JOAQUIM CARBÓ I MASLLORENS
ESCRIPTOR
“He volgut ser un escriptor utilitari, sense cap pretensió”
ESPERANÇA?
“Em preocupa el futur, el futur que jo ja no tinc. Tot ha canviat d’una manera bestial i cada dia som menys humans”EN CASTELLÀ
“Vaig observar que els joves llegien novel·les en castellà que tenen versió en català. És una inèrcia incomprensible”OBRA O AUTOR
“Ser un bon artista i tenir una vida exemplar és demanar massa. No cal admirar la persona, però sí la seva obra, si ens interessa”EDITORIALS
“Com pot ser que Edicions 62 no tingui cap contacte ni els textos que ha publicat un dels seus autors més venuts? ”PERDEDORS
“Escric sobre gent patidora. Els triomfadors em fan angúnia només de veure’ls. Amb la pandèmia hem vist que tots som vulnerables”IMMERSIÓ LINGÜÍSTICA
“La immersió ha servit per crear més escriptors que no pas lectors. Els que s’han agafat a la llengua han procurat treballar-la”L’escriptor Joaquim Carbó acaba de treure Sense futur (Destino), una mena de memòries redactades durant el confinament, tot i trobar-se en un estat d’“inactivitat creativa”, com comenta ell mateix.
El 24 d’agost farà 90 anys. Com es troba?
Estic vell. De vegades, quan em comparo amb d’altres de la meva edat, veig que n’hi ha que estan pitjor i d’altres millor. I també n’hi ha molts que no hi han arribat. He treballat quaranta anys a La Caixa, i de la meva promoció de companys en quedem un parell o tres, només. Soc un supervivent. Toco de peus a terra i sé que això ja s’acaba.
A les memòries que acaba de publicar, explica que li han instal·lat la teleassistència, però que no la vol utilitzar, i que abans d’un bon sotrac, prefereix morir.
He vist molta gent que ha caigut, que ha pres mal i que després no s’ha valgut ni per pujar un parell d’escales. La mort serà com sigui, però quan llegeixo que algú se n’ha anat a dormir i l’endemà ja l’han trobat fred, penso que és una sort. A la meva edat no vull patir innecessàriament, seria absurd allargar-ho més del compte. Tampoc vull estar en una residència caçant mosques.
Reflexiona sobre l’eutanàsia i demana tenir-la en compte també per a persones grans que no tenen més ganes de viure.
Fa poc s’ha aprovat la llei. Comprenc que no l’apliquin al primer que ho demana perquè pot ser un rampell i no tindria ocasió de penedir-se’n. Ara bé, a certa edat, crec que una persona hauria de tenir dret a demanar-ho, encara que es trobi en ple estat de forma.
Abans de Sense futur, va publicar Testament, la seva darrera novel·la, en què encabeix un munt de personatges. Era una manera de buidar-se?
Feia temps que volia escriure tres o quatre novel·les, però si m’hi hagués posat d’una en una, no me n’hauria sortit. Vaig intentar resumir-les i condensar les històries. Alguns em van dir que si volia desaparèixer. En cap cas! Un testament és una cosa i un enterrament una altra. Sí que volia fer un punt final pel que fa a les novel·les llargues. Si perdo alguna cosa és la memòria. Anava per la pàgina 200, escrivia sobre la noia protagonista i ja no sabia si l’havia fet rossa o morena. La novel·la llarga ja se m’escapa; ara faré novel·les de 130 pàgines, com a molt, i narracions infantils i juvenils.
Ha continuat publicant, però.
Sí, la prova que no era un enterrament és que després he seguit publicant. L’any que celebro els 90 anys, trauré cinc publicacions, si no vaig errat. El mes vinent Comanegra em publica una novel·la sobre Pedrolo, i també he tret un conte per a nens que es diu Sabina, la veïna del davant. O Un altre tròpic, que sortirà amb Pagès Editors, amb històries antigues i algunes de velles.
Ara, amb
Sense futur, ha escrit un assaig que podrien ser unes memòries.
