Pantalla

Cartellera

Visions cinematogràfiques d’escriptores

L’Atlàntida Film Fest té una doble vida. Una és presencial i l’altra, de més llarga durada, en línia

A finals de juliol va tenir lloc a Palma l’Atlàntida Mallorca Film Fest, en què la gran escriptora francesa Annie Ernaux va presentar Les Années super-8, un film construït amb les imatges que, entre el 1972 i el 1981, va rodar majorment Philippe Ernaux, aleshores marit de l’autora, entre altres obres, de L’esdeveniment, Els anys i Memòria de noia, totes tres traduïdes al català per Valèria Gaillard i publicades per Angle Editorial. Revelada a la Quinzena de Realitzadors de Canes, la pel·lícula s’origina a partir de la voluntat de David Ernaux, fill de l’escriptora, de recuperar unes “imatges familiars” que transcendeixen el “cinema domèstic”. Ernaux hi aporta un text que, dit per ella mateixa, s’acorda amb la vibració autobiogràfica i l’exploració de la memòria que caracteritzen la seva literatura, tan personal i alhora tan política. Revisades les imatges, Ernaux repensa la seva experiència en aquells anys (en què se li fa visible que, a mesura que es feia escriptora, la relació amb el seu marit es degradava) i en part d’allò que passava al món. És per això que es tracta d’un retrat personal i d’una família, però també d’un retrat d’una època. Al film hi ha imatges quotidianes de la vida a Annecy, però sobretot de viatges, com ara el que la família Ernaux va fer per l’Estat espanyol l’estiu del 1980 i, anys abans, el 1972, la visita al Xile presidit per Salvador Allende: “Un país ple d’esperança que va deixar d’existir.”

L’Atlàntida Film Fest té una doble vida. D’una banda, la presencial, que, com he dit, se celebra durant una setmana a Palma i que enguany es va cloure amb un homenatge a l’actriu Isabelle Huppert. D’una altra, la vida en línia, de més llarga durada i a través de la plataforma Filmin, en la qual fins al 25 d’agost es fan visibles bona part dels films exhibits a Mallorca. No és el cas de Les Années super-8, ja que, sent-ne també distribuïdora en sales, Filmin la reserva per a més endavant. Tampoc, com a cas significatiu, de Pacifiction, la pel·lícula d’Albert Serra, que s’estrenarà el 2 de setembre. La programació visible a Filmin és interessant i diversa (recomano especialment la selecció de films de l’ucraïnès Serguei Loznitsa, sobretot els documentals, una exploració en l’arxiu d’imatges de l’Horror del segle XX), però, seguint el fil encetat amb Ernaux pel que fa a escriptores relacionades amb el cinema i que a la seva manera han pouat en la pròpia vida per fer literatura, faig atenció a Quiero hablar sobre Duras i Amando a Highsmith.

La primera, dirigida per Claire Simon i estrenada en l’últim festival de Sant Sebastià, mostra una Marguerite Duras possessiva en la seva relació amb Yann Andréa, un jove que l’admirava i que va ser el seu amant durant els últims anys de vida de l’escriptora. Ella s’hi va referir en diversos llibres, però la cineasta francesa l’aborda reconstruint l’entrevista que la periodista Michèle Manceaux va fer a Yann Andréa, que volia parlar de la “dominant” Duras. La segona, en canvi, és sorprenent perquè, en contra de la seva imatge de dona esquerpa i malagradosa, presenta una Patricia Highsmith vulnerable, sobretot a través de l’amor i a partir dels diaris de l’escriptora. Tal com anuncia amb el títol del film, la seva directora, Eva Vitija-Schdeigger, se’n declara una admiradora incondicional, i als diaris troba reflexions sobre la seva concepció de la literatura, la inspiració de les seves novel·les i els “fantasmes” que l’assetjaven.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)