Puja el teló

Rellegeixo sovint l’últim article que va publicar Miquel Pairolí. Va ser a El Punt el 29 de maig del 2011, poques setmanes abans de morir. Sota el títol discretíssim de “Teló” –era un comiat–, aquell article enumerava els ingredients que ell considerava que ha de tenir una columna d’opinió, i que em continuen semblant indiscutibles: sentit crític, reflexió, memòria i voluntat d’estil.

En aquesta nova etapa miraré que les meves columnes tinguin una base sòlida, un cos versemblant i una culminació que les remati, ja que els capitells són el que ens crida més l’atenció. El meu objectiu és ser atrevit però sense caure en fal·làcies, crític però no rebentista, original però comprensible, constructiu sense servilismes. Vull defugir les columnes salomòniques, que entortolliguen conceptes binaris de forma helicoïdal. Tampoc vull compondre columnes d’estil corinti, bufat i carregós, de les que reprodueixen una vegada i una altra les mateixes volutes.

En els anys vuitanta, llegint les columnes sobre televisió que escrivien Juan Cueto i Eduardo Haro Tecglen vaig aprendre que el més rellevant no és pas el tema, sinó justament les característiques que esmentava Pairolí, sobretot la voluntat d’estil. Al capdavall, el primer objectiu d’una columna és aguantar alguna cosa –ni que sigui a si mateixa–, però també ha de deixar passar la llum: ha de permetre que el lector disposi d’un cert marge d’interpretació, que no se senti com un infant a punt de rebre un missatge premastegat.

De vegades dalt de la columna hi ha un home important (Cristòfor Colom al final de la Rambla, Jacint Verdaguer a la Diagonal) o un asceta que vol patir en públic, com l’estilita de Buñuel (Simón del desierto, 1965). Quan fallen les columnes, s’ensorra tot el temple, com sabia Samsó (Jutges, 16). De vegades, a la columna s’aguanta una lleona que ensenya el darrere, i no hi falta mai algú que l’hi besa.

Opinar és gratis, i gairebé sempre impune. Posats a parlar del que coneixem, el meu desig és parlar de literatura i, si puc, de cultura. El lema Llengua, cultura, país em va impulsar anys enrere a fer-me soci d’Òmnium. Continuo creient que és aquest, l’ordre, que no hi ha país sense cultura, ni cultura sense llengua, la columna principal (de la qual la literatura és el capitell). La política és necessària, ara més que mai, però parlar-ne tot el sant dia ens empobreix. Escriure en català a La República és, també, una forma de política.

En l’era del big data, la informació és accessible a tothom, però necessitem algú que l’articuli. Aquesta va ser la feina de Montserrat Roig en l’última pàgina de l’Avui, d’Emili Teixidor en la primera del Diari de Barcelona. Sense les columnes d’Eugeni d’Ors no hauria existit el Noucentisme, igual que sense les de Paco Umbral no hauria existit la movida (ja es veu que ara estic venent l’article).

Puja el teló de La República.