És una reflexió sobre el passat, sobre lectures i sobre persones que m’han interessat. Algunes són persones sense rellevància aparent, però que a mi m’han acompanyat tota la vida. Per exemple, el meu amic Albert Jané, que va ser director de Cavall Fort, una personalitat literària extraordinària, però a qui la crítica no ha fet cas.
Les primeres pàgines, en què explica com sorgeix la necessitat d’escriure aquest llibre, desprenen un cert pessimisme. Parla d’un “panorama devastat” i d’una societat “mediocre”.
Anem molt malament. A més de la pandèmia, ens ha caigut la guerra d’Ucraïna. Jo he viscut la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial i un altre conflicte bèl·lic a Europa em semblava impensable. Ara, cada cap de setmana es col·lapsen les carreteres. Sembla un comiat, aprofitem el temps que això s’acaba.
Per què li ha posat de títol Sense futur?
Em preocupa el futur, el futur que jo ja no tinc. Tot ha canviat d’una manera bestial i cada dia som menys humans. Ara he canviat una persiana de casa, trucava al taller i sempre sortia el contestador. No existeix la figura de l’aprenent, que és qui despenjava el telèfon. Com aprendran els oficis els joves? Ara es compra per internet; quina mena de barris fantasma tindrem si les botigues centenàries abaixen la persiana?
Al llibre diu que la pandèmia li ha causat “inactivitat creativa”. Per què?
He tingut poques ganes d’explicar les històries que estic acostumat a explicar. Són històries de perdedors, de gent que les passa magres, que tenen problemes per arribar a final de mes, gent que està malalta, que s’ha quedat sense feina… És gent patidora, de qui em puc posar a la seva pell. En canvi, els triomfadors em fan angúnia només de veure’ls. Amb la pandèmia hem vist que tots som vulnerables, ha estat un mal tan general que no he tingut ganes de parlar-ne més.
Hi ha molts noms que anomena al llarg del llibre, però en destaca un per la seva recurrència: Manuel de Pedrolo.
Pedrolo és un model literari per a mi. Sempre m’he fixat molt en la seva manera de ser. Econòmicament, ell vivia molt just, de les traduccions que feia. Quan li van atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que crec que era de mig milió de pessetes, no se les va quedar i les va donar a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana perquè creés un premi per a escriptors joves. Va ser una generositat extraordinària, i amb aquest gest també donava una lliçó a Òmnium, a uns prohoms que pensaven que amb un premi solucionaven la vida d’un escriptor cada any.
Ha escrit més de 150 novel·les, contes… En la literatura infantil i juvenil és on s’ha sentit més còmode?
És on m’he sentit més ben acollit. Pel fet d’escriure per a nois i noies i d’implicar-me en el naixement de Cavall Fort, la crítica em va encasellar. Els llibres que he escrit per a adults no s’han pres en gaire consideració. Quan he publicat un llibre per a adults, he tingut feina a col·locar-lo; en canvi, els de nens me’ls han pres de les mans. He volgut ser un escriptor utilitari, sense cap pretensió literària ni necessitat de crear escola.
El 1961 va ser un dels fundadors de Cavall Fort. Hi ha diverses generacions que han crescut amb aquesta revista.
És curiós que moltes persones d’aquesta generació de Cavall Fort després no han continuat. L’altre dia parlava amb un pare de família, lector de Cavall Fort, i em deia que els seus fills ja no la llegien, que ells eren de la “generació del Super3”. “Són uns altres temps”, em va deixar anar. Cavall Fort tirava més exemplars en els anys vuitanta que després, tot i que amb la immersió lingüística sembla que hauria hagut de ser al revés. Ara no sé de quina generació seran perquè el buit és molt gran.
Explica a Sense futur que en una visita a la UAB va veure que la majoria de joves llegeixen llibres i novel·les en castellà.
Vaig observar que llegien novel·les en castellà que tenen versió en català. És una inèrcia incomprensible, afavorida també per mitjans de comunicació i llibreries. Un dia vaig passar pel davant d’un aparador d’una llibreria que ja no existeix i hi havia els més venuts, entre els quals Una mujer difícil, de John Irving. Vaig entrar a preguntar per què no estava el títol en català i el llibreter va respondre que es venia més en castellà. Les llibreries catalanes no haurien d’afavorir més les obres en català?
