La roda hidràulica
Necessitem més aigua rebel per aturar la roda que ha sobrepassat tots els límits
Aquest poema de Brecht sempre m’ha deixat un mal gust a la boca. És com si l’aigua de baix no es veiés amb prou força per revelar-se. Com una mena d’impotència davant una roda que mai no deixa de voltar. A la Cançó de la roda hidràulica és clau la pregunta que se’ns formula. Cal que l’aigua segueixi empenyent la roda? És aquí on rau tot plegat. La decisió de l’aigua d’aturar la roda que l’esclavitza. Quan al nostre país es parlava del xoc de trens entre Espanya i Catalunya, n’hi havia alguns, com jo mateixa, que qüestionàvem la idoneïtat de la comparació. Acceptar la igualtat de condicions, és a dir, la mida i la grandària de la màquina i els vagons, ens situava en un miratge ben allunyat de la realitat que ens podia fer caure en errors estratègics de conseqüències imprevisibles. Fer-se trampes al solitari és un autoengany propi dels que desconeixen la brutalitat de l’enemic. Sí, enemic, així com sona, perquè arribats a aquest punt no cal que fem servir eufemismes, oi? Com que m’agrada rellegir els clàssics de verb contundent, cal aprofitar el centenari del seu naixement per repassar l’obra de Manuel de Pedrolo. En un article a l’Avui del 1983, l’escriptor afirmava que el nostre país no cauria del cavall com Sant Pau, fins que no aprenguéssim a denunciar la colonització de l’Estat espanyol. Sembla que això ja ho hem fet. En tenim un fotimer de proves que així ho demostren. Colonització per terra, mar i aire. Però la roda segueix girant i girant amb el manual d’instruccions etern. Potser sí que Flaubert va exagerar quan va afirmar que la democràcia és el millor mètode conegut per exercir el domini d’uns homes sobre els altres, sense aixecar sospites, però en el cas que ens ocupa, sí que ja podem assegurar que a Espanya, tant els de dretes com els d’esquerres, s’han servit de la democràcia per continuar perpetuant la nostra colonització. Necessitem, però, més aigua rebel. Per aconseguir aturar la roda que ha sobrepassat tots els límits. La raó de Brecht: “Quina mena de temps, en els quals parlar d’arbres és gairebé un crim perquè implica silenci sobre tants delictes!”
