‘¿Me entiendes?’

D’aquell despropòsit en comunicació política no verbal que va significar el reportatge fotogràfic d’Inés Arrimadas posant als passadissos del Parlament de Catalunya amb un vestit de gala per a la revista Telva, no va ser pas la localització de la instantània principal (davant del despatx del president Roger Torrent) ni l’estilisme (un model de Diane V. Furstenberg) l’únic injuriós. També una de les seves declaracions durant l’entrevista: “Crec que és molt més intel·ligent i efectiu ser contundent en el fons i exquisida en les formes.”

Aquesta afirmació en boca d’ella va ser d’un cinisme flagrant. La líder d’un partit que fa servir el hooliganisme com a estratègia de comunicació presumint de sofisticació en el seu comportament? Immediatament, la meva memòria visual va aplegar tot de moments en què tant la cap de l’oposició com els seus companys havien ultratjat l’educació, el respecte i la diplomàcia institucional mínima requerida per representar la ciutadania. Però, ves per on, la classe política, especialment Cs, sempre té recursos per continuar sorprenent-me...

Vaig quedar literalment garratibada quan fa unes setmanes Arrimadas va començar a bramar contra un grup d’independentistes que la increpava verbalment a la plaça de Vic. Perquè mai un líder –exceptuant personatges que busquen brega i tenen grans problemes d’autoestima com Donald Trump– es concedeix el luxe de rebaixar-se procedint públicament amb una conducta tan ordinària. O ignores els ciutadans concentrats, com fa la majoria, o t’hi apropes i trobes la manera de calmar els ànims i intentar debatre com a persones civilitzades. Aquesta segona opció no és la més comuna, ni tampoc ha de ser sempre la més encertada o recomanable, però és la preferida d’Emmanuel Macron, malgrat els maldecaps que genera al seu servei de seguretat. Si l’últim episodi per part del mandatari francès en aquest aspecte va ser molt polèmic perquè va alliçonar un adolescent sobre com s’havia de dirigir a ell (“president o senyor president”), també es va comentar quan es va endinsar dins d’una multitud de treballadors enfurismats per justificar les polítiques neoliberals o quan a la dona d’un pres cors que li suplicava empatia amb la situació familiar la va mirar als ulls i li va agafar la mà per recordar-li que el seu marit havia de complir condemna.

Lluny de quedar com una desafortunada anècdota i que els assessors d’Arrimadas li evitessin aquest tipus d’enfrontament tan directe i violent amb els ciutadans que no pensen ni senten com ella, fa uns dies es va repetir la mateixa escena a Canet de Mar. La reiteració del suposat error, per tant, passa a ser una provocació deliberadament estudiada.

La guanyadora de les eleccions del 21-D, i que assegurava voler governar per a tots els catalans, es passejava somrient envoltada dels seus mentre alguns veïns l’esbroncaven, la insultaven i li recomanaven que se’n tornés a Espanya. De tant en tant, s’aturava i cridava “libertad”. Però amb una ira en l’expressió facial que més que un clam de serenor i de pau comprensible, fomentava més rancor i guerra. “Perdoni, m’ha de donar permís vostè per venir a Canet, o què? Ah! Tinc dret com a catalana que soc a estar aquí igual que vostè”, li va retreure a l’alcaldessa del municipi. I aquest “o què?”, tan semblant al “¿me entiendes?” de Belén Esteban, combinat amb tot un seguit d’escarafalls –barbeta aixecada (supèrbia), nas arrufat (fàstic) i pit inflat (desafiant)–, més propi del Yoyas, em va teletransportar a qualsevol reality de Telecinco.

A continuació es va adreçar als periodistes i a les càmeres per dir que “aquesta és la mostra de la ruptura de la convivència a Catalunya”. Ho va fer assenyalant (culpabilitzant, responsabilitzant) amb el dit índex. I llavors, el vestit verd entallat d’estil lady que lluïa no conjuntava (camuflava) amb les formes de la líder de Cs. Perquè en el fons, les formes sempre són el fons. Perquè les aparences no enganyen, només cal tenir les eines necessàries per saber-les interpretar correctament… ¿Me entiendes?