Teatre

Catalunya, terra de premis

La diversitat de distincions (sovint sense compensació econòmica) posen en relleu els artistes a partir d’unes bases i una tipologia de jurat que varia en cada premi. Sovint, hi ha obres que acaparen reconeixements diferents, al seu pas per les gales

I EL MARGARIDA XIRGU?
El Xirgu va estar a punt de desaparèixer el 2022. Ara, el lideren la capçalera digital Núvol i la federació de teatres amateurs

Deia la dramaturga Victoria Szpunberg fa unes setmanes en una xerrada vinculada als premis de la Crítica esclatant d’ironia que a Catalunya “hi ha més dramaturgs que catalans!”. Evidentment, l’exageració demostra les ganes de crear i de presentar-ho en públic. I, davant d’aquesta immensa producció, també es prodiguen els premis de teatre. En van apareixent contínuament amb la particularitat que cada un té un univers diferent. En totes aquestes bombolles, alguns premis llueixen més que els altres. Sense voler competir entre si, sí que hi ha una certa empipada si algun espectacle destaca en un premi abans que en els altres. Us presentem alguns premis (probablement en deixarem al sarró per falta d’espai o per desconeixement) començant pels que es donen aquests dies.

Els premis Serra d’Or es van entregar tres dies abans que els de la Crítica. En les categories de teatre i dansa es van avançar als veredictes dels crítics. Els Serra d’Or han celebrat la 57a edició i es trien a partir d’un jurat específic. Els de la Crítica (que es van entregar dilluns) també han destacat Animal negre tristesa, d’Anja Hilling, dirigida per Julio Manrique, i R-A-U-X-A, d’Aina Alegre. Els premis de la Crítica tenen diversos jurats: es voten entre una vintena de crítics (categoria de teatre o Novaveu) o cinc membres (dansa, familiar, arts del carrer, circ). La tria dels premis de la Crítica es fa a partir de les obres estrenades l’any anterior. És un univers que supera el miler d’obres. L’any passat, els diferents jurats van votar (pels que podien aspirar a estar nominats) prop de 600 propostes en diferents categories i jurats de 195 espectacles. Tot i que els jurats busquen consensuar troballes, sovint coincideixen a destacar els treballs de més repercussió i aforament (perquè hi ha més oportunitats perquè una massa de crítics els hagi vist en directe).

Probablement, els guardons més populars de teatre són els premis Butaca. En part perquè els vota el públic. Tot i això, abans cal fer una selecció dels nominats (varien molt d’any en any), de la qual s’encarrega una comissió d’espectadors que veuen un centenar d’espectacles l’any, aproximadament. S’atorguen des del 1995 i els dos darrers anys han acabat concentrant la majoria dels premis en dos espectacles. El 2021 es van donar vuit premis Butaca a Canto jo i la muntanya balla i tres més a La filla del mar) i el 2022 Cantando bajo la lluvia i L’oreneta van sumar 13 distincions). També Teatre Barcelona busca el vot dels seus seguidors per erigir les obres més importants de la temporada, a partir d’una selecció prèvia que fa el web. En l’apartat de premis que atorga un mitjà concret, també hi consten premis com ara el Time Out i el Zirkòlika, de circ. En aquest últim cas, per poder-hi aspirar, cal demanar-ho a la revista de circ. És a partir dels candidats apuntats que un jurat en fa la tria. En general, tots els premis parteixen de la cartellera escènica al Principat, bàsicament a Barcelona o els festivals estratègics, en què les direccions artístiques donen l’oportunitat a les noves propostes d’investigació. El Temps de les Arts, en canvi, juga fort la seva implantació dels Països Catalans. Per això, des de la primera edició, busca jurats mixtos del territori i paritaris que tinguin molt en compte allò que es fa arreu i ho presenten amb un desplegament espectacular a través de totes les televisions públiques del Principat (TV3), el País Valencià (À Punt) i les Illes Balears (IB3). Els premis d’El Temps de les Arts també parteixen dels que registren les companyies al seu web (ara es reben propostes fins al 30 de juny).

Altres premis s’atorguen des d’associacions (tot i que sovint es vincula algun periodista especialista al jurat per mostrar la transparència i obrir el marc mental d’artistes i productors). En aquesta llista, destaquen els premis Ciutat de Barcelona i els Premis Nacionals de Cultura, d’àmplia trajectòria i dels pocs en què el premi suposa una compensació econòmica. Adetca ha instituït, fa pocs anys, els premis Adetca Catalunya. També s’atorguen anualment els DansaCat, impulsats per l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (a partir d’una selecció feta per una comissió). Pel que fa als premis FAD Sebastià Gasch d’Arts Parateatrals, s’han concedit fins al 2018.

El premi Margarida Xirgu, finalment, va estar a punt de desaparèixer. És un premi amb tradició. Només el pot rebre una actriu i només en una ocasió. S’atorga des del 1973 impulsat per la Penya Lesmos. El 2014, el va assumir l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, que just fa un any va anunciar que deixava d’impulsar-lo. Van ser la capçalera Núvol i la Federació de Grups de Teatre Amateur els que van recollir el guant i s’han compromès a mantenir-lo per als pròxims anys.

Catalunya és terra de premis. I, tot i així, sempre hi haurà una gran massa d’artistes que pensen que se’n mereixerien un i continuen confiant, any a any, en l’esperada sorpresa.

CANDIDATS CATALANS ALS PREMIS MAX

El 17 d’abril s’atorguen a Cadis els premis Max, que concedeix la Fundació de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE). Per provar d’ampliar la mirada, des de fa uns anys la tria dels prenominats es fa entre tres jurats que trien propostes per la seva procedència: Barcelona, Madrid i la resta de l’Estat espanyol. Per participar-hi s’ha de ser membre de la SGAE i la votació final tindrà en compte els vots dels seus socis. Però, ara per ara, és la foto més àmplia que permet il·lustrar les obres de més reconeixement a l’Estat espanyol, encara que la tendència continua sent que el gruix dels premis els acaparen les produccions amb temporada a la capital espanyola.

Els teatre és local, majoritàriament, tot i que es provi d’escampar arreu amb les gires, que, a més, estan mediatitzades a partir dels caps de cartell (sovint exalçats amb una projecció al cinema o la televisió).

Dimarts, un grapat dels nominats de Catalunya van compartir una conversa amb la premsa per posar en relleu els premis que serveixen d’estímul i de reconeixement. El mercat és capriciós. La Cia. Pagans aspira al fet que la nominació a categoria de carrer els permeti obrir front a l’Estat espanyol amb el seu únic espectacle, Paraules que trenquen ossos. Manolo Alcántara competeix en la mateixa categoria amb Maña. Ell ha estrenat una dotzena d’espectacles i és el primer cop que accedeix al Max. I, per cert, actua més a l’Estat espanyol que a Catalunya (tot i viure a Sant Celoni). El Liceu ha avançat que prepara una nova òpera comunitària per al 2026/27 i que manté contactes amb les corals del Raval amb qui va signar La gata perduda. Pau Carrió aspira a espectacle i adaptació de Crim i càstig. La dansa amb personatges teatrals de Runa, de Lali Ayguadé, podria endur-se fins a tres Max. El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai s’ha vist fa poc al poble on, fa 80 anys, Antoni Benaiges va fer classe, fins a l’esclat de la Guerra Civil. Pere Arquillué lamenta no poder compartir nominació de L’adversari amb Carles Martínez.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor