Els dos Joan Garriga
Abans, en moltes famílies, era habitual que el fill gran es digués com el pare. Trucaves a casa i la pregunta era sempre: “Per qui demaneu, pel pare o pel fill?” Ara aquest costum ja no és tan freqüent, però segur que a en Joan Garriga, historiador de capçalera del Vallès, i al seu fill, líder de La Troba Kung-Fú, els havia succeït més d’un cop.
L’altra cosa que passa sovint és que coneixes dues persones en àmbits diferents i, fins un temps després, no en descobreixes el parentiu. Doncs això. Vam convidar l’historiador vallesà a fer-nos una conferència sobre el bombardeig de Granollers en el Dia Sàpiens. Va ser ell qui va revelar, en els anys vuitanta –quan amb un esclop i una espardenya es començava a recuperar la memòria de la Guerra Civil–, que l’atac sobre Granollers havia estat obra dels Savoia italians i no de la legió Còndor.
Garriga ens va parlar de les llegendes urbanes sobre el bombardeig que la documentació dels arxius havia desmuntat; de com el govern italià mai no havia demanat disculpes pels 224 danys col·laterals; o de com nombrosos granollerins han portat, durant anys, metralla dins del cos. No sé si el fet de dur adossat un tros de projectil serveix de termòmetre per als canvis de temps, com li passava a la meva àvia, que portava un ferro al braç i m’anunciava el pronòstic meteorològic abans que en Rodríguez Picó. Però segur que és una cicatriu que no desapareix fàcilment.
Va ser mentre dinàvem a El Cuit que em vaig assabentar que el seu fill era el músic Joan Garriga, que jo havia escoltat en nombroses ocasions. M’explicava, orgullós, que feia poc l’havia cridat en Broggi per posar la música de Bodas de sangre del García Lorca, tot i que el nano se sentia més còmode en els petits formats, perquè, en el fons, és un “ma, me, mi, mo, mu-sic de carrer”. Vaig pensar que mentre el pare es dedicava a reconstruir el passat, el seu fill estava construint l’imaginari col·lectiu del futur. I és que la música de Garriga, sincretisme de rumba, blues, rock i flamenc, és un dels exemples més reeixits que conec de la Catalunya mestissa actual.
