Articles

16. OLIANA MOLLS “ET FARÉ XIXINA!”

Fes flash va ser un dels primers programes infantils de TV3. Va arrencar el 1985 i es va emetre durant dues temporades. Era un programa diari, amb diversos personatges i seccions. Doncs a la secció “Pobles i llegendes” hi va començar a sortir un professor amb barret, i sempre amb una llibreta a la butxaca, que es dedicava a recollir llegendes dels pobles de Catalunya. No tenia nom, fins que per casualitat, gravant a Oliana (Alt Urgell), al director se li va acudir d’anomenar-lo Oliana..., Oliana Molls.

El 7 de novembre del 1985, el professor va estrenar-se en una sèrie d’aventures al marge de Fes flash: es deia Oliana Molls i l’astàlec de bronze. Se’n van fer trenta-quatre episodis. L’argument era ben senzill: el professor Oliana Molls (Pep Parés) i la jove Betty Apricot (Elisabet Pujol) havien de localitzar una estatueta de bronze. Lord Apricot, mutimilionari, havia anat deixant tot de pistes, abans de morir, repartides per tot Catalunya. Qui trobés l’estatueta rebria una part de la fortuna del magnat. Però uns parents del lord també anaven darrere d’aquest objecte.

Quin terme, astàlec, per a una sèrie infantil! Els nens sabien que es tractava d’una estatueta, perquè cada capítol començava amb la imatge de l’astàlec. I també perquè, en el primer capítol, s’explica que el 1940 lord Apricot va trobar una estatueta en una cova a prop de l’Eufrates i la va batejar “amb aquest nom estrany”, una “paraula màgica”. Oliana Molls en llegia la notícia al diari Avui: “El misteri de l’astàlec de bronze preocupa molt els arqueòlegs.” Seguint les ordres de Fortuna d’Ors (Xus Estruch), el malvat Cunèpiles (Artur Costa) perseguia Oliana Molls pertot arreu. I com que no se’n sortia, sempre acabava lamentant-se’n. “Et faré xixina!”, deia amb un parell de fricatives xardoroses i xenomorfes. És a dir: et faré miques, et destrossaré, et desfaré, Oliana. La sèrie jugava amb els sons de les paraules.

En el capítol 17, Cunèpiles advertia: “Trobaré l’Oliana! El faré xixina!” I menjava cireres grogues, les cireres que feien tornar el cor dur i el pensament espès i maligne. “Aquesta nit la bola tornarà a ser meva. I us faré xixina!”, sentenciava el bon servent. Era la Fortuna qui li oferia les malvades cireres amb una frase que es va repetir més d’una vegada: “Una cirereta de Polteròquia, Cunèpiles?”

En el capítol 8, hi va haver una col·laboració especial: la gran Mary Sampere va interpretar el paper de la directora del Museu Arqueològic de Leningrad, la doctora Irina Tupoleva. I què va dir la doctora, tota somrient, quan el doctor Tarruell (Miquel Graneri) estava a punt de servir-li una copeta de vi... sense que ella tingués cap copa a la mà? “No, així nooo.”

Després d’aquests trenta-quatre capítols en van venir vint-i-set més. Es tractava de la segona temporada d’Oliana Molls: l’Oliana i la Betty s’havien gastat els diners de l’herència en la fabricació d’una estranya màquina que tant era capaç de fer viatjar en el temps com de planxar pantalons o fer que la gent entengués just el contrari del que deies. Els dolents d’aquests nous episodis eren el Societat (Ferran Rialp) i l’Anònima (Carles Miras), que trobaven que la màquina era banal perquè, deien, “no fa pessetes”.

L’APUNT

Pep Parés, l’actor que feia d’Oliana Molls, es va fer popular gairebé una dècada més tard interpretant un altre personatge de ficció: el Capità Enciam. Un superheroi de carn i ossos que donava consells sobre reciclatge i estalvi abans dels telenotícies de TV3. El seu lema era “els petits canvis són poderosos”.

EL RECORD

A la segona temporada coneixem els veïns de l’Oliana: la Tina (Meritxell Botet) és l’atractiva veïna de dalt de qui l’Oliana queda encaterinat. El Tomeu Marconi (Pep Sabaté), que és escriptor, i la seva germana Hortènsia (Elisa Crehuet), missatgera, viuen al pis del costat. Un forat immens a la paret causat per l’explosió de la màquina de l’Oliana uneix els dos pisos. El Marconi sempre demana consell per escollir el títol de les seves novel·les: “Què et sembla millor: Sol a Sebastopol (sic) o Els rellotges de Sant Pol?”

OH!

La banda sonora d’Oliana Molls i l’astàlec de bronze és una adaptació del tema Whistle stop de la pel·lícula d’animació Robin Hood. La melodia és tan alegre que és difícil, en sentir-la, treure-se-la del cap. Hi ha qui diu que, per malament que et vagi el dia, aquesta melodia xiulada sempre et fa somriure. La cançó d’obertura de la segona temporada té lletra i música de producció pròpia, i la frase final que dona pas a cada capítol és: “Aquí hi ha pela, nen!”

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor