Articles

ROSER CAPDEVILA

ESCRIPTORA I IL·LUSTRADORA

“Falta creativitat, no hi ha sèries o films d’animació originals”

L’any que fa un quart de segle del primer capítol televisiu de ‘Les Tres Bessones’, els dibuixos de Roser Capdevila encara es poden veure al nou Súper 3 acabat d’estrenar

SENSE CREATIVITAT
“Hi ha manca de creativitat. Totes les sèries o pel·lícules s’assemblen a Disney o al manga. Trobo a faltar històries originals”
POSTGUERRA
“En aquell moment l’Església tenia molt de pes, ara s’està veient que són una colla de pocavergonyes”
TELEVISIÓ
“Fer una sèrie de televisió és important perquè s’escola a totes les habitacions de cada casa, però els llibres són els llibres”
CANVI VITAL
“A Suïssa vaig aprendre a pensar, vaig veure que tenia un cervell i que ningú m’havia de dir què havia de fer”
DIBUIXOS SANS
“Els dibuixos han de ser divertits, però d’una manera sana. No se’ls pot donar porqueria, als nens, sinó temes que els quedin”
MULTINACIONALS
“Les grans productores allarguen en excés projectes perquè tenen èxit, o d’altres els abandonen i deixen la gent potes enlaire”

Divertida i entusiasta de mena. Al pis de Roser Capdevila hi fan obres i té tot el terra empaperat. Hi ha dibuixat un mar on es poden veure seitons, un lluç o fins i tot un rap. Per a ella, dibuixar és com “respirar”. Ho fa des que era nena, primer als marges blanquinosos dels diaris que trobava per casa i quan va ser adulta, en tots els llibres il·lustrats que ha publicat. El 1983 va crear els personatges de Les Tres Bessones inspirant-se en les seves filles: la Teresa, l’Helena i l’Anna. Aquest 2022 s’han celebrat els vint-i-cinc anys del primer capítol de la sèrie infantil que s’ha vist a totes les cases catalanes i en les dels més de 150 països on també s’ha emès.

