Articles

Guerra Civil virtual

Un equip internacional format per historiadors, arqueòlegs, experts en humanitats i acadèmics ha creat el primer Museu Virtual de la Guerra Civil amb la idea que supleixi l’absència d’un museu físic

XOC DE MEMÒRIES
“Tenim un problema de memòria, al país. Hi ha dues grans memòries, la democràtica i la dels vencedors, i les dues col·lideixen”
COVARDIA
“Crear un museu de la Guerra Civil planteja problemes de memòria, i determinats polítics no els volen abordar”

Si no existeix físicament, almenys que hi sigui de forma virtual. És el que ha cregut un equip internacional format per historiadors, arqueòlegs, experts en humanitats i acadèmics, que han creat el primer Museu Virtual de la Guerra Civil . Finançat amb fons de recerca canadencs, vol suplir l’absència d’un museu físic que expliqui de forma global el conflicte que va demolir la societat catalana i espanyola entre el 1936 i el 1939. “Veient aquesta absència, vam pensar que una manera de suplir-la era fer un museu virtual, però sempre amb la idea que tant de bo algun dia puguem disposar d’un museu físic”, explica Joan Maria Thomàs, catedràtic d’història contemporània a la Universitat Rovira i Virgili (URV), un dels principals experts en el feixisme i en la història de la Falange, i coautor de la iniciativa juntament amb els també catedràtics Adrian Shubert (York University, Canadà) i Antonio Cazorla-Sánchez (Trent).

“Tenim una munió de petits museus, alguns de molt bons, com el Museu Memorial de l’Exili, a la Jonquera; els espais de la batalla de l’Ebre i els petits museus que hi ha en altres llocs...” Però no n’hi ha cap de global. Per què? “Penso que és conseqüència d’un problema de memòria que hi ha en aquest país. Hi ha dues grans memòries: d’una banda, la memòria democràtica, la que té a veure amb el bàndol perdedor de la guerra, i d’una altra, la memòria dels vencedors. Són les dues grans memòries, perquè després hi ha centenars de milers de memòries familiars; cadascú té la seva.” I aquestes dues memòries col·lideixen: “Cada vegada que hi ha algun fet, per exemple la retirada de les despulles del dictador del Valle los Caídos o l’aprovació de la llei de memòria històrica, hi ha dues memòries que d’alguna manera col·lideixen. Però aquest és un fet que no necessàriament ha de ser sempre així.” Thomàs creu que ha arribat el moment d’abordar una iniciativa pública de creació d’un discurs museístic que tingui en compte què va ser la guerra: “S’ha de posar sobre la taula el molt que hem avançat els historiadores en els últims quaranta anys de democràcia, fent investigació de primeríssim nivell sobre el que va ser la guerra; crec que estem en disposició d’abordar un discurs que sigui factible.” L’historiador, però, és conscient que “d’alguna manera, encara hi ha un temor i una reticència que fa que això no es tiri endavant”. Per a Thomàs, si no s’impulsa un gran museu sobre la guerra és perquè “planteja problemes de memòria, i els polítics, o determinats polítics, no els volen abordar”: “Des del punt de vista científic i acadèmic, són temes completament abordables; els abordem cada dia a classe, i no fem un discurs conflictiu, sinó d’explicar científicament i acadèmicament què va ser la guerra, quines van ser les causes, com es va desenvolupar...”

El museu, doncs, pren la forma de galeria virtual. És d’accés gratuït i, de moment, consta de 130 imatges agrupades en cinc galeries, acompanyades de textos –amb afany divulgatiu, però alhora rigorosos, escrits per especialistes–, que expliquen com es va desenvolupar el conflicte en l’àmbit militar, la situació que es va viure a les rereguardes, l’impacte de la guerra al món i els seus efectes en la vida de les persones i en la memòria històrica. La idea és proporcionar informació elaborada per experts. Al costat dels tres impulsors, també formen part de l’equip l’arqueòleg i professor del CSIC Alfredo González Ruibal i la catedràtica d’Estudis Culturals de la Warwick University (Anglaterra) Alison Ribeiro de Menezes, amb el suport tècnic d’Andrea Davis, professora de l’Arkansas State University i del bibliotecari expert en humanitats digitals Dwayne Collins (Trent).

Més de vuitanta anys després del final de la guerra, encara arrosseguem moltes lloses que no ens deixen avançar. “Quan va acabar la guerra, els franquistes van fer tota una política de memòria relacionada amb els seus morts. I van fer una cruz de los caídos a cada poble, van donar pensions, van donar facilitats per a les oposicions a l’administració... Amb la democràcia es van fer algunes coses: van donar pensions a militars republicans, a vídues, etc., però no es va abordar tot el tema de les fosses. No només de les fosses de la Guerra Civil, sinó –i jo crec que tan important com aquestes–, de les fosses de la repressió franquista. Tot això continua sent un tema conflictiu, i realment crec que s’ha d’abordar”, diu Thomàs. Aquest no és un problema exclusiu de la Guerra Civil espanyola: “En altres llocs on hi ha hagut guerres civils, les memòries continuen existint i continuen col·lidint. Per exemple, als Estats Units, si vas als estats del sud, et pots trobar amb moltes estàtues de generals del sud, esclavistes, etc. Precisament ara hi ha un moviment que ho qüestiona, la qual cosa vol dir que fins ara ha estat present. No són temes fàcils, però nosaltres creiem molt en la iniciativa pública per prendre mesures per resoldre aquestes qüestions.”