Segons dades de l’IDESCAT, el 35,2% dels joves d’entre 15 i 29 anys usen el català com a llengua habitual, al darrere del 48,1% que opta pel castellà. Què ha passat?
Em preocupa aquesta indiferència. Sembla que la gent vulgui anar a la contra. Si prohibissin el català, potser sortirien moltes més vocacions. Ara que es poden comprar i llegir llibres de tota mena, les editorials i els traductors s’han espavilat per anticipar-se, però el públic no ho ha acceptat amb tant d’entusiasme; sembla que no tingui importància adquirir-los en català. Hi ha catalans que es pensen millors que d’altres, però, en canvi, no fan res per continuar una tradició literària.
Al llibre també diu que als escriptors catalans els costa trobar lectors.
De La casa sobre la sorra se n’han fet noranta-dues edicions i se n’han venut 200.00 o 300.000 exemplars; en canvi, els llibres que van venir al darrere amb els mateixos protagonistes, no han tingut cap sortida. Alguns no han passat ni de la primera edició. Per què el primer sí i els altres no? Això no passa amb Harry Potter! Cada llibre nou quasi que es ven més que el primer.
Sí que és cert que ara hi ha una generació d’escriptors catalans joves que estan tenint molt d’èxit: Laia Viñas, Pol Guasch, Anna Gas, Irene Pujadas…
No la conec, però la veig amb il·lusió. Surten molts llibres i no dono l’abast. La immersió lingüística ha servit per crear més escriptors que no pas lectors. Els que s’han agafat a la llengua, han procurat treballar-la. M’agrada que llibres com Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, hagin estat un èxit.
Fixem-nos en el món editorial. A Sense futur critica que, a més d’escriure els llibres, els autors estigueu “obligats a vendre’ls”.
Durant molts anys em vaig dedicar a anar a escoles a parlar de llibres per a infants i joves. Era l’esquer de les editorials. Havíem de fer un esforç extraordinari per ser a tot arreu on podíem i vendre els llibres. És un mal endèmic global, els Premis Nobel de Literatura, després de ser guardonats, també fan gira per tots els països on hi ha traduccions de la seva obra.
Calen canvis en el sistema editorial català, doncs?
El món empresarial a mi em supera, no tinc ni idea de com hauria de funcionar. Em sorprèn que hi hagi empresaris que s’hi dediquin perquè els beneficis són mínims.
D’Edicions 62 diu: “És evident que Planeta, que l’ha absorbit, tal com ha fet amb no sé quantes editorials més, és un gegant que s’ha empassat les històries d’unes empreses que representaven bona part de la literatura catalana més recent.”
Edicions 62 és del mateix grup que Destino, on m’han publicat Sense futur. Vaig rebre un correu d’una gent que em demanava el contacte d’un familiar del novel·lista i periodista Robert Saladrigas. Volien un text seu que havia publicat amb Edicions 62, però l’editorial els havia respost que no el tenien, que estava descatalogat i que tampoc tenien cap adreça. Al final, jo els vaig facilitar el contacte de la vídua. Com pot ser que Edicions 62 no tingui cap contacte ni els textos que ha publicat un dels seus autors més venuts? També em va passar amb Columna. L’editorial em volia publicar La casa sota la sorra juntament amb dos llibres més de la col·lecció en un sol volum. Tot i haver-los publicat ells, no en guardaven el text. És greu.
L’absorció de petites editorials per part de grans grups ens fa menys rics literàriament parlant?
Sí, és cert, però al mateix temps han sorgit editorials noves com Raig Verd, Males Herbes, L’Avenç… Hi han posat molt d’entusiasme i aquestes difícilment es deixaran absorbir.
També es queixa de la poca vida que tenen els llibres a les llibreries.
