreverent i en tot cas aliè als llocs comuns. Una altra riquesa de la seua poesia es troba en la varietat de tipus d’estrofes: sonets, dècimes, madrigals, vers lliure, com així mateix en tots els temes que tracta: festius, amorosos, amistosos, existencialistes, satírics i polítics.”

A diferència d’altres escriptors, que acaben decebent quan els coneixes, Joan Fuster era una personatge que guanyava quan hi eres a prop. Durant els Premis Octubre de finals dels vuitanta i començament dels noranta, Fuster ens va acompanyar a un bon grapat de sessions en què, amb la dreta o l’esquerra al poder, reunir el catalanisme a València no sortia de franc. Tot i ser el guru indiscutible, Fuster era un més, conversava amb tothom i es mostrava pròxim, tot i l’ambient exaltat de les trobades. Conservo un exemplar de la revista El Temps, datat a començament de juny del 1987. Amb l’excusa del quart de segle del paradigmàtic Nosaltres els valencians, la revista va enviar Vicent Martí per entrevistar-lo. El text ben sucós deixava diferents regals, perles com els seus atacs al regionalisme, la necessitat de no anar de valencianet a Barcelona i de l’intercanvi necessari –encara ben incomplet– de les relacions entre les diferents comunitats del domini lingüístic. Fuster era directe, no es mossegava la llengua malparlant dels tradicionalistes, les restes carlines i tot el que feia pudor de resclosit. Aquestes és una de les conclusions de l’obra fusteriana, el rebuig dels carques davant la modernitat, d’una tradició que havia de tenir un pes científic per contrarestar l’enfollida dinàmica de bruixots, cabdills de carlinada i altres formes de populisme que s’han acabant imposant a la nostra societat, tant per la banda dretana com per l’esquerrana, a causa de l’analfabetisme. És divertida la invectiva contra Foix i Ferrater: “A ells, el qui els agradava de veritat era Josep Carner. Em sembla molt bé. Com a un altre li agrada Bernat i Baldoví. Cadascú té les seues preferències.” Vista amb perspectiva, la poesia de Barcelona també tenia aquest aire xaró, que alguns encara reivindiquen.

Fuster no va cedir a presentar-se a la cultura per sota de ningú, ni a Barcelona, ni davant els neonoucentistes, ni davant dels marxistes omnipresents, ni davant de ningú. Sempre de tu a tu, dient les coses clares a Gabriel Ferrater, a Vázquez Montalbán o a qualsevol altre disposat a irritar-se. Potser aquesta és la naturalesa de l’incòmode: no cedir a les obvietats ni als carrinclons catalans per més egregis que fossin. Fuster era Fuster i ha acabat esdevenint, amb Josep Pla, la gran figura literària del segle XX, diguin el que diguin els que hagin de dir. M’agrada la seva poesia perquè es distancia d’aquesta certa agressivitat, també de l’ironia propera al sarcasme que destil·lava quan li trepitjaven l’ull de poll. Muñoz fa una encertada interpretació parlant dels judicis: “Reconec que, sovint, en la seva llarga i restringida tradició, l’aforística fa la impressió de «candorosa» o de «cínica». Potser ho comporta la mateixa estructura del gènere: el seu caràcter d’enunciat taxatiu, rotund, retallat, que força a dir les coses amb una rapidesa expeditiva i amb un accent radical ben poc susceptibles de conduir les paraules a una funció conceptual impecable.”

