El Suprem davant del mirall belga

Les defenses dels processats en la causa general contra l’independentisme avisen ja des de les primeres actuacions judicials que tot el paquet acabarà davant de les instàncies internacionals de defensa i garantia d’exercici del drets fonamentals. Les diligències secretes del jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, la incompetència de l’Audiencia Nacional i les extralimitacions del jutge instructor del Suprem, entre d’altres, s’hauran de contrastar i sotmetre’s a judici fora de l’Estat. La gesticulació del Suprem davant la petició de compareixença del jutge Llarena a Bèlgica per ser recusat per parcialitat és un símptoma més, i la prova del nou de l’aplicació que fa la santíssima trinitat dels poders espanyols de la màxima “la fi justifica els mitjans” per tallar d’arrel el moviment republicà, per castigar-ne severament els líders i per escarmentar qualsevol que reintenti assolir-ne els objectius.

I l’acusació de rebel·lió és un instrument per poder aconseguir-ho. Se li ha vist definitivament el llautó, al jutge instructor, en la construcció d’un relat existent només a les ments i les vísceres d’una elit madrilenya que no vol renunciar als seus privilegis, a mantenir l’statu quo. Com diu el Síndic de Greuges en el seu comunicat sobre la suspensió del càrrec públic dels presos polítics, la decisió de Llarena i la seva reinterpretació de la llei d’enjudiciament criminal afecta i vulnera el dret fonamental de participació política individual dels electes i col·lectiva dels electors, l’autonomia parlamentària i el joc de majories, desvirtua el resultats de les eleccions, contradiu la doctrina constitucional i la jurisprudència del TEDH i s’extralimita en les seves funcions judicials. Si lliguem el fil que apunta el Síndic amb l’article 25 del Reglament del Parlament, el que aborda la suspensió dels drets i deures parlamentaris, anem a parar al punt fort del moviment republicà: la força de l’expressió popular a les urnes. La suspensió dels drets dels diputats la sustenta en qualsevol cas la voluntat majoritària del Parlament, de la Comissió de l’Estatut dels Diputats i del ple. Com diu la jurisprudència del TEDH “el paper dels òrgans judicials no pot en cap cas modificar l’expressió del poble”. Que així sigui.