Ja ha mirat el nou Super3?
No. Vull veure’l, tinc curiositat, però tinc molts problemes de vista i la televisió la veig poc.
S’hi poden veure Les Tres Bessones de nou.
A sí? És que TV3 són els socis, no els costa res. Són històries universals: contes clàssics, obres literàries com El Quixot, Romeu i Julieta, El Fantasma de l’Òpera... O les vides de músics com Mozart, un nen prodigi que quan l’escolto se’m posa la pell de gallina.
Sobretot hi ha molts dibuixos japonesos al nou Super3.
No sé com són aquestes sèries japoneses. Hi ha molt de manga per a nens que és una presa de pèl. Agafen imatges d’arxiu i els desconfiguren la boca, la fan enorme, perquè sembli que parla el personatge. L’animació requereix d’un moviment de tot el cos, la gent no parla sense moure els ulls ni el cap.
I també moltes produccions franceses…
És que a França hi ha molt de pressupost per a la producció de dibuixos infantils, i aquí no.
Sempre ha reivindicat dibuixos que aportin alguna cosa més que el pur entreteniment.
Els dibuixos han de ser divertits, però d’una manera sana. No se’ls pot donar porqueria, als nens, se’ls han de presentar temes perquè els quedi alguna cosa. Pel carrer hi ha pares que m’expliquen que saben que Leonardo Da Vinci va inventar la politja gràcies a l’episodi de Les Tres Bessones dedicat a ell. També em va escriure una noia de Madrid que havia acabat Belles Arts perquè havia vist l’episodi de Velázquez i gràcies a ell va interessar-se per l’art. Amb aquests detalls en tinc prou.
Ha canviat molt la manera de consumir els productes audiovisuals. Ara el Super3 és multiplataforma.
Nosaltres vam fer 104 episodis de Les Tres Bessones, una barbaritat! Eren capítols de mitja hora, ara els fan com a màxim de quinze minuts i tot passa molt ràpid.
Encara dibuixa?
Professionalment, ja no faig res, no en tinc ganes. L’única cosa que faig és per a mi, com un diari personal que il·lustro i escric cada dia. Un editor el que vol és que compleixis les dates d’entrega, i jo no m’hi puc comprometre. Tinc 83 anys i ara prefereixo dibuixar quan em ve de gust.
Té la casa en obres i dibuixa a terra, al paper protector.
[Riu] Vaig voler dibuixar un fons marí, ara dibuixo ximpleries! Aquests cartrons m’ofenen, són espantosos. Tinc encara l’esperit d’una nena que vol dibuixar a les parets de casa. Aquest any he fet un dibuix amb el meu equip en una casa de Penelles (Noguera). La meva il·lusió era fer un grafiti.
Qui ha estat la seva mà dreta durant aquests anys?
Les meves filles m’ajuden moltíssim. Ara bé, la meva neboda, la Marta, ha estat la meva mà dreta. Té l’edat de les meves filles, més de 50, i quan tenia quasi un anyet van veure que era sorda. De petita jo li dibuixava animals, una vaca, per exemple, i li feia “muuu” cridant-li a l’orella, i ella imitava el so. La Marta és molt eixerida, m’ha ajudat molt, hem estat sempre molt unides. Es va fer indispensable. Ara cada any editem un calendari de Les Tres Bessones i és ella qui el fa, però signem “equip de Roser Capdevila”.
Sempre anomena molt “l’equip”.
Les meves filles fan altres feines, però elles han entrat molt en el rol d’ajudant. I quan he tingut moments durs a la vida com un accident o un càncer, elles sempre hi han estat. La Teresa s’ha fet càrrec dels números i de fer de relacions públiques perquè és l’única que no sap dibuixar. L’Anna i l’Helena sí que en saben. L’Anna és arquitecta i és molt purista, i l’Helena és dissenyadora gràfica.
Just enguany fa 25 anys del primer capítol televisiu de Les Tres Bessones. Com va ser l’inici?
L’inici és amb els llibres. Cada any anava a la Fira de Bolonya, a Itàlia, i un any vaig trobar-hi el Joan Capdevila, un cosí germà que feia anys que no veia. Era un dels editors de Planeta i volien començar una línia per a nens. Em va demanar si li ensenyava la carpeta que duia als braços, on portava el primer llibre de Les Tres Bessones a llapis. Em va demanar que no ho ensenyés a ningú, que s’ho quedaria ell. Als japonesos els hi vaig ensenyar igualment, perquè veiessin el meu estil, i amb ells vaig fer la Girafa Palmira.
Amb 25 anys Les Tres Bessones han fet la volta al món. Fins i tot s’ha emès a Al-Jazeera.
Ui sí! Van censurar una cinquantena de capítols. La condició era que si s’havia de censurar una part del capítol, s’havia d’eliminar tot, res de retallar. Quan ens van dir que no se sentien còmodes amb algunes escenes, vam fer un gabinet de crisi per decidir què fèiem.
Ara les tornaria a dibuixar per a un llibre o directament per a un producte audiovisual?
Reconec que fer una sèrie de televisió és molt important, perquè s’escola a totes les habitacions de cada casa. És una finestra que et permet entrar a tot arreu. És molt important entrar en aquest engranatge, però els llibres són els llibres.
