Articles

Dalí, un cervell cibernètic

Salvador Dalí va tenir un vincle intens amb la ciència i la tecnologia. El Centre d’Arts Digitals Ideal ha dut lluny la seva passió en una mostra d’experiències immersives impactants; la que més, un metavers

TRADICIÓ I REVOLUCIÓ
“La ciència el va ajudar a buscar noves maneres de pintar la realitat”, sosté Montse Aguer, directora dels Museus Dalí
NO ERA CAP ‘BOUTADE’
“Els científics veien que estava informat. Els atreia sobretot la seva idea desesperada de buscar la immortalitat”

“El temps juga a favor de Dalí”, ens dirà Montse Aguer, la directora dels museus empordanesos de l’artista, abans d’acomiadar-nos. L’hem citat al Centre d’Arts Digitals Ideal per visitar, amb la seva mirada i els seus coneixements, l’exposició Dalí cibernètic (fins al 8 de gener), que amb segell barceloní farà els pròxims anys una gran gira internacional. Dalí és un imant; per a les noves generacions, com pocs artistes de les avantguardes centenàries que potser han quedat més congelats en la seva època. La prova la tenim el mateix dia de la trobada amb Aguer. És un matí d’un dimecres d’octubre i l’equipament cultural del Poblenou, que just ara celebra el seu tercer aniversari, està ple de gent, molta joveníssima, encuriosida amb aquesta proposta que ha portat l’art del geni al terreny de la tecnologia audiovisual més capdavantera. 

La fundació de l’artista, des de sempre extremadament curosa amb el seu llegat, implacable quan considera que se’l perverteix, ha avalat el projecte comissariat per Anna Pou i Imma Fontdevila. “El plantejament és molt intel·ligent”, remarca Aguer només entrar a la primera sala. Al costat d’un ordinador primigeni, un monstre similar al que Dalí va utilitzar fa setanta anys per fer un retrat de l’actriu Raquel Welch, Aguer ens ensenya una troballa recent del Centre d’Estudis Dalinians. Són unes declaracions que va fer a la revista xilena Eva, el 3 de gener del 1969, en què deia: “El meu cervell cibernètic està rebent un missatge telepàtic.”

El que fins no fa tant s’interpretava com una excentricitat seva, una de tantes, avui confirma el do anticipador que defensa l’exposició. “Jo soc l’inventor de la cibernètica”, el sentim dir al documental Dalí a Nova York (1965), un fragment del qual es projecta en una estança habilitada com a romàntica sala de cinema (l’Ideal va ser un cine de barri des del 1917 fins als anys vuitanta), amb unes cortines vermelles del gust dalinià.

Què hi havia sota la crosta del personatge circenc? Un cervell molt complex, amb una doble antena que ell interconnectava amb tota naturalitat: la que captava els senyals de la tradició artística, sobretot la del Renaixement, i la que li enviava missatges del futur. Dalí és “un humanista modern” –assenyala Aguer– pres i alhora estimulat per diverses obsessions. La ciència va ocupar un lloc preeminent, gairebé al nivell de Gala, i sovint fusionada amb ella. “La ciència el va ajudar a buscar noves maneres de pintar la realitat”, explica Aguer. Estava subscrit a les revistes de referència, com Scientific American, i va intercanviar parers amb alguns dels millors físics, químics i matemàtics del món: Ilià Prigogine, el pare de la teoria del caos; René Thom, el teòric de les catàstrofes... La més llarga, de relació, la va tenir amb Thomas Banchoff, a qui l’artista va trucar després de veure’l fotografiat en una entrevista de premsa al costat d’una reproducció del seu Crist hipercúbic (1954), un poderós assaig dalinià amb la quarta dimensió.

Amb el Premi Nobel James D. Watson també van sintonitzar. El descobridor de l’estructura de l’ADN va entrar a l’hotel de Nova York on s’allotjava i li va deixar una nota a recepció: “El segon home més important del món vol conèixer el primer home més important del món.” A Dalí se l’atrapava amb mel i va baixar de la seva habitació de seguida. “Watson es va emocionar quan va veure que havia fet subratllats, esquemes i comentaris en un dels seus llibres.” “No era cap boutade: els científics veien que estava informat i que tenia una manera més creativa de relacionar els temes. Els atreia sobretot la seva idea desesperada de buscar la immortalitat”, raona Aguer.