Un altre dels volums imprescindibles, no tant per a la biblioteca fusteriana, sinó per a la catalana en general, és el Diccionari per a ociosos. Cadascuna de les entrades és un debat, des del plagi, la novel·la o el concepte d’ordre. O l’aclaridora entrada dedicada al nacionalisme, un dels temes que més el van preocupar, del qual recuperem el darrer paràgraf: “D’aquí no passem. I el nacionalisme és, precisament, el pas següent, decidit i una mica exasperat. No diré que no hi hagi hagut nacionalistes entre nosaltres: al Principat sobretot, uns quants al País Valencià, ben pocs a les Illes, dos o tres enllà dels Pirineus. Numèricament no suposaven gran cosa. El nacionisme, per contra, és un sentiment difús i constant a tot arreu de les nostres terres. No hi tinc res a dir: els fets són els fets, i jo en soc sincerament respectuós. Però hi veig un senyal exacte d’anacronisme. Ser nacionista era una conducta explicable, lògica, en el XVII o el XVIII. No ho era gens, ja, en el XIX. Ser nacionalista, avui, també és un anacronisme. Només que, en el fons, hi ha «pobles» que encara no poden ser res més que això. És absurd. Tristament absurd.” Em quedo, però, amb l’entrada mentir, en què el gran Fuster es mostra pletòric: “Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se’ls coneix que menteixen. Un infundi no hauria de ser honorablement qualificat de mentida sinó quan és perfecte: quan presenta una aparença justa de veritat. Per això sempre resulta preferible de dir la veritat, la pròpia i exacta veritat, en el cas que siguem incapaços d’inventar mentides invulnerables. Les mentides poc convincents, de més a més, tenen el desavantatge de desacreditar aquell qui les propala. En l’ordre de les relacions normals d’home a home, el principi de «credibilitat» és essencial: hem de «creure» el nostre interlocutor perquè sigui possible d’entendre’ns-hi. El mentider, el bon mentider, es fa creure: el seu falsejament de fets o d’idees s’ofereix amb uns aires de versemblança tan nets, que no dubtem a acceptar-lo com a veracitat. Amb un bon mentider ens podem entendre –o malentendre– i, encara que en sortim perdent, el tràmit serà còmode i simpàtic. El mal mentider, per contra, ens deixa en una situació inquietant. Sabem que està mentint-nos, i no podem «creure’l»: li retirem la nostra confiança. Amb ell ni hi ha res a fer: la relació resulta penosa, queda viciada des de l’origen, s’estableix –si s’estableix– sobre bases fictícies per ambdues parts. Una bona mentida val per una veritat. I, repeteixo, «mentir bé» exigeix tants i tan rigorosos dots d’imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d’una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. Encara que dir la veritat sigui o ens sigui desagradable. En aquest punt, com en molts d’altres, la «utilitat» dona raó als moralistes més repatanis.”

Tastos de l’Any Fuster

LLUÍS LLORT

Joan Fuster i Ortells va néixer a Sueca el 23 de novembre del 1922, per això el 2022 se celebra l’Any Fuster, per commemorar el centenari del seu naixement. Va morir, també a Sueca, el 21 de juny del 1992.

Com és habitual, al llarg de l’any, se celebraran molts actes. En repassem alguns dels més propers, com ara el del 21 de juny a la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona, on tindrà lloc un dels actes centrals coincidint amb el 30è aniversari de la mort de l’intel·lectual.

Aquest dia tindrà lloc la jornada La idea de país de Joan Fuster. En el pròleg de Nosaltres, els valencians, Fuster va escriure: “No tinc cap altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat, fins a l’obsessió, per la vida i el destí del meu poble.” La vida i el destí del seu poble no va ser en absolut l’únic assumpte de la indagació fusteriana, ja que l’autor va reflexionar al llarg del temps sobre els temes més diversos: l’art, la literatura, la ciència, el pensament, la política..., però sí que en va ser una preocupació central. L’acte consistirà en dues taules rodones i un espectacle musical. La sala de la Caritat acollirà a les 17 h La idea de país de Joan Fuster, amb David Fernàndez, Joan Manuel Tresserras, Damià Pons i Josefina Salord (comissaris de l’Any Fuster a les illes Balears), moderats per Vicent Sanchis. Seguidament i a la mateixa sala serà el torn de País i països, una reflexió cívica, amb Gustau Muñoz, Toni Mollà i Núria Cadenes, moderats per Mònica Terribas. I a la sala de Llevant, a les 20.30 h, Borja Penalba, acompanyat al piano d’Enric Murillo, cantarà Fuster i altres poetes.

El 8 de juny, a les 18.30 h i a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, es farà la xerrada Joan Fuster, arquitecte d’una cultura, amb Enric Sòria (comissari de l’Any Fuster a Catalunya), Dominique Maingueneau, Mercè Rius, Enric Bou i Dominic Kewon, moderats per Lluïsa Julià. L’obra sencera de Fuster és un continu reexamen dels arguments i les pressuposicions que la seva voluntat de diàleg es va anar trobant al llarg del temps i que afecten la literatura, l’art, les ideologies, els costums socials i també la política.

L’11 de juny, a les 17.30 h, dins dels actes de la fira de llibres Epíleg, a Reus, tindrà lloc la taula rodona Joan Fuster, amb Josep-Lluís Carod-Rovira i Isabel Vallet, moderats per Xavier Graset. I fins al 7 de gener del 2023, a la Fundació Josep Pla, de Palafrugell, es pot visitar l’exposició Joan Fuster - Josep Pla: una conversa infinita. Comissariada per l’especialista en l’obra de Joan Fuster i professor de la Universitat de Barcelona, Antoni Martí Monterde, l’exposició s’orienta a l’exploració i interpretació de la relació entre dos dels escriptors més importants de la literatura catalana del segle XX.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)