Articles

Crítica

Joan Martí i Castell, pensador (i poeta)

L’aforisme, gènere de la brevetat narrativa, acostuma a ser propi d’assagistes i filòsofs, que hi recorren, sovint, com a esplai entre obres que demanen una dedicació més obsessiva i fonda. Lichtenberg –escriptor germànic que va viure al segle de les Llums– es considera el fundador de l’aforisme al seu país. Un compatriota seu, Friedrich Nietzsche, en va ser un conreador conspicu: se’n serví per engabiar-hi els seus llampegueigs de geni. Cioran va fer-ne una tribuna del seu lúcid –bé que, no poques vegades, també tediós– nihilisme estructural. I el polonès Lec, tan recomanable, va elevar-lo a gènere privilegiat de la ironia i l’especulació intel·lectual. Entre nosaltres, Joan Fuster ens n’ha llegat de magnífics. Més recentment, el poeta Ramón Andrés hi excel·leix com pocs altres autors. Perquè cal dir que aforisme i poesia van, ara i adés, de bracet.

Joan Martí i Castell és un filòleg de llarga trajectòria i obra notable que acaba de presentar un suggeridor llibre d’aforismes (i de pensaments i opinions, que és una mica el mateix). Cal aplaudir-li no tan sols la gosadia, sinó també el resultat. Essent obra d’un lingüista competent, ja es compta que ha d’estar ben escrita. Home de magisteri –la trinxera de la classe– i d’investigació, ell mateix confessa en la introducció que aquests textos neixen de la praxi professoral. I, en un dels aforismes, insisteix en la importància del binomi pràctica de la classe - recerca científica, que caracteritza la professió universitària.

El llibre es divideix en onze seccions temàtiques, que abracen la reflexió política i nacional, els sentiments i la seva transcendència, el valor de la inutilitat de l’art i de les disciplines dites humanes, l’abast de la ciència... i, d’una manera genèrica, fins la vida i la mort, entre altres qüestions. En els aforismes més estrictament morals (n’hi ha cap que no ho sigui, però?), Martí i Castell ens fa pensar en Joan Lluís Vives i les seves cèlebres màximes, que ens proposaven pautes de conducta: “És millor ésser perdedor en allò que hom ha fet amb lliure albir, que no ésser aparentment guanyador mitjançant la decisió d’altri.” De l’obra, se’n desprèn un autoretrat sever: el d’un intel·lectual crític amb la mundialització (que és el terme que hauríem de fer servir per referir-nos a allò que, altrament, anomenem amb un anglicisme: globalització), sever assenyalador del poder econòmic que tot ho regeix, sensible amb les classes més desfavorides, patriota radical i indignat (la repressió política arran del procés mereix tota una secció, que no em sembla pas la més destacada), escèptic i, alhora, obert de mires en la qüestió religiosa: “Genera tanta basarda pensar que amb la mort s’acaba tot, com que pugui existir un altre món.”

Hi ha un aforisme que té una doble redacció: “Que la mort és el final de la vida és tan cert com que la vida és l’inici de la mort; pensem molt en la primera premissa i gens en la segona” (amb perdó de Pere March). Aquest mateix, el llegirem més endavant; això sí, sense la reflexió final que comença després del punt i coma. Un dels capítols més bel·ligerants amb la mundialització defensa la bondat i la bellesa de les festes populars. La llengua constitueix, és clar, un element de consideració principal: “Com més es coneix una llengua, més se’n consulta la gramàtica i el diccionari” (bravo!). En una altra avinentesa, Martí i Castell redefineix la famosa proposició de Wittgenstein (i un dels fonaments de la filosofia moderna): “Saber és (saber) dir; allò que no som capaços de verbalitzar, senzillament ho ignorem.” En algun cas, no puc estar d’acord amb l’autor: “El Renaixement deïfica l’individu en perjudici de l’obra; parla més del qui que no pas del què.” Aquí, dona una redacció diferent al memorable haiku de Matsuo Basho sobre el silenci i la immersió en una bassa de la granota: “El cant d’un ocell no trenca el silenci, ans el fa palès i l’estén, l’escampa.”

L’obra es rubrica amb uns exercicis poètics compostos recorrent exclusivament als monosíl·labs. El cor significatiu del llibre, però, es troba en el conreu lúcid i desinhibit de l’aforisme.

Pensaments, opinions, aforismes Autor: Joan Martí i Castell Pròleg: Màrius Serra Editorial: Pagès Editors Pàgines: 174 Preu: 15,20
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)