La presó de cada fosca lluna d’abril

L’atzar va voler que la notícia de l’alliberament de la manada m’arribés tot just uns instants després d’haver acabat Una fosca lluna d’abril, el llibre amb què l’escriptor Francesc Pané va guanyar l’any 1991 el Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa. Per qui no el conegui, el text reviu l’assassinat d’una jove masovera, un dels episodis més espantosos que encara avui recorda el Pirineu lleidatà.

Jo era al tren, camí de Barcelona, i recordo haver tancat el llibre ben arran de pit, amb un lleu sospir. Sempre he pensat que per conèixer el poder que els textos exerceixen sobre nosaltres, tan sols hem de parar atenció a la manera com ens hi relacionem instants després d’haver-los acabat. No falla mai. En aquest cas, me’l vaig acostar al pit, amb la mirada perduda finestra enllà, com intentant abraçar-lo, i crec que se’m va escapar un lleu sospir, o potser un molt fluixet i rabiüt “joder”, o tal vegada les dues coses alhora, ves a saber.

La història, sens dubte, m’havia deixat un gust amarg. Parla dels motius que van portar un pagès a matar la dona que l’havia contractat. És un text dur, una bufetada espessa gens fàcil de digerir, perquè ofereix, oberts en canal, els refugis del pensament que van portar l’home a sentir-se propietari d’un cos que no era el seu. Ni el justifica ni el victimitza. Tan sols ens fa entendre, i tal vegada això és el més punyent, que el sistema patriacal ofereix les giragonses argumentals necessàries perquè un home pugui acabar entenent que la vida de l’altra és quelcom que li pertany.

Pensava en això, amb el llibre encara enganxat al pit, quan vaig fer un cop d’ull al mòbil. Desenes de missatges avisaven que la secció segona de l’Audiència de Navarra havia dictat la llibertat provisional sota finança de 6.000 euros per als cinc membres de la manada.

Instintivament, vaig obrir (gairebé destrossar) el llibre per l’última pàgina i vaig rellegir una escena que em batega des de llavors. El text explica que una mare, en veure que la seva petita s’atansa a dos desconeguts, corre ràpidament a endur-se-la d’una embranzida, tot etzibant-li amb cert recel: “No t’he dit mil vegades que no vull que t’atansis als desconeguts?” La criatura, que en el fons ja sap de què va l’assumpte, ha recordat allò de “vigila, filleta, que el nostre món està ple de perills” i crec que així, de cop i volta, la voluntat amb què l’escriptor va escollir aquesta escena, fa gairebé trenta anys, pren ara tot el sentit. Perquè mentre ens fixem i ens enfadem, amb tota la raó del món, per la llibertat dels uns, deixem de parlar de la presó de les altres, les dones, que som les que, en realitat, hem après a viure en una fragmentada llibertat.

Sovint hem de vigilar, vetllar-nos, tenir por. Que aixequi la mà la que no camina de nit amb el cor encongit, la que no mira enrere i la que fa el camí curt. “Vigila amb qui parles.” “No tornis tard.” Explica ma mare que, a l’Adri i a mi, un nen ens tancava al lavabo, ens baixava les calces i ens tocava, segons convingués. Tinc una amiga que al pàrquing de casa fa veure que parla per telèfon i una altra que porta una navalla a la bossa “perquè ves a saber”.

Ens hem passat la vida defensant-nos. Esperant, per exemple, que les amigues entrin al portal per arrencar de nou. De casos n’hi ha molts i sovint són molt greus. Són exemples presos d’aquí i d’allí, reals i no gaire llunyans. Des d’una mà al cul en una discoteca fins al polvo que fas perquè deixi d’insistir. El mal nascut que li diu que té la sida quan ella li confessa, sola i amb por, que s’ha quedat embarassada. El que se li posa al llit sense demanar-li permís i li fa creure que és un altre. El que l’amenaça a l’ascensor i el que la toca al metro. El que la llança al sofà, amb la fúria d’una bèstia, i el que no vol posar-se el preservatiu. El que se’n riu, el que li diu gorda, el que li demana que no en parli i el que no vol que pengi fotos a internet.

Em fa feliç saber que n’hi ha que no en tenen, de por. Però algunes sí que en tenim i fins i tot hem après a conviure amb la mirada obscena i amb el gest discret. Pensem en les mil i una nits que hem creuat el carrer fosc i hem mirat enrere. Les mil i una vegades que se’ns ha accelerat el cor. Aquelles violacions que no tenen lloc al tard, ni a les fosques ni amb personatges desconeguts. O la mare que no veu l’hora que la filla posi les claus al pany. La meva –“ai ves, que el portal és fosc i massa gran”– sortia cada dissabte al balcó per veure’m arribar, ben entrada la matinada. I, sobretot, la ràbia que genera haver naturalitzat aquesta presó. La de cada dia. La de cada fosca lluna d’abril.