Es publiquen molts llibres. Cada setmana n’arriben quaranta de nous i s’han de treure els vells! Si algú va a una llibreria a demanar un dels meus 150 llibres, segurament només hi trobarà el darrer, Sense futur. És una mica ves-te’n, Anton, que el qui es queda ja es compon. Abans es feien tiratges molt llargs, i ara les editorials són prudents: fan tiratges curts i miren què diu la crítica.
I què diuen de Sense futur?
Doncs només me n’han fet una crítica. Només faig entrevistes i alguna roda de premsa. Cada vegada hi ha menys crítica. És allò que deia abans, que a més d’escriure els llibres, els haig de vendre.
Sempre li ha agradat molt anar al teatre, però gairebé no n’ha publicat.
He escrit alguna cosa per a nens: El jardí de Flaire-Nas i Les armes de Bagatel·la. La casa sota la sorra també es va fer al TNC, però jo no en vaig fer l’adaptació. Va ser extraordinari, no s’assemblava gens a l’original i era fantàstica. M’agrada molt el teatre, tanmateix mai m’hi he vist escrivint-lo, no he sentit la necessitat de fer-ho.
A Sense futur esmenta les denúncies per abús de poder o per assetjament sexual de persones com Joan Ollé i Lluís Pasqual i defensa que cal separar l’obra de l’artista.
Si no fos així, no miraríem igual personatges com Picasso, Charles Chaplin o Philip Roth. Són gent que no han tingut una vida exemplar. Ser un bon artista i tenir una vida exemplar és demanar massa. No cal admirar la persona, però sí la seva obra, si ens interessa. Si no, podem caure en un purisme extraordinari. No hem de portar les coses a l’extrem perquè, si ho fem, acabem sent injustos.
De la seva infància, explica que va patir tocaments per part d’un religiós. Com ho recorda?
Quan el religiós ens fotia mà, en aquell moment jo no sabia què passava. Érem molt innocents i no en teníem ni idea. Eren els anys quaranta, durant la gran repressió, i l’Església manava molt. Ho vam explicar a casa i no es van atrevir a obrir la boca. És intolerable, deplorable. Eren persones que donaven normes de conducta i a la nit es posaven al llit amb el majordom o violaven criatures. Les religions han estat nefastes, han imposat unes normes però han estat les primeres d’incomplir-les.
En tot el llibre hi ha referències a l’erotisme i a la sexualitat. Amb 90 anys segur que ha vist com ha evolucionat aquest tabú.
Ens hem alliberat molt. Per exemple, jo sempre he tingut amics homosexuals, no he tingut cap problema amb ells perquè crec que tenen dret a ser-ho. Ara bé, em sembla ridícul quan volen semblar un putot, que aquesta sigui la seva única aspiració: ensenyar la pitrera, maquillar-se d’una manera extraordinària…
Ha escrit necrològiques d’alguns amics seus i sempre li ha sobtat el cas o no que es fa a alguns escriptors quan moren. Com s’imagina la seva?
M’estimaria més que no diguessin ni piu. Crec que no haurien de posar ni esquela. Hi ha precedents. Aplaudeixo que passem desapercebuts quan morim, els reconeixements han de ser en vida.
I s’ha sentit reconegut?
Quan he venut un llibre, m’he sentit molt content, però m’hauria agradat vendre’n més.
Noranta anys i cent cinquanta títols
L’any 1948, Joaquim Carbó i Masllorens (Caldes de Malavella, 1932) va participar en les oposicions a l’antiga Caixa de Pensions i l’examinador ja va anotar en la seva valoració que era “un bon taquígraf”. Ara està a punt de complir 90 anys i ha publicat més de 150 llibres, sobretot infantils i juvenils (es va iniciar en el llibre infantil i juvenil amb La casa sota la sorra, el 1966). Ha serpentejat pel món de la cultura i s’ha implicat en diversos col·lectius i projectes destacats de la cultura catalana: és un dels fundadors de la revista Cavall Fort, va formar part del grup Ofèlia Dracs i va ser un dels primers dirigents de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Explica que ara escriu i llegeix menys perquè la memòria li comença a fer males passades, tot i que acabarà el 2022 amb cinc llibres publicats.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.