Pantalla

Cartellera

EL CINEASTA D’UNA ILLA DEL BÀLTIC

A l’illa Farö hi ha un Safari Bergman que recorre els llocs on va rodar el cineasta

Ingmar Bergman va filmar a moltes illes, un refugi per als seus personatges que pot convertir-se en un lloc on sentir-se aïllats i atrapats, mostrant-les com un microcosmos on explorar sobre la condició humana, amb les seves fantasies i malsons. Tanmateix, entre totes, n’hi ha una, Farö, a la qual sempre més estarà associat perquè no només hi va rodar diverses pel·lícules (Com en un mirall, Persona, La vergonya, Passió, entre d’altres), sinó que hi va fer construir una casa a la platja de Hammars que, des de finals dels últims anys seixanta, va ocupar temporalment fins que, al final de la seva vida, s’hi va instal·lar. A Farö, hi va morir, el 30 de juliol del 2007, i està enterrat al cementeri. El cas és que aquesta illa del mar Bàltic, en què hi ha una reserva natural amb roques bellament esculpides per la naturalesa, s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge. A més del fet que la casa de Hammars és actualment una residència d’artistes, l’anomenat Centre Bergman acull milers de visitants anuals i fins i tot hi ha un Safari Bergman que fa un recorregut pels llocs de l’illa on va rodar el cineasta. És curiós: Bergman representa una complexitat que el cinema sembla haver abandonat (només cal tenir present que un altre suec, Ruben Östlund, ja té dues Palmes d’Or de Canes per dues bromes de mal gust) i, en canvi, el negoci del turisme n’alimenta la mitomania.

Amb un respecte cap a Bergman, però sense una actitud reverencial, i una certa ironia respecte al fet que Farö s’hagi convertit en un destí turístic a causa del cineasta, Mia Hansen-Love va rodar una pel·lícula a l’esmentada illa amb la qual l’any passat va concursar per primer cop a la secció oficial del Festival de Canes, on ha tornat en la recent edició, però per presentar-hi a la Quinzena de Realitzadors el seu nou film, Un beau matin, protagonitzat en estat de gràcia per Léa Seydoux, que encarna una dona en un moment de crisi en haver d’afrontar la malaltia degenerativa del seu pare (un filòsof interpretat per l’extraordinari Pascal Greggory) i enamorar-se d’un home casat (Melvil Poupaud) que no acaba de ser clar i jugar net.

A Bergman island (La isla de Bergman), hi arriba una parella de cineastes (Chris/Vicky Krieps i Tony/Tim Roth) buscant-hi inspiració per als seus nous projectes. Això mentre veuen i comenten films de Bergman (del qual ella diu que fa mal sense que deixis d’estimar-lo, una idea que aquesta crítica comparteix plenament) i, mostrades amb la ironia ja referida de la cineasta francesa, fan rutes turístiques (en una de les quals apareix el crític de cinema Jordi Costa) als “llocs sagrats” del cèlebre director de Secrets d’un matrimoni, film que aborda sense miraments la crisi i separació d’una parella, un dels seus temes recurrents. De fet, sense el dramatisme i la radicalitat bergmanians, en el film de Hansen-Love s’hi apunta la crisi de la parella protagonista, de manera que hi palpita la separació de la mateixa directora i Olivier Assayas, que en els seus temps de crític de cinema va escriure un llibre sobre Bergman. També hi ha cinema dins del cinema: la pel·lícula de Chris en què una cineasta (Mia Wasikowska) retroba un amor adolescent a l’illa. Amb més lleugeresa que Bergman, Hansen-Love aporta un film amb el seu encant de sempre, la tonalitat justa i una fluïdesa precisa, tot i que sense arribar a la màxima expressió del seu estil: la memorable L’avenir, amb Isabelle Huppert.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)