Articles

L’altra guerra de les dones

Es commemoren 85 anys del Primer Congrés Nacional de la Dona, celebrat del 6 al 8 de novembre del 1937 al Palau de la Música de Barcelona i del qual va sorgir la Unió de Dones de Catalunya, embrió de la unitat femenina

DRETS SOCIALS
La Unió de Dones de Catalunya va demanar guarderies i menjadors a prop de les fàbriques perquè les obreres hi deixessin els fills
UNITAT PER VÈNCER
Consideraven essencial per a la victòria republicana aglutinar totes les forces femenines antifeixistes

És 5 de novembre del 1937 al Pati dels Tarongers. Aparentment, tot i els guants i els vestits jaqueta de llana, no sembla un dia de gran fredorada; encara no ha començat l’onada de fred que colpejarà la Península i s’abatrà en plena batalla de Terol en l’hivern més cru de la Guerra Civil. La cita és al Palau de la Generalitat amb el president Lluís Companys. Amb els braços encreuats, al centre del grup de representants del Primer Congrés Nacional de la Dona, és el protagonista incòmode de la fotografia. Envoltat de les dirigents comunistes feministes franceses Bernadette Cattanéo i Maria Rabaté, escolta amatent, esbossant un lleu somrís i amb els ulls ensopits, el que li explica Maria Dolors Bargalló, d’Esquerra Republicana.

És una de les quatre fotografies que hi ha a l’Arxiu Nacional de Catalunya de la recepció institucional que es va fer a la Generalitat, el dia abans de l’inici del congrés, que es va celebrar ara fa 85 anys, del 6 al 8 de novembre, al Palau de la Música de Barcelona. Unes jornades amb voluntat de ser una crida unitària de totes les organitzacions femenines antifeixistes del país, després que a finals d’octubre l’Agrupación de Mujeres Antifascistas hagués organitzat un congrés de dones a València d’àmbit espanyol. El missatge era el mateix: aturar el feixisme amb urgència.

A la revista Companya es va publicar el manifest unitari Lletra oberta a les dones de Catalunya, que signaven escriptores com Aurora Bertrana, Anna Murià, Rosa Maria Arquimbau i Mercè Rodoreda, la brigadista Fanny Schoonheyt, les mestres i germanes Elisa i Josefa Úriz, Teresa Pàmies, Gavina Viana i un total de quaranta-sis militants, entre noms coneguts, biografiats, amb obra, dels quals s’ha reivindicat la seva història, però també molts d’altres, noms de dones que no ens diuen res a excepció del seu compromís antifeixista. Les signatàries militaven a les principals organitzacions polítiques i sindicals del país: Esquerra Republicana, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, Estat Català, la UGT, la CNT...

“El nostre manifest va dirigit a totes les dones catalanes antifeixistes sense distinció de matisos polítics, sindicals, religiosos o filosòfics; sense diferenciació d’oficis ni d’aptituds professionals.” És una crida unitària, un cant embrionari que apel·la a la sororitat i participar en un congrés que reunirà vuit-centes delegades vingudes d’arreu de les comarques catalanes. Un 62,8% de les participants són obreres de tallers i fàbriques, un 6% és el grup d’intel·lectuals, mentre que el 21,8% són mestresses de casa. No arriben a l’1% les camperoles, i les dones que treballen al sector del comerç són un 8,8%, segons els percentatges que publica la revista Companya de les dones assistents. “Anem a celebrar una reunió de dones sense precedents en la història, pel seu nombre i per la seva envergadura” continua el text, que recorda a les dones que depèn d’elles el seu futur: “No ens lliurem a optimismes falsos. El nostre alliberament ha d’ésser obra de nosaltres mateixes. Ningú no ens farà present graciós de la nostra llibertat. Hem de lluitar per ella.” El manifest remarca una reunió de dones “sense precedents en la història”. És un primer congrés, únic i excepcional, amb l’objectiu unitari d’aplegar dones militants de tots els “matisos antifeixistes”, “des de l’anarquista fins al nacionalista” i que apel·la a la unitat com a garant per a la victòria en un moment en què la guerra entrava en una “situació decisiva”.

