Lletres

Crítica literària

L’ENCICLOPÈDIA DE JOAN FUSTER

Per a ell la poesia era la piràmide, era el prestigi d’una llengua. Ara, quants intel·lectuals, amb solvència, parlen de poesia catalana?
Va renunciar a ser poeta per ser l’escriptor dels altres escriptors. És el seu gran llegat humà

S’han escrit moltes lloances sobre l’obra assagística, monumental, de Joan Fuster (1922-1992), algunes de justificades i algunes d’obligat compliment. És un dels pocs intel·lectuals del segle XX que encara té vigència i seguiment. Ha estat l’aglutinador del concepte Països Catalans –Nosaltres, els valencians (1962)–, i això determinarà el seu llegat. Fuster és un món, és una universitat, és una enciclopèdia. Tot ell, la seva clarividència, ja és una obra completa. Desconec quines aportacions s’han fixat en l’allau de conferències i xerrades del seu centenari. És com si els últims no poguessin dir res de nou, com si els primers ja ho haguessin dit tot sobre la seva vàlua i el seu talent. A més, s’han publicat nombroses obres, monografies o reculls antològics de l’obra fusteriana que potser han generat confusió entre els lectors.

La seva prosa és clara, generosa. És circular, capaç d’obrir nous matisos. La seva obra parteix de la seva formació com a lector, de llegir la realitat ja escrita per tal de poder-la escriure d’una altra manera. A part dels seus llibres, es va prodigar en conferències, pròlegs, crítiques literàries i articles periodístics. Aquesta és la seva gran aportació, l’obsessió que va tenir per fixar un criteri històric i literari. Potser algun dia es trobaran en algun arxiu perdut, la novel·la o els contes que va escriure de jove. De fet, la seva obra poètica primerenca el va portar a l’assaig. Va renunciar a ser poeta per ser l’escriptor dels altres escriptors. I aquest és el seu gran llegat humà. Va ser així com es va centrar en la seva comesa d’escriure la literatura, publicant articles en revistes valencianes. La crítica va suposar una forma de retribució econòmica. Les seves col·laboracions mensuals a Destino, les cròniques dels llibres catalans, van ser referencials, així com les seves col·laboracions a La Vanguardia. “El crític orienta, classifica, discuteix, ordena [...]. Sense les decisions del crític, la producció literària d’un país, d’una llengua, mancarà d’un punt de contrast essencial.” La situació actual de la llengua i de la literatura catalanes parteix d’aquest buit, d’aquesta desconfiança en els altres. “En el fons, això de ser perifèric, no deixa de ser un avantatge, en la geografia intel·lectual catalana.” Josep Pla, vint-i-cinc anys més gran que ell, el va requerir perquè li fes la introducció de la seva obra completa.

Fuster va esdevenir un agut crític, un crític referent. I va ser capaç, com si no li anés la vida, de crear un corpus inimaginable, des dels orígens de l’època medieval fins a l’època contemporània. Aquests dos volums de l’obra completa (el quart i el cinquè) sumen 2.100 pàgines. L’obra fusteriana sobre llengua i literatura és la part substancial de la seva producció assagística. “M’agrada de llegir amb un llapis a la mà i practico el vici de subratllar en els llibres els paisatges que m’ofereixen un motiu o altre d’atenció.” Dels seus treballs s’han volgut destacar més les seves aportacions “polítiques”, com si la política ho fos tot. És més senzill parlar de política que parlar de literatura. Parlar de literatura implica llegir, i Catalunya és un país petit que no llegeix gaire. Què hauria passat si hagués nascut en un poble del nord “on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure”, i s’hagués dedicat a l’estudi de la literatura universal?