Ha dibuixat masies, el Liceu… Espais que formen part de l’imaginari català i que, tot i això, han arrasat internacionalment.
El meu cosí, el Joan Capdevila, em va dir que als dibuixos no representés una masia típica catalana, ni el paisatge mediterrani amb oliveres, ni molt menys Montserrat al fons. “Una cosa més europea”, em va dir. No ho sabia fer, això; jo dibuixo el que veig, el que conec. L’èxit va ser justament aquest. Fins i tot vaig fer un menjador ple de mosques.
Fa uns anys, Brutal Media va anunciar una seqüela de Les Tres Bessones ja adolescents. Què se’n sap?
Aquí hi ha hagut un problema. Quan em vaig assabentar que les volien fer adolescents, vaig dir “i ara!”. La Mafalda, l’Snoopy o el Tintín són sempre iguals. Quan vam començar el projecte vam fer-les no tan xaparres, però són Les Tres Bessones de sempre, res d’adolescents. Els personatges s’han de respectar i conversar, jo no m’imagino Les Tres Bessones amb pits. Ara la productora està buscant finançament.
I també en prepara una sobre una nena neandertal.
Això va ser una idea de l’Albert Rubio, exdirector de Cromosoma i un dels fundadors de RAC1. La seva parella actual és una gran estudiosa del Neandertal i d’aquí va sortir tot. El guió ja ha passat el vistiplau del catedràtic més entès d’aquest període històric, i ara estan buscant diners.
A una il·lustradora reconeguda internacionalment i consolidada com vostè, li costa buscar finançament?
Jo no en busco! Tot això ha canviat molt, tot són multinacionals que fan sèries que duren sis-cents capítols. Les productores allarguen excessivament projectes perquè tenen èxit, o d’altres els abandonen perquè són un fracàs, i deixen la gent potes enlaire. Només es busca l’audiència, sense cap mena de sentiment cap a les persones que hi ha darrere el projecte.
És el tot o res.
Sí, també és cert que hi ha manca de creativitat, no hi ha sèries o pel·lícules d’animació originals. Totes s’assemblen a Disney o al manga. També trobo a faltar temes i històries originals. Es repeteixen coses que ja s’han fet, i això no té cap gràcia. A França fan coses molt boniques, però aquí tinc la sensació que els productors no s’arrisquen. No hi ha gaire cultura, encara.
Vostè va ser innovadora amb Les Tres Bessones?
Les Tres Bessones són diferents de tot el que es fa. Quan vaig començar a fer la sèrie em van dir que no podia fer els ulls com un piquet, que havien de ser grossos i que es veiés bé el blanc dels ulls. M’hi vaig negar! Al final vaig fer un piquet, i per parpellejar, deixava la cara sense el punt negre de l’ull i amb la combinació, feia l’efecte.
Quins il·lustradors li han interessat?
El francès Sempé, perquè tenia un estil propi i m’hi vaig emmirallar. I d’aquí el Cesc, el Francesc Vila, que feia acudits diaris al Tele/eXpres i al Diari de Barcelona. Érem molt amics, de fet tinc il·lustracions seves, a casa, que em va regalar. El Cesc va ser un gran dibuixant i ha caigut una mica en l’oblit; hi ha generacions joves que no saben qui és.
Recorda quan va començar a dibuixar?
De nena dibuixava a tot arreu, fins i tot als marges dels diaris que hi havia per casa. Professionalment vaig tardar, fins que les nenes no tenien 10 anys. Feia estampats amb la meva germana i un dia em van trucar de l’editorial Teide per si volia fer una prova d’El Llibre de les Bèsties. “Ho intentaré”, vaig dir. I des de llavors no he parat mai més.
Fa pocs anys va publicar La nena que volia dibuixar, en què retrata la seva infantesa en plena postguerra.
En aquell moment, l’Església tenia molt de pes, ara s’està veient que són una colla de pocavergonyes. D’aquella època surt el personatge de la Bruixa Avorrida, em vaig emmirallar en la professora Pilar. Sobretot maltractava la meva germana gran, li deia “la tontalinaca”. Jo no volia anar a l’escola, era rebel, però en aquell moment la rebel·lia no hi tenia cabuda.
Al final del llibre diu: “Ens van ensenyar a obeir, però no a pensar.”
Aquesta frase resumeix la meva infància. Crec que la meva mare em tenia enveja. Jo era molt contestatària.
Als 17 anys va anar a Suïssa a conèixer els escenaris de Heidi.
Sempre tenia la sensació d’estar controlada. Després de llegir el llibre de Heidi, vaig decidir anar-me’n. Volia ser aquella nena amb un trineu corrent pels Alps. Me’n vaig anar a Suïssa un any a cuidar criatures, a Ginebra, però allà res de trineus ni de muntanyes amb prats verds. A Suïssa vaig aprendre a pensar, vaig veure que tenia un cervell i que ningú m’havia de dir què havia de fer. Va ser el gran canvi de la meva vida. En tornar a Horta, vaig trobar els meus pares i els meus germans molt lletjos [riu]..., els havia magnificat en estar lluny de casa.
Com n’ha fet, d’aquests mal moments, un record bonic?
