Pantalla

Simpatia pel diable

A punt de celebrar cinquanta anys, poques pel·lícules poden presumir d’haver envellit tan bé; corregeixo, de mantenir la seva premissa intacta: cardar por. I això que en realitat es tracta d’un drama, el d’una mare que viu angoixada i desesperada quan la seva filla emmalalteix i cap metge ni psiquiatra sap dir-li què coi li passa. Tampoc els científics (la ciència), ni els capellans (la fe). Que es basi en un cas real, encara ho fa tot més inquietant. Parlem, si encara no ho heu endevinat, de L’exorcista, una de les pel·lícules que continua fent més mal rotllo.

William P. Blatty n’és l’ànima: l’escriptor de la novel·la homònima (no menys extraordinària i tant o més terrorífica) i l’autor de la seva adaptació al cinema, que va produir però no dirigir, una tasca de la qual es va encarregar William Friedkin, un realitzador talentós que acabava de dur a terme la premiada French connection. Per veure com estava d’obsessionat amb aquest relat només cal saber que Blatty es va interessar per aquesta història en els anys cinquanta, arran de llegir sobre un cas real de possessió satànica que va afectar un jove de 14 anys de Maryland a principis de la dècada dels quaranta. Des de llavors, abans no va publicar la seva novel·la, no va parar d’investigar i prendre notes, ja que aleshores poca cosa se sabia de fenòmens paranormals, possessions satàniques i ritus de l’exorcisme; ni tan sols Iker Jiménez havia nascut –ara que ho comprovo veig que va néixer el mateix any de l’estrena de L’exorcista, deu ser un senyal?–. Això va ser el 1971, quan va arrasar literàriament; cinematogràficament, dos anys després.

La trama narrativa és impecable. Descriu molt bé i aprofundeix psicològicament ens els personatges principals dels quals, a mesura que apareixen en escena, va mostrant les seves fragilitats, temors i pors. D’una banda, tenim la mare, desesperada i, de l’altra, la pobra nena, Regan, posseïda pel diable, que es mostra brutalment violent i obscè obsequiant-nos amb escenes que combinen cruesa i un humor negre que espanta. I un tercer, el pare Karras (pare religiós, no patern, que està absent), un home turmentat des que la seva mare va morir sola en un pis de Nova York (l’acció transcorre al barri residencial i universitari de Georgetown, a Washington). Pel que fa l’evolució narrativa, certament és lenta, però de manera que tant el ritme com la tensió van in crescendo, dosificant els esclats de terror fins a un clímax final que ho fa esclatar tot en mil i un bocins.

Tot està concebut per mostrar l’eterna lluita entre el bé i el mal, en què entra en joc la religió (o l’espiritualitat). I tant si ets creient com si no, tant si ets ateu com agnòstic, el que vols és despertar d’aquest malson. Més que els espants truculents i a l’estil del Grand Guignol, augmentats en la versió tardana del muntatge del director –que va farcir el film original, més espartà però alhora suggeridor– inquieta més la intuïció que el mal és arreu: en una escala inclinada, fosca i amenaçadora sota la finestra de Regan; en uns gossos que es barallen salvatgement; en la foscor d’una cova; en la cara d’un rodamon que fita l’espectador... I què podem dir de la magistral obertura, quan el pare Merrin (Max von Sydow) indaga en unes excavacions d’un jaciment de l’Iraq i el seu temor intangible se’ns cala als ossos?

La irrupció de L’exorcista va ser contundent i va marcar un estil i una tendència, fins al punt que encara avui tota pel·lícula sobre possessions infernals hi té algun deute. Mai superada, amb un grapat de seqüeles (la millor, la tercera, escrita i dirigida pel mateix Blatty) i un no parar d’imitacions (en destaca Veronica, de Paco Plaza), que la nena disfressada de Regan a Port Aventura es posi a cantar Despechá de Rosalía sí que és una profanació. Del film, no de la cantant.

L’exorcista Direcció: William Friedkin Producció: William P. Blatty Guió: William P. Blatty País: Estats Units Any: 1973
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)