En contra del pessimisme social
El més gran prestigi dels pessimistes davant dels optimistes ve de lluny
Paradoxalment, sembla que com més avança i millora el món, més augmenta el pessimisme general. No és res estrictament nou, perquè el més gran prestigi dels pessimistes davant dels optimistes ve de lluny. En col·lecciono testimonis, i un dels més divertits que tinc és aquella sentència d’Hipòcrates en què, fa gairebé dos mil cinc-cents anys, observava amb preocupació: “Els joves d’avui no sembla que tinguin cap respecte pel passat ni cap esperança en el futur.”
Hi ha estudis que mostren aquesta aparent contradicció comparant les expectatives de futur dels ciutadans de països més rics amb els dels països més pobres. Roger Liddle, a Social pessimism (2008), observava que a la pregunta sobre si es pensava que al cap de vint anys es viuria millor, el 78% dels estonians deien que sí. En canvi, només hi estaven d’acord el 20% dels alemanys. Una explicació de sentit comú –i per això incerta–, diria que els qui més tenen, més temen perdre, i que els més pobres creuen que només poden millorar.
El prestigi del pessimisme ja l’havia assenyalat John Stuart Mill quan a la seva autobiografia publicada el 1873 escrivia: “He observat que qui és admirat per molta gent com a savi no és pas qui manté l’esperança davant dels que es desesperen, sinó qui perd l’esperança davant dels que la conserven.” I, encara més recentment, Matt Ridley, autor de l’assaig The rational optimist (2011), sentenciava: “Si dius que el món ha estat millorant, seràs tractat d’ingenu i insensible. Si dius que seguirà millorant, seràs considerat un ximple rematat. Però si dius que és imminent una catàstrofe pot ser que et donin un Premi Nobel.”
Però enguany s’han publicat un parell de llibres optimistes –i, per tant, molt valents– en què, amb tota mena d’indicadors socials, s’explica per què podem confiar en el progrés de la humanitat. L’un, de Steven Pinker, Enlightenment now, en defensa de la raó, la ciència, l’humanisme i el progrés. L’altre, Factfulness, de Hans Rosling, subtitulat així: Deu raons sobre per què estem equivocats sobre com va el món, i per què les coses són millors del que ens pensem. I, ambdós llibres, carregats de bona informació, part de la qual es pot trobar al web www.ourworldindata.com, mantingut des de la Universitat d’Oxford per un grup de recerca independent.
Les raons del triomf del pessimisme davant l’evidència dels grans progressos que fa la humanitat són diverses i complexes. La confusió entre crítica i catastrofisme; la insatisfacció que produeix el benestar o l’ús del xantatge emocional, en poden ser algunes de les causes. I, és clar, pensar que les notícies periodístiques ens proporcionen una visió equilibrada del món, tot i que se sap que només són notícia les males notícies. El cert és que allò que en diem actualitat es limita a informar del mal funcionament de les institucions o dels comportaments excepcionals que, equivocadament i desconfiats com som, considerem símptomes d’alguna amenaça més profunda.
Que el món té grans problemes és una evidència impossible d’emmascarar ni amb les dades més positives de què es disposi. Que la injustícia, la desigualtat i les amenaces a la llibertat d’expressió passen períodes de reculada, és indiscutible. Però la qüestió no és negar-ho, sinó si tenim una mirada prou equilibrada sobre l’estat general del món i, sobretot, sobre com ha avançat els darrers cent o dos-cents anys. I sí, preneu-me per ximple, però el progrés ha estat espaterrant. I el que és millor, ho seguirà sent.