Dalí sentia pànic a la mort i el consol que no li donava la fe (“la busco i no la trobo”) li van proporcionar els progressos científics i tecnològics mesclats amb una espiritualitat que bevia del seu admirat Ramon Llull. El seu Teatre-Museu de Figueres és la gran obra mestra que va concebre per transcendir. I, sense la tecnologia actual, amb l’anhel de desbordar mentalment i emocionalment el públic en una visita immersiva de cap a cap. Amb la tecnologia actual, l’Ideal ha folrat de dalt a baix –parets, sostre i terra– la seva gegantina sala central amb una projecció de les obres de Dalí magnificades, i amb un colofó sorprenent: uns nous Dalís creats per un programa d’intel·ligència artificial. Ell mateix va predir que les màquines acabarien suplint els artistes.

També s’han produït diversos dispositius interactius per entrar de manera lúdica, pensant sobretot en el públic familiar, en el repertori iconogràfic del geni: l’ull, la mosca, el rellotge, el pa. Un d’aquests jocs que s’activen amb una pantalla tàctil té com a suport una versió XXL de la seva Princesa cibernètica (1974), que va vestir de xips informàtics. I al Dalí investigador en l’àmbit de l’holografia se l’homenatja en un holograma, de nou de grans dimensions, potser el més gran mai fabricat, que, entre altres motius dalinians, fa una picada d’ullet al petit artefacte cilíndric que va dedicar al cantant Alice Cooper (1973), amb la col·laboració del Premi Nobel de Física Dennis Gabor.

La darrera experiència, i la més innovadora, és un metavers, el concepte més en voga de realitat virtual. Un món paral·lel que Dalí ja es va imaginar en els anys cinquanta en una sèrie de dibuixos que va anomenar Prediccions de Dalí. Va fantasiejar amb una màquina de somiar que evadia les persones sis minuts al dia. L’Ideal ha donat forma a aquest somni que els visitants comparteixen en grup. El món físic s’esfuma tot d’una quan es posen les ulleres de realitat virtual i es reconeixen en uns avatars amb el seu rostre dins d’una escafandre com la que Dalí va utilitzar en una conferència a Londres, una al·legoria al seu capbussament al subconscient que va estar a punt de costar-li la vida, perquè s’asfixiava. 

El viatge, a bord d’un vaixell la cabina del qual és la torre Galatea, on Dalí va viure els seus darrers anys, impressiona. Però, s’hi identificaria ell, en aquest invent tecnològic, li preguntem a Aguer? “Els transvasaments entre realitat i ficció van ser una constant en la seva trajectòria.” La resposta, de fet, ens la va donar ell mateix: “Mirar és inventar.”

I això, raona la directora dels Museus Dalí, és la seva herència conceptual més vigent: “Que no hi ha una sola manera de mirar ni de pensar.” “Deia que de petit veia el que els altres no veien i que no veia el que els altres veien. Dalí ens ha ensenyat a mirar i a veure més enllà de les coses aparentment evidents”, conclou Aguer, que per descomptat anima a continuar l’experiència al territori tangible de l’artista, el seu Empordà, on es va submergir fondament, i on va gestar el seu espectacular museu, que per cert acaba d’obrir una nova exposició, Transgredint la Venus. Dalí és clàssic, és surrealista i és Pop Art!, en què l’atractiu principal és una creació hologràfica feta ex profeso de l’escultura Venus de Milo amb calaixos (1936) que conserva l’Art Institut of Chicago.

I compte que el 2023 el Teatre-Museu Dalí exhibirà una de les seves obres icòniques, el Crist de Sant Joan de la Creu (1951), custodiat a Glasgow, que va pintar amb un punt de vista tan elevat que avui diríem que emula la visió dels drons.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)