Teatre

Vomitar la por 55 vegades

Premiada amb el Projecte Alcover, ‘Nua’ està girant per Catalunya, on va arrencar a la Mostra d’Igualada i ja ha fet temporada al Versus Glòries

ITINERÀNCIA
‘Nua’ no s’ha representat mai a la Flyhard. Les seves produccions basen l’èxit en les gires i les itineràncies

La direcció de Marta Aran ataca frontalment i amb precisió de bisturí el fantasma del culte al cos. L’actriu que va sorprendre com a dramaturga amb una primera peça sobre enveges entre germanes (La noia de la làmpada) i que va repetir amb un capítol íntim i revelador (Els dies mentits), ara ha dirigit un text escrit per Ann Perelló (que també l’interpreta) i Andrea Ros, un treball intens, acurat, que relata l’angúnia d’una jove que nota com el seu cos es transforma en unes mides que no són les que, segons ella mateixa, les seves amistats aprovaran. Nua, radiografia d’un trastorn és una coproducció del Teatre Principal de Palma. Abans d’estrenar-se a Barcelona ja va fer una gira per les illes Balears, que no es comptabilitza en aquest article. El muntatge, a més, ha estat escollit recentment pel Projecte Alcover, la qual cosa els permetrà dur a terme una gira arreu dels Països Catalans durant el 2022/23. Segons el nostre recompte, de moment es viurà l’angúnia de viure en un laberint fins a 55 cops. I tantes altres vegades, la felicitat senzilla de reconèixer-ho des d’una maduresa que entén i abraça el seu jo juvenil de fa uns anys.

El personatge aborda fórmules per deixar de menjar en un procés devastador d’anorèxia. Nua va més enllà d’aquest fet perquè el recorda, uns anys més tard, amb l’amenaça ja ben identificada a través dels dietaris i dels llocs per on va recórrer la seva adolescència. I en aquesta revisita als inferns hi ha una certa redempció esperançadora. Nua, per ara, a diferència de la majoria de títols de la Flyhard no ha fet funcions a la seva sala. I en té previstes una quinzena encara per confirmar, fins a la primavera del 2023. El trastorn alimentari transita per l’entorn juvenil i, puntualment, pren la forma d’espectacle, com el 2017 a la Mostra d’Igualada (Cospress) o, molts anys enrere, amb una comèdia agra de Neil Labute (Gorda), per citar dos exemples de formes ben antagòniques però que procuraven revelar aquesta fragilitat dels individus davant la norma no escrita que imposa la societat en marcar els límits dels cossos normatius.

Nua arrenca amb el retorn a la llar de joventut, que propicia un viatge al record amarg, a l’autoengany. I a reconèixer el valor de les ajudes de la mare que, llavors, semblava ser el cau d’una molèstia contínua. L’espai es limita a cinc vàters que amaguen secrets, coreografies, converses, intimitats. I es percep en quin moment parla la protagonista (present o passat), depenent del tipus de telèfon mòbil amb què es comunica des del seu espai privat, íntim, on prova de curar les ferides i on, puntualment, no fa més que aprofundir en la nafra.

Gràcies al Barcelona Districte Cultural, Nua s’està veient en alguns centres cívics de Barcelona. És una eina que pot ser reconfortant per als alumnes que pateixin aquesta pressió. Nua és un clam de llibertat, perquè la protagonista, ja adulta, ha après a superar els prejudicis, les pors i les necessitats de vomitar el menjar que acabat d’ingerir en un centre on intentava recuperar els hàbits d’alimentació. Aquesta mirada alliberadora i que denuncia la grassofòbia va multiplicant els exemples, com ara a El viatge de Paula (programada recentment a a Badabadoc).

La Sala Flyhard es caracteritza pel seu aforament reduït. Com al Versus Glòries, el públic està a dues bandes, la qual cosa obliga a situar l’escenografia enganxada a les dues parets i limitant els elements centrals per garantir l’espai mínim per als intèrprets. La sala, que va obrir el 2010 a Sants, després que la companyia homònima hagués arrencat el projecte el 2006 amb Jordi Casanovas com a dramaturg i director, té clara la necessitat de traslladar els seus muntatges fora del seu espai per fer-los rendibles. Casanovas es va desentendre del projecte de companyia i de sala el 2013. Durant anys, van anar provant sales de mitjà format (com el Club Capitol) per poder explotar comercialment els seus muntatges. El to de les obres, efectivament, acostuma a tenir una dosi de thriller i, sobretot, tocs de comèdia. Arran del tancament del Capitol, han anat traslladat algunes de les seves produccions a altres espais comercials com ara el Versus Glòries, (Nua), l’Aquitània (Lo nuestro), La Gleva (Estigmes), La Villarroel (A.K.A) o, fins i tot l’Espai Lliure (Smiley) i el Teatre Borràs (Ovelles). També és un fet molt habitual que les seves produccions viatgin per Catalunya. Hi deu tenir a veure que la companyia es formés a Vilafranca del Penedès i que portin incorporada la necessitat de desplaçar-se per presentar les seves produccions; és el mecanisme habitual dels grups de fora de Barcelona, abans no fan una temporada a Barcelona o, millor encara, abans no passen a gestionar una sala a la ciutat (per petita que sigui). La preocupació de 3XTR3S, Dagoll Dagom o el Tricicle era la mateixa per a les sales de gran format (per això es van atrevir a gestionar el Teatre Victòria durant unes dècades): era la garantia que podrien trobar sala amb facilitat a la ciutat. Avui, en realitat, la pressió de les petites companyies ha crescut molt perquè, tot i que la proliferació de sales té un balanç positiu en els darrers vint anys, també és cert que ha crescut molt més el nombre de projectes que lluiten per disposar d’una breu estada. De fet, l’interès de fer una temporada estable és per facilitar que els programadors (principalment, municipals) vegin els espectacles i negociïn funció de gira.

