Opinió

“«Bueno», «pues» molt bé, «pues adiós»”

Poc s’ha parlat de la seva valentia de presentar-se a declarar amb l’uniforme de major

“Bueno, pues molt bé, pues adiós.” D’aquells dies de dol, abatiment i tensió d’ara ja fa un any; la resposta bilingüe del major dels Mossos d’Esquadra Josep Lluís Trapero ens va arrencar a molts un ampli somriure. Cansat per la gestió d’una gran crisi com és un atemptat terrorista, Trapero va esclatar quan un periodista va abandonar una roda de premsa perquè, a les preguntes formulades en català, se les responia en català (ja se sap que els catalans parlem català per fotre i no pas per entendre’ns...). Tot i la contundència i condescendència amb què va contestar verbalment, els seus gestos eren de resignació i incredulitat.

Primer va pregar al seu interlocutor que l’escoltés (ajuntant les mans en senyal de súplica) i després, veient la reacció gens professional d’aquest, va resignar-se a justificar-se amb algú que no volia rebre informació sobre la cèl·lula gihadista sinó polemitzar sobre un conflicte lingüístic inexistent (arronsant les espatlles, mostrant els palmells de la mà i dirigint la seva mirada cap al conseller Quim Forn perquè posés ordre en un assumpte que ja no era tècnic, sinó polític).

A causa del 17-A, feia ja quatre dies que el major dels Mossos havia captivat molts ciutadans que en aquell moment tan delicat i difícil per a tot un país sencer el que menys necessitàvem eren missatges buits i/o dramàtics. Gràcies a una majestuosa serenitat i un fantàstic autocontrol escènic, Trapero es va convertir en un heroi: no tant per la seva força com per la seva fermesa davant la tragèdia. Òbviament, aquest agraïment va ser extensiu a tots els cossos de seguretat i emergències, però el seu protagonisme públic va fer que el seu carisma sobresortís, fins i tot, arribant a fer ombra als principals líders i responsables polítics.

Així com augmentava la seva popularitat, la frase es va convertir en trending topic mundial i es va plasmar en samarretes, també creixia per part de la caverna mediàtica el rebuig cap al personatge. I arribat l’1 d’octubre, n’hi havia molts que ja li tenien mania...

Trapero és un xulito noble. I, a aquests, o se’ls estima o se’ls enveja. Però mai se’ls perdona. Poc s’ha parlat de la seva valentia, encara que absolutament perjudicial per al seu cas, de presentar-se per primer cop a declarar davant de la jutgessa amb l’uniforme de major. Assumint totes les responsabilitats i conseqüències com a cap del cos, sense amagar-se de res ni de ningú. Els seus advocats van haver de suplicar-li que en les pròximes cites davant la llei optés pel vestit de civil. Perquè la justícia estarà cega, però no és cega. Però malgrat la corbata, Trapero continuava sent mosso d’esquadra i a cada passa ensopegava amb la porra lligada al cintó.

També es va comentar molt que en una de les seves visites a l’Audiencia Nacional ho fes sense la seva característica barba. La barba, considerada durant molts anys com una prova de satanisme, és el principal maquillatge masculí i deslliurar-se’n pot implicar un renaixement, tornar a la innocència. Però lluny de deixar-nos endur per una premeditada estratègia juridicoestètica, només cal repassar la trajectòria estilística de Trapero per adonar-se que