El museu és només una primera fase del que vol arribar a ser. La previsió és anar ampliant les galeries, incorporant més textos i més fons fotogràfics, sonors i fílmics, sempre “en defensa de la democràcia i la promoció de l’humanisme”. El contingut només està disponible en anglès i en castellà, però pròximament ho estarà en català, basc, gallec i francès. “També abordarem una qüestió que considerem molt important: el vessant pedagògic. Volem que el museu el visitin estudiants, mestres i professors de tots els nivells. Volem crear materials pedagògics que siguin accessibles. Fa cinc anys que hi treballem”, assenyala el catedràtic de la URV, que confia rebre nous fons, “no només del govern del Canadà, sinó també fons espanyols”. “I qui sap si això, algun dia, pot arribar a constituir la part virtual d’un museu físic.” Una de les tasques més costoses ha estat aconseguir els permisos per exposar les imatges. “Aquí sí que hem tingut l’ajuda del govern espanyol i d’arxius estatals, que han facilitat alguns tràmits; i també hi ha hagut institucions de tot el món que ens n’han cedit els drets”, explica.

El Museu Virtual de la Guerra Civil ja està col·laborant amb altres museus i memorials del país i de fora, com ara el Centre Documental de Memòria Històrica, el Memorial Democràtic de la Generalitat i el Museu de la Pau de Guernika, entre d’altres, i ja es plantegen el muntatge d’una exposició física. “La col·laboració amb el Memorial Democràtic serà molt important, perquè té una base de dades de testimonis de la Guerra Civil gravats, àudios, vídeos, i segurament arribarem a un acord per tal que també sigui accessible a través del museu. Aspirem a crear una xarxa que permeti arribar amb molta facilitat a materials d’alta qualitat. A internet pots trobar de tot, però amb visions absolutament esbojarrades, i no te’n pots refiar. El nostre museu, en estar en mans d’especialistes, dona una altra garantia”, assegura Joan M. Thomàs, que és autor de nombrosos llibres sobre el feixisme i la Falange i que ara està a punt de publicar el dotzè, que se centrarà en la figura del ministre secretari general del Movimento José Luis de Arrese. Thomàs explica que quan va acabar la carrera, mentre els seus companys de lluita antifranquista investigaven sobre el bàndol dels perdedors, ell va voler incidir en la història de la Falange: “Hi havia molt més interès a estudiar la lluita antifranquista que no el franquisme per dins. Jo em vaig inclinar per aquesta altra banda perquè crec que era absolutament necessari. Tot i que no són temes agradables, volia esbrinar com era possible que la dictadura hagués tingut la incidència que havia tingut, hagués durat el que havia durat..., perquè no només havia durat per la repressió, sinó per més coses”.