Per la posada en escena neta i directa i per la temàtica que tracta, Nua és un muntatge que interessa amb facilitat tothom que l’ha vista. No seria d’estranyar, doncs, que s’acabés traduint al castellà (L’habitació blanca, de Josep Maria Miró, es representarà, el mes de març al Teatro Español de Madrid). És només un dels espectacles que s’han guanyat un pedigrí pel fet d’haver entrat en un espai amb més altaveu i difusió.

La factoria Flyhard

La sala Flyhard té molt afinades les mesures dels seus muntatges, sempre de dramaturgia contemporània i en català. Aquesta temporada presenten cinc espectacles, tres d’ells que, en realitat jja van estrenar el curs passat i que van deixar molt públic fora. Dilluns passat es va acomiadar de la flyhard definitivaent Negatius, escrita i dirigida per sílvia Navarro. Fins al 27 d’octubre no es farà la següent estrena. es tracta d’Austràlia, el primer text (que se sàpiga) del director de La Calórica, Israel solà. Aquest grup de semiculte a Barcelona, que està despuntant també amb temporades en sales com el Borràs o el Poliorama, juga amb la controvèrsia i la comèdia. Solà signa una peça que qüestiona el concepte de família tradicional. L’obra neix d’una conversa informal amb una amiga i serveix per indagar en les relacions entre tres germanes en una situació vital. Ester Cort, Meritxell Huertas, Brian Lehane i Carme Poll interpreten el muntatge. La road trip arenc d’una trucada: una germana, que viu a Austràalia i no pot quedar embarassada, li demana un òvul a la germana i ella hi accedeix, de seguida. Al viatge s’hi afegirà la germana gran. Serà una oportunitat de retrobar.-se, i de detectar-se amb el mateix passat per`k, segurament, amb projectes de futurs ben diferents.

L’altre muntatge d’estrena de la temporada a la flyhard serà La nit del peix Kiwi del dramaturg i director (i actor) Josep Julien. Interpreta La nit del peix kiwi Santi Ricart, que fa e paper d’un artista de mitjana edat, atrapat en un laberint de frustracions personals i professionals. En realtat, hi haurà una tercera producció que s’estrenarà al juliol, probablement sota e paraigüies del Grec com ha estat el cas de Negatius. Per ara, no ha transcendit títol ni autoria.

Les dues reposicions que falten de la temporada són La família (im)possible, de Carol López i La pell fina (de Yago Alonso i Carmen Marfà), que combinaran amb algunes actuacions puntuals. Carol López va plantejar aquesta obra per provar d’entendre, com a dona de mitjana edat progrssista, la llibertat de gènere que viuen amb molta més normalitat els més joves mentre que el duet Alonso i Marfà fan broma dels enganys entorn el primer fill. La gira dels espectacles de la Sala Flyhard és molt variada amb altres títols com El sensespai, Els dies mentits o la celebradíssima Ovelles.

Gira 2022

18 de març

Tàrrega

25 de març (2 funcions)

Porqueres

28 de març a 1 de maig

Sala Versus Glòries

1 d’abril

Mostra d’Igualada

6 de maig

Bescanó

14 de maig

Vilanova i la Geltrú

30 de set. (2 funcions)

Artà

13 d’oct. (2 funcions)

CC Besòs

14 d’octubre

C. cult. Farinera del Clot

16 i 17 d’octubre

Cervera

20 d’octubre

CC Casinet Hostafrancs

21 d’oct (2 funcions)

CC Pere Quart

26 d’octubre

Amposta

3 i 4 de novembre

CC Baró de Viver

18 de nov (2 funcions)

CC Can Clariana

22 i 23 de novembre

Montcada i Reixac

24 de novembre

C. Sant Pau, Barcelona

27 i 28 de novembre

Sant Hipòlit de Voltregà

30 de nov (2 funcions)

Figueres

2 de desembre

Figueres

6 de desembre

Manacor

13 de desembre

Roda de Ter

15 de des (2 funcions)

CC Casa Groga

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)