Estelades: justícia de part

La sentència de la sala del contenciós del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya feta pública el dimarts 24 de juliol dona la raó a Societat Civil Catalana i obliga l’Ajuntament de Sant Cugat a retirar una estelada d’una plaça d’aquest municipi. Entenem que estem al davant d’una nova mostra de creativitat judicial de part que incorre en arbitrarietat i vulneració de drets fonamentals.

El primer que cal destacar és que la sentència no fonamenta la seva decisió en cap precepte legal. La llei de la memòria història prohibeix posar banderes franquistes a l’espai públic, atès que es tracta d’un símbol que exalta un alçament militar. Però no hi ha cap norma que prohibeixi a un consistori posar estelades, un “símbol que representa un anhel i una reivindicació democràtica, legítima, legal i no violenta”, segons la Resolució 497/X del Parlament de Catalunya, de 29 de gener de 2014, aprovada per la comissió d’Afers Institucionals amb el suport d’ERC, el PSC i CiU en referència al seu ús en esdeveniments esportius.

Com que no hi ha cap norma que prohibeixi les estelades a l’espai públic, la sala estén de manera abusiva al present supòsit la doctrina de la “neutralitat institucional” (sentència del Tribunal Suprem de 28 d’abril de 2016, que confirma la decisió de la Junta Electoral Central de retirar les estelades dels “edificis públics” en “períodes electorals”). És evident que són supòsits diferents: l’estelada de Sant Cugat no està penjada al balcó d’un edifici públic, sinó en una plaça, ni tampoc estem en període electoral. Aquesta capacitat de la sala de retorçar el dret és molt perillosa. Si continua en la mateixa línia, pot acabar considerant “espai públic” les façanes i els balcons de les cases particulars.

Segons la sentència, que un Ajuntament posi una estelada en una plaça o carrer atempta contra l’objectivitat i la neutralitat de l’administració, i per tant, a l’espai públic les actuacions administratives favorables a una opció ideològica, per àmplia que sigui, estarien prohibides. Fins i tot, arriba a dir que s’ha produït “la privatització de l’espai públic, d’ús comú, mitjançant la seva ocupació permanent per un element que representa una opció partidista”. Doncs bé, en primer lloc, és dubtós que estiguem al davant d’un acte de naturalesa pròpiament administrativa, i no davant d’un acte de naturalesa política no enjudiciable i emparat pels drets fonamentals de participació i de representació política. I en segon lloc, si bé és cert que l’administració no pot actuar de manera partidista, no es pot restringir arbitràriament el dret dels ciutadans de ser representats políticament pels consistoris. L’administració ha de ser neutral, però els carrers i les places no són administració pública, sinó espai públic, un àmbit de llibertat on no regeix cap requeriment constitucional de neutralitat. Res més lluny de la realitat, doncs, que els ajuntaments no puguin atendre demandes ciutadanes amb contingut ideològic. Altrament, hauríem de concloure que dedicar una plaça o un carrer a Francesc Layret o a La Pasionaria estaria prohibit.

L’espai públic és un lloc de realització dels drets i les llibertats de la ciutadania (com el dret fonamental de llibertat d’expressió i el dret de participació pública) dels quals l’estelada és una expressió. I segons l’article 9.2 de la Constitució espanyola, tots els poders públics (també el poder judicial) tenen el deure de promoure i facilitar, de manera real i efectiva, la participació de la ciutadania en la vida política, econòmica, cultural i social. A més, prohibir actuacions municipals als espais públics si només responen a la ideologia d’una part de la societat du a l’absurd, ja que difícilment trobarem cap campanya municipal als espais públics compartida per tota la societat.

Malauradament, la sentència delata el predomini en el món judicial de prejudicis reglamentistes i el desconeixement dels valors democràtics que han d’impregnar la societat. Aquests prejudicis es posen de manifest de manera punyent quan la sentència diu que si bé les estelades estan prohibides, no passa el mateix amb les banderes espanyoles, ja que es tracta de símbols oficials regulats per llei. Entendre que els símbols oficials són els únics permesos a l’espai públic ens porta a una concepció estreta de democràcia que ens condueix a temps passats.

La sentència defineix les estelades com un símbol partidista alineat amb les pretensions d’un grup de ciutadans. A nosaltres ens sembla que aquesta definició és perfecta per definir la sentència: partidista i alineada amb una determinada orientació política.