JOAN MARIA THOMÀS COAUTOR DEL MUSEU VIRTUAL DE LA GUERRA CIVIL I EXPERT EN FEIXISME

”Veig més perillosa l’extrema dreta populista que el feixisme residual“

Expert en la història de la Falange i en el feixisme, per aquest catedràtic d’història contemporània és “més preocupant l’actual extrema dreta populista que les reminiscències del feixisme”, per la seva capacitat de captar seguidors
EL FRE
“Per frenar l’extrema dreta abans que res cal intentar resoldre els problemes de la gent”
DEBAT
“Soc partidari del debat i de l’enfrontament amb Vox, perquè si els ignores ells continuen amb el seu discurs”
CATALUNYA
“Cal que els partits abordin determinats temes. Em preocupa que l’Estat no abordi el tema de Catalunya”
LA CLAU
“L’extrema dreta dona solucions simplistes a problemes molt complexos. Tenen capacitat de tenir èxit”
El feixisme torna a estar molt present en la societat d’aquest segle XXI. A Joan Maria Thomàs, catedràtic d’història contemporània de la URV i un dels principals especialistes en l’estudi del franquisme, el falangisme i el feixisme li fa por, el despertar i l’avenç del feixisme i l’extrema dreta?
He escrit bastant sobre aquest fet i crec que és molt més preocupant el que està passant ara amb aquesta extrema dreta populista que amb les reminiscències del feixisme. En el sentit que el feixisme com a tal, aquells que defensen que Espanya, o Alemanya o Itàlia o qualsevol país esdevingui una dictadura totalitària, feixista, amb ànsies imperialistes..., és completament residual. Podem veure que al nostre país encara es presenta la Falange a les eleccions i no té cap incidència. Però, en canvi, aquest tipus de partit populista d’extrema dreta el considero molt perillós, com s’està veient actualment, perquè aquesta gent no volen instaurar una dictadura totalitària, no volen posar fi a la democràcia (perquè és inviable), però tenen un projecte que avui dia considero més perillós: anar restringint determinades conquestes que s’han fet. D’altra banda, com estem veient a Polònia i a Hongria, estan posant en qüestió aspectes crucials de la divisió de poders. A Polònia i a Hongria estan incidint sobre la judicatura d’una manera escandalosa. I, d’altra banda, estan restringint i posant obstacles a conquestes com els drets dels homosexuals o qüestions relacionades amb l’educació sexual en general, restricció de drets dels immigrants... Això no és totalitarisme feixista: és una cosa nova, però amb molta capacitat de tenir èxit.
Quina és la clau del seu èxit?
Aquesta gent [l’extrema dreta populista] dona solucions simplistes a problemes molt complexos. A mi em preocupa molt més això que el feixisme. Ara bé, diem que són feixistes, però jo crec que el qualificatiu és una mica enganyós. Jo no els qualifico mai de feixistes, els qualifico de nova extrema dreta populista, perquè el terme feixisme és enganyós. El feixisme no és això, el feixisme, històricament, és una altra cosa. Que comparteixen algunes coses comunes? Sí, per exemple que tots dos són ultranacionalistes, però a banda d’això, les diferències són molt grans i, sobretot, insisteixo, l’extrema dreta populista és molt perillosa en el sentit que té moltes possibilitats d’implantar-se. En canvi, el feixisme clàssic el veig com un vestigi, com una relíquia.
Què podem fer per frenar aquest avenç de l’extrema dreta populista?
Jo crec que el primer és intentar resoldre els problemes de la gent, perquè mentre hi hagi tants problemes per resoldre, amb les solucions fàcils que proposen aquesta gent, són capaços de captar molts seguidors. Com deia abans, donen solucions simplistes a problemes complexos. Però són problemes que s’han de resoldre, perquè hi ha molta gent que ho està passant fatal, i a aquesta gent que ho està passant malament se l’ha d’ajudar decididament. I penso que la política s’ha de prestigiar, perquè ells [l’extrema dreta] tenen un discurs de desprestigiar la política; ens diuen que “tots són igual”, que ells venen a “resoldre el problema per primera vegada”, que ells “entenen el poble”... Els que es dediquen a la política han de fer bona política i han de dedicar-se a fer política, però ben feta, perquè sinó estem alimentant totes aquestes demagògies. Jo crec que és l’única recepta, no n’hi ha cap altra.
Creu que la classe política no està a l’altura, en aquest sentit?
En tinc els meus dubtes, sincerament. Crec que hi ha diferències segons el partit, evidentment. N’hi ha que pensen més en la gent i en els problemes reals de la gent, i n’hi ha que són més demagogs, però en tinc dubtes. Tinc un cert desencís de com va la política, com la majoria dels ciutadans, i vull que els partits abordin determinats temes, per exemple, a banda dels temes socials, que són els que més em preocupen, el tema de Catalunya: el tema de Catalunya s’ha d’abordar, i també l’Estat ha d’abordar el tema de Catalunya. No pots fer veure que no existeix. No hi ha cap política pensada per a Catalunya; com és possible això? Si és el fet polític més important de relació interna de l’Estat que hi ha actualment, com és que no hi ha política? Ara bé, si hagués de posar una gradació, diria que els problemes de la gent, els socials, són molt greus, i que aquí probablement els polítics haurien de fer més coses de les que fan.
I mentrestant, el govern català es divideix i trontolla...
Exacte. Jo reclamo que el govern de l’Estat tingui una política per a Catalunya, però aquí també hem de tenir una política, i segurament també una política realista.
El mur del govern espanyol és infranquejable.
El govern espanyol no té una política envers Catalunya i si guanya la dreta i l’extrema dreta, tindran una política, però serà una política regressiva. Ho tenim malament. Però sobretot de cara a frenar el populisme, estic convençut que més que dir que amb aquests no hi podem parlar i que els hem d’aïllar o no participar en debats en què hi siguin..., no, jo soc partidari de debatre-hi. Per exemple, els de Vox diuen que la violència masclista no s’ha d’anomenar violència masclista perquè hi ha violència de tots els gèneres; molt bé, però resulta que la masclista mata el 98% de les víctimes. S’han de donar dades i enfrontar-s’hi, perquè si els ignores, si no els fas cas, ells continuen amb el seu discurs. Crec en la discussió. D’altra banda, aquesta gent representa una part de l’electorat i crec que aquesta part de l’electorat s’hauria d’intentar recuperar. No es pot donar per perdut ja. Jo no crec que el 12% de la població d’Andalusia sigui feixista. És gent que en un moment determinat vota solucions d’aquest tipus, però que probablement seria susceptible de votar uns altres partits si hi hagués unes alternatives més factibles. La clau, hi torno a insistir, és resoldre els problemes de la gent. Si no ho fem, hi ha perdedors de la globalització, persones desesperades, etc., que són més susceptibles de ser captats per aquests discursos, que són uns discursos simples i fàcils.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)