Opinió

Girar l’esquena a l’altre

Entre Catalunya i Espanya, l’interès per entendre l’altre no s’ha produït

Després que el 2001 caiguessin les Torres Bessones de Nova York, als EUA va augmentar l’interès per l’islam. Els americans volien entendre què havia succeït, a través de quins processos mentals s’havien produït aquells atacs, i què podien fer per evitar-ne d’altres. D’ençà que el 2010 el Tribunal Constitucional va tombar l’Estatut, la tensió entre Catalunya i Espanya no ha fet més que augmentar, però aquest interès per entendre l’altre no s’ha produït. Més que aproximacions, hem rebut alliçonaments, advertències i càstigs. Fins i tot persones que tenen un coneixement precari de Catalunya es consideren més ben informades que els que hi vivim. També es dona el cas de persones que viuen a Catalunya que no senten cap interès per la llengua i la literatura catalanes. El creixement de Ciutadans es nodreix, en part, d’aquesta separació dràstica entre les dues cultures. Tendim a pensar que els escriptors en català llegeixen més els escriptors en castellà que a l’inrevés, però no conec cap estudi que ho certifiqui. També hi ha catalans que prescindeixen de l’enriquiment que els comportaria llegir literatura en castellà, com si les diferències polítiques poguessin justificar, o atiar, la ignorància. Però avui no volia parlar d’aquesta tendència, sinó de la contrària. Volia parlar d’un llibre que en són dos: El fill del corrector, d’Adrià Pujol Cruells, i Arre, arre, corrector, de Rubén Martín Giráldez. Hurtado & Ortega ha editat un experiment translingüístic reeixit d’aquests dos catalans nascuts en els anys setanta que escriuen, respectivament, en català i castellà. Martín ha traduït el llibre de Pujol, només que trencant la quarta paret del traductor: alterant, afegint i suprimint el que li ha semblat pertinent. A les notes a peu de pàgina, tots dos s’increpen, se citen, polemitzen i s’enfilen. Al costat del foc creuat entre autor i traductor, hi trobem notes dels editors, una nota del pare de l’autor i fins i tot una nota de la consciència. El resultat és un text ludicoepistemològic, arborescent, (multi)personalíssim, que comença parlant dels problemes de traducció i acaba parlant de les dificultats de viure. Un altre llibre que val la pena llegir és En la confidencia. Tratado de la verdad musitada, d’Eloy Fernández Porta, un altre català nascut en els setanta. Cadascun dels seus llibres és una festa, independentment del tema. En aquesta ocasió la confidència (tan present al llibre de Pujol/Martín) és l’eix que li permet parlar de la mitologia egípcia, de les tendències del Cosmopolitan, d’Althusser i Le Carré, de Grease i Blade runner. En els seus llibres, Fernández Porta elimina les barreres lingüístiques i cita obres de Biel Mesquida, Albert Roig i Pere Guixà. En els noranta, encara semblava que normalitzar el català implicava desnormalitzar el castellà. Ara que tots som com a mínim trilingües, el futur només es pot construir si aprenem a no girar l’esquena a l’altre.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)