Els responsables de l’edició, Antoni Furió i Josep Palacios, ens parlen d’una irrupció atípica. No els falta pas raó, ja que tota la seva obra assagística, escrita en català, és colossal. De fet, en aquests dos volums dedicats a llengua i literatura no s’ha incorporat l’obra periodística que va escriure en castellà a les revistes de l’època. Els editors han volgut incloure inicialment una síntesi històrica de la poesia catalana, que li va encarregar l’editor Moll el 1956. Per a Fuster, la poesia era la piràmide, era el prestigi d’una llengua. Al cap de setanta anys, quants intel·lectuals catalans, amb solvència, parlen de poesia catalana? Després hi ha queixes, hi ha vaticinis. Fuster va estudiar les bases de la llengua i de la literatura catalanes, la transició de poetes que escrivien en llengua provençal (Guillem de Berguedà, Guillem de Cabestany o Cerverí de Girona) als primers poetes que escrivien plenament en català, època que culmina amb l’esplendor d’Ausiàs March. “No tots, altrament, mereixen, ara, un record que no fos el de la pura curiositat erudita.” De March analitza la presència radical d’un jo dolorós. Els capítols que dedica als tres segles de castellanització, època més coneguda com a “decadència”, resulten densos, i el tractament que fa de la poesia popular, de la poesia oral, de cançons i rondalles, és sorprenentment molt breu. La crisi literària catalana s’acaba amb el poema de Bonaventura Carles Arribau, Oda a la pàtria (1833), l’inici de la Renaixença. D’aquest període critica l’exaltació que els poetes van tenir per la qüestió nacional, amb un predomini de l’englantinisme. Reivindica la poesia i el teatre d’Àngel Guimerà, com així l’obra poètica de Verdaguer, autors de talla universal. Les pàgines dedicades a Joan Maragall són lluminoses: “Maragall parteix d’una estimació ètica a la vida.”

Fuster va desplegar ales i ponts per tenir una perspectiva de tot el territori de parla catalana, i va dedicar unes monografies breus a Ramon Llull, Ramon Muntaner, Sant Vicent Ferrer, Ausiàs March, sor Isabel, Jaume Roig i Joan Roís de Corella. Aquesta part ocupa una extensió de sis-centes pàgines. L’altra meitat d’aquest primer volum dedicat a la literatura, la centra en el Renaixement, la castellanització (decadència) i la temàtica dels bandolers, amb un capítol final, providencial, sobre el mite de Serrallonga. Es troba a faltar una breu nota de l’origen de les edicions en el principi de cada capítol, per tal de no recórrer als apèndixs, suficientment densos i carregats. Alguns capítols són extrets de pròlegs de llibres, com la part d’Ausiàs March. La part de sor Isabel de Villena neix d’una conferència del 1957 en la clausura d’uns cursos de llengua i literatura valenciana. La part de Roís de Corella neix d’una conferència del 1967 en una escola d’estudis creada per Jordi Pujol. La part dels bandolers parteix del llibre que va publicar a la mítica editorial Selecta el 1968 i d’un altre llibre que va publicar conjuntament amb Joan Reglà, deixeble de Vicens Vives.

Els lectors haurien de tremolar abans de poder llegir i poder gaudir de tot aquest espectacle cultural, lingüístic, de primera magnitud. Fuster es va convertir en una veu crítica, segura i solvent. Es definia com un viciós de la lectura. Literatura catalana contemporània (1972, Curial), amb vuit edicions fins al 1988, és un dels seus llibres fonamentals. Molts cops s’acaba obviant un altre llibre molt més lliure i personal: Contra el noucentisme (1977, Crítica), una reivindicació de Joan Salvat-Papasseit, Josep Pla i Salvador Espriu. Del llibre dedicat a la història de la literatura catalana contemporània destacaria alguns plantejaments personals. El poc espai literari que va donar a Víctor Català; la dedicació a Joaquim Ruyra (“el seu art de la descripció”); la descripció negativa de Francesc Pujols (“el lector no sap què pensar-ne”); o la relació evident que fa entre el noucentisme i l’art de l’artifici. També sorprèn la comparació que fa entre Joan Teixidor i Joan Vinyoli i la poca valoració de Palau i Fabre. De l’obra de Joan Brossa explica que “encara paralitza els crítics d’avui”. A Sebastià Arbó el situa com el novel·lista més ben dotat del primer terç del segle XX. Un altre llibre destacat va esdevenir L’aventura del llibre català (1972, Lluís Carulla). El cas de la Llibreria Catalònia, que també actuava d’editorial, demostrava la manca d’editorials fortes que hi havia durant el primer terç del segle XX. Proa (1928), un cas excepcional, va publicar gairebé 100 títols cap al 1936. Bona part de totes aquestes iniciatives editorials i culturals van sorgir de la burgesia catalana. On és, ara, la burgesia? Què queda de tots aquells projectes culturals? El futur de la llengua i de la literatura catalanes és la cooperació, la intel·ligència i la fixació d’estructures coherents i solvents. Com menys institucions i menys plans infinits i menys homenatges i menys festivals de l’amistat, millor anirà la literatura catalana.

Joan Fuster. Obra completa. volums quart i cinquè A cura d’Antoni Furió i Josep Palacios Editorial: Edicions 62 Pàgines: 1.376
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)