De la fotografia del dia anterior amb Lluís Companys, a les imatges que es guarden a la Biblioteca Nacional de España d’una de les tres jornades del congrés. A la taula presidencial hi destaca un bust prominent, el rostre immens i serè de Lina Ódena, l’heroïna comunista, la miliciana derrotada dos mesos després d’iniciar-se la guerra en una trinxera d’Almeria. Tot i que qui pren la paraula és Dolors Bargalló, el bust del mite, fent present l’absent, atrau la mirada de les delegades.

La Unió de Dones de Catalunya (UDC) és el resultat de tres dies de congrés. El 1934 existia com a Dones contra el Feixisme i la Guerra, però a partir del congrés es redefineix i se’n concreta la línia d’actuació. En una entrevista a la revista Companya, el 5 de febrer del 1938, Dolors Bargalló explica com es dona forma a una entitat de la qual és presidenta. “En aquest congrés fou aprovat un programa que havien de portar a terme totes les dones catalanes, fos quin fos llur ideari i llur filiació sindical i política. Calia un organisme per dur aquesta tasca.” Aquesta nova associació s’ha d’encarregar d’executar els acords presos en unes jornades en què les ponents aborden qüestions com la prostitució (Maria Teresa Gibert), el paper de la dona en l’alliberament de Catalunya (Anna Murià), la participació de la dona en l’assistència social (Maria Lluïsa Queralt), el proveïment d’aliments durant la guerra (Joana Colom, Empar Coloma, Manuela Martí i Angelina Palomas) o com incorporar la dona a les indústries de guerra, amb els homes fent de soldats al front. En aquest últim punt preparen les dones a través de l’Institut d’Adaptació Professional. La UDC es fixa com a objectiu crear trenta-vuit guarderies. Calen llars d’infants a prop de les fàbriques perquè les treballadores hi puguin deixar els fills. És una de les prioritats de les congressistes: “Volem anar al treball sense la preocupació dels fills no compresos en edat escolar, deixats a mercè d’una veïna o d’una germaneta gran a la qual se li pren un temps necessari per a la seva formació i per a la seva educació.” També volen crear una Escola d’Assistència Social sota el patronatge de la Generalitat perquè hi hagi dones especialitzades per assistir refugis, hospitals, guarderies. La finalitat de la UDC, explica Bargalló, és el benefici de “la família, de la qual la dona és el puntal més ferm en aquests moments”. Es refereix al paper de la dona a la rereguarda, històricament invisibilitzat i menystingut. Bargalló també esmenta els cursos per erradicar l’analfabetisme i una xarxa de menjadors populars; un camp d’acció ambiciós per a una entitat que arribarà a tenir més de 30.000 afiliades el 1938. A l’entrevista, Bargalló es mostra satisfeta perquè han aconseguit aplegar les dones de diferents organitzacions i sensibilitats: “Una veritable unió.” Les sessions del congrés s’acaben amb els tres himnes: La Internacional, Els segadors i l’Himne de Riego.

Amb la unitat republicana, les dones volien vèncer dues guerres: la del feixisme i la seva reivindicació, social i política. Tot i la feina feta per les delegacions territorials de la UDC organitzant recaptes, assistint els infants refugiats o fent anar les màquines de cosir per enviar jerseis als soldats del front de Terol, amb els peus congelats per una neu siberiana, les dones van perdre les dues guerres. La repressió les va enviar a la presó o a l’exili; totes van esdevenir ombres.

LA REVISTA ‘companya’

La premsa es va fer ressò del Primer Congrés Nacional de la Dona. La Vanguardia, per exemple, va seguir les tres jornades del congrés, però la que més en va parlar va ser la revista Companya, el mitjà oficial del congrés i alhora un espai per donar veu a les dones durant la Guerra Civil. Tan sols se’n van publicar divuit números, entre el 1937 i el 1938, i l’equip de redacció estava integrat només per dones. Entre d’altres, hi van escriure Aurora Bertrana, Lluïsa Algarra, Maria Teresa Gibert, Mercè Rodoreda i Anna Murià. A Companya es van publicar les conclusions del congrés i els objectius de la Unió de Dones de Catalunya. Va voler ser el mirall d’un nou rol per a les dones, amb el pilar de la formació, l’aprenentatge d’un ofici i la integració al mercat laboral per esdevenir independent econòmicament i culturalment. Els articles de Companya apel·laven a la tasca de la dona a la rereguarda, però també mostraven exemples de dones a seguir, des de revolucionàries soviètiques (Ielena Stàssova) fins a actrius de Hollywood (Joan Crawford).

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)