Lletres

CARLES REBASSA

POETA

“Els premis també són una perversió”

SENSE SENTIT
“Vivim un moment en què les coses perden sentit i la llibertat és peix passat que es ven a darrera hora a plaça”

SANTI BORRELL

Carles Rebassa (Palma, 1977), poeta, destacat rapsoda i novel·lista, presenta el seu llibre de poemes El Caire Formentera (Edicions 62), que va obtenir el Premi Gabriel Ferrater 2022. Ha treballat en el teatre i ha col·laborat amb Toti Soler per difondre les obres de diversos poetes catalans. També cal destacar els seus llibres Els joves i les vídues, Premi Ausiàs March (Edicions 62, 2006), Pluja de foc (Terrícola, 2016) i Sons bruts, Premi Carles Riba (Proa, 2018).

Ha guanyat un altre gran premi de prestigi. És un reconeixement o és la millor manera que té un poeta català per difondre millor la seva obra?
El prestigi d’un premi el donen les obres guanyadores. Hi ha hagut premis que eren de prestigi i ja no ho són, en absolut. Un premi és un concurs obert a obres diferents, i una manera de promoure i editar un llibre. Però també són un teatre i una perversió, segrestats pel capital i l’administració.
Escriu amb potència, amb missatge. El seu desig és una actitud. “Visc, foll, per dins les afraus / i escric per a les parets.”
Jo sempre he volgut fer una poesia lírica i de combat. Totes dues coses alhora. És el meu compromís ètic i estètic amb la realitat.
Apareixen personatges que van formant un corpus de referències.
Arriba un moment, quan escrius, que els textos van agafant cos els uns amb els altres, i al final veus que contes una història, però com si tan sols en mostressis els detalls. Aquests personatges fan part de la meva realitat íntima i política, és a dir, poètica. Viuen en la vida de la realitat i del somni.
Els llocs també prenen força, com la figuera d’en Blai, com la ciutat del Caire, l’illa de Formentera o una petita oda a Barcelona.
A El Caire Formentera miro de presentar la poesia com si fos un lloc on es desenvolupen una sèrie de realitats, que es viuen i es miren des de llocs concrets. Cada lloc, com cada persona, cada moment, cada cos, té una impregnació diferent, i desprèn una realitat diferent. Miro de convertir aquestes realitats en poemes.
Al llibre busca una immensitat, un sentit a la plenitud, al plaer, a la llibertat.
La interrogació és inherent a la paraula. Vivim en un moment des de fa dècades en què les coses perden sentit, les expectatives desapareixen, els moralistes s’autoproclamen altaveus de l’ètica, l’esquerra complau els poderosos, els policies i els jutges governen i la llibertat és peix passat que es ven a darrera hora a plaça. Penso que faig poesia precisament per trobar sentit a aquestes coses que dius.
No li agraden els dubtes. “No m’escau d’interrogar-me.”
M’agraden com a forma de coneixement, com a reconeixement de la ignorància pròpia. No m’agraden com a forma de vida, com a sistema d’anar fent la viu-viu, com a manera d’anar passant la vida dient. “Ah, no ho sé, no sé de què va. Jo? Jo callo, el que diguin els altres em va bé.”
En la seva poesia hi ha una certa desesperació, és el moment quan ja no pot més davant d’una situació.
El Crit de Munch és un retrat del segle XX que fa l’efecte que farà curt per al segle XXI. La persistència del mal, la mediocritat, la hipocresia és mala de pair. Hom espera pacientment la destrucció del món. Hi ha un bri d’esperança, en això? No ho sé. S’entén que l’endemà de la destrucció comença un primer raig de vida nova. Que en tot cas, ja no serà la nostra.
Hi ha referències al feixisme que ens envolta. Quina actitud hem de tenir?
Aquests darrers anys la falsa esquerra europea ha legitimat el feixisme. És inacceptable. El feixisme és violència i destrucció. Cal defensar-se. Cal lluitar-hi de totes les maneres possibles.
Hi ha un poema riu de vuit pàgines que marca la centralitat del llibre, una reflexió filosòfica sobre la confusió i la lluita.
Parla de la manera com trepitjam la terra en què vivim, i de què fem per encaminar-nos a nosaltres mateixos en aquesta terra. Parla de l’amor, del nostre present i del present que vindrà. Parla dels pobres que han de comprar el pa als rics. I dels ancestres i dels hereus.
També hi ha referències a diversos poetes de parla catalana: Joan Brossa, Jordi Guardans, Adrià Targa o Emili Sánchez-Rubió.
Són, ells i tants d’altres, la meva colla. La meva única colla. Els meus interlocutors espirituals i polítics. La meva mà i el meu present. La meva escola i la meva esperança.

.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)