No m’agrada explicar drames. Ara faig un diari personal i tampoc hi explico desgràcies. Se’ns moren amics d’Alzheimer, de Parkinson, però no ho acostumo a dibuixar. La vida s’allarga molt, però es paga un preu molt car. Amb ironia intento aferrar-me a la vida. Hi ha gent molt pessimista, que tot ho veu negre, negatiu.
Quan li van dir que portava tres nenes al ventre, què va pensar?
Llavors no existien les ecografies, em van fer una radiografia i em van dir que eren dos, cosa que ja sospitàvem per la mida de la panxa. Vaig comprar un tortell i cava i vam anar a celebrar-ho a casa els pares. I de sobte va trucar el metge que em portava, va demanar pel Joan, el meu home, i li va dir que eren tres. Em vaig posar a plorar, seixanta dits! “Això no sortirà bé, n’hi hauran 59 o 64” [explica imitant la veu plorosa]. Jo ja havia fet jerseiets per a dos bebès i el metge em va dir que ni en fes més ni comprés tres llits, que segurament un es moriria.
El 2013 el Palau Robert li va dedicar una exposició, i al dossier la definien com una persona “amb set vides”, referint-se a la superació d’un part de tres bessones, el càncer o l’atropellament que va patir.
Si tinc set vides, me’n queden poques! [li agafa un atac de riure mentre mira cap al sostre]. El 2005, després d’haver superat un càncer i l’últim dia que m’havien fet quimioteràpia, em van atropellar, em va passar la roda d’una furgoneta per damunt. Vaig estar vint dies en coma, vaig sortir-ne el 23 d’abril, el dia de Sant Jordi.
Té 83 anys, ha fet una carrera professional fent-se càrrec de tres bessones, es va rebel·lar contra el control familiar… És una rara avis de la seva època?
Les meves amigues diuen que soc molt moderna! També perquè he tingut una persona al meu costat, el Joan, que ha tingut molta paciència. He marxat una setmana a Bolonya de viatge i ell s’ha fet càrrec de les nenes.
Poc abans de fer aquesta entrevista, les seves filles han fet 54 anys i continua anomenant-les “les nenes”.
Recordo quan jo era petita, el dia que el meu pare va dir: “S’ha acabat de dir-los nenes, ara els direm noies!” [imita amb to imperatiu]. Jo no volia ser igual que el meu pare i per a mi són les meves nenes.
Dues germanes se li van morir abans d’hora.
La meva germana gran, la Carmelina, va morir d’una malaltia horrible, tumors a la cara. I l’Eulàlia va morir de leucèmia amb 50 anys. El càncer ha entrat amb molta força a la meva família i és una patacada. Quan em va tocar a mi, vaig fer quimio i és la pitjor cosa que recordo haver viscut.
Hi pensa, en la mort?
Sí. Tots hi pensem. De jove no hi pensava, però ara sí. Ja he fet el recorregut.
Abans comentava que escriu un diari personal il·lustrat cada dia.
Aquests diaris els vaig començar l’any 2000 i ara estic acabant el número 61. Explico el que em passa a mi o dono el tomb a notícies que llegeixo als diaris. Per exemple, quan van destituir Laura Borràs com a presidenta del Parlament, vaig dibuixar-la amb una gran faldilla i a sota tots els seus fidels seguidors. I a l’altra banda vaig dibuixar el logotip de Junts, però tot trencat.
Què va explicar-hi ahir?
Ahir vaig anar a un enterrament i el capellà va explicar un rotllo [diu allargant la o]. “Al tercer dia va ressuscitar”, deia marcant la caixa del mort; imagina que el mort ressuscita, llavors sí que valdria la pena anar als enterraments, quina festassa! Hi he dibuixat aquesta escena. El capellà també va dir: “Que el senyor li obri les portes del paradís.” I jo he escrit: “Com són aquestes portes? On són? On és el paradís? Damunt dels núvols?” [llegeix irònicament].
No és creient, imagino.
No, no ho he estat mai. Quan era nena em feien creure a la força, però no ho necessito per a res. Tinc altres maneres de pensar i d’omplir la meva vida. Si quan em mori no m’obren les portes del paradís, ja farem cap a un altre lloc.
Ha plasmat als diaris el pas del seu cosí Manuel Valls per l’Ajuntament de Barcelona?
Suposo que sí que en parlo. A mi em sap greu per la seva mare, amb qui sí que tinc contacte. Ens truquem sovint, però mai li preguntava pels seus fills, fins fa pocs dies, que em va felicitar pel sant i li vaig dir: “Què fa el Manuel?” Els Valls som trenta i escaig cosins i cap es fa amb ell. Va muntar un numeret anticatalà, un disbarat darrere l’altre.
Fa unes setmanes li van concedir la Medalla d’Or de la Generalitat.
El dia que em va trucar el president, Pere Aragonès, pensava que era una broma de la ràdio. Ara la tinc penjada en una jaqueta a l’habitació. Me la vaig fer quan el rei em va donar la Medalla d’Or al Mèrit en Belles Arts. És una jaqueta que vaig dibuixar sobre un cartró i la vaig retallar a la meva mida. És com el vestit de gala del rei: negre i amb faixí blau cel. Allà tinc totes les medalles que m’han donat, com els militars.
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)