L’AMOR, PER SORT DELS LECTORS, ÉS CEC

Fill d’una família acomodada, José Maria Eça de Queirós (1845-1900) va conèixer món gràcies a la carrera diplomàtica. Autor de gran potència quant a la descripció psicològica, parteix del realisme. Hi advertim, però, alguns ecos d’un romanticisme tardà. De vegades, en fa befa: el conte José Matias, posem per cas, n’és una bona mostra. Ens presenta la història d’un “ultraromàntic, bojament aliè a les realitats fortes de la vida, que mai havia sospitat que les xinel·les i els bolquers bruts d’infant són cosa de bellesa superior en una casa on entra el sol i hi ha amor”. De Plató a March: l’amor espiritual enfront de l’amor carnal. Aquesta n’és la clau interpretativa.

Peculiaritats d’una noia rossa, la primera narració, es podria resumir amb la rebregada fórmula que assegura que l’amor és cec. Hi podríem afegir, però, que ho és fins que cau la màscara (de qui enganya) i la bena dels ulls (de qui és enganyat). Luísa, la rossa virginal amb qui s’ha de casar Macário, el protagonista, no pot ocultar més la seva debilitat: és una cleptòmana. El narrador ja ens n’havia donat dues proves significatives, però havien passat per malla a l’enamorat. En el primer cas, la noia i sa mare visiten la botiga de robes on treballa el xicot: “Ara voldríem veure mocadors de l’Índia.” El propòsit és ben altre que el manifestat pel jove de la poesia Va preguntar la qualitat, de Kavafis: “Que les mans es toquessin damunt dels mocadors.” Res d’atansament eròtic. Luísa “era com una filosada de lli: la filaven com volien”.

La protagonista del conte Al molí no s’assembla gens a aquesta. El nom que du sembla predisposar-la a la vida que li ha tocat en gràcia: Maria da Piedade. “Senyora modèlica”, casada amb un home força més vell, malalt, de qui ha tingut uns fills malaltissos. Hi haurà, però, un punt d’inflexió en la seva vida gràcies a la visita d’un cosí del marit. A diferència d’Emma Bovary, la portuguesa arriba als llibres després d’haver viscut una crisi existencial: “Durant mesos va devorar novel·les constantment. Es va anar creant així en el seu esperit un món artificial i idealitzat.”

Qui també llegeix amb voracitat és el protagonista de Civilització, un home que ha arribat al món amb un pa sota el braç. “Era, de tots els homes que he conegut, el més complexament civilitzat.” És un conte magnífic, que mostra la potència de la narrativa burgesa d’Eça. Jacinto és un individu obsedit amb el progrés, però, tant com això, és un lector i un bibliòfil apassionat. “Pateix de fartura”, segons un vell servent. El narrador ho atribueix, més aviat, al “tedi de viure”. Sigui com vulgui, ell, insatisfet permanent, es refugia en la lectura de Schopenhauer i de l’Eclesiastès. Durant tres mesos, s’ha empassat també “setanta-set volums sobre l’evolució de les idees morals entre les races negroides” (la ironia de l’autor aquí voreja el sarcasme!). L’home intenta combatre el tedi que deia amb noves raons per viure. Però no se n’acaba de sortir: “És en el súmmum de la civilització que experimenta el súmmum del tedi.” Fins que es produeix un fet ingrat que el farà girar com un mitjó i que, de passada, el reconciliarà amb la natura, amb l’univers sencer.

Són, tots ells, relats que cal llegir en veu alta, per la bellesa de la prosa i l’escaiença dels detalls. Hi contribueix l’esplèndida traducció de Gabriel de la S. T. Sampol. Eça de Queirós recorre al narrador omniscient. Però, aquí i allà, se serveix, també, de l’estil indirecte lliure.

El finat és un conte gòtic en tota regla, maupassantià, l’acció del qual discorre a la Segòvia del segle XV –els dies en què Manrique escrivia les seves cèlebres cobles a la mort de son pare i el nostre Ausiàs, els seus no menys memorables cants de mort–, i que té, com a motor, la inguarible gelosia d’un marit revellit respecte a la seva bella esposa. Sí, aquests contes ens mostren dones que ara se’n diria amb voluntat d’empoderament. Una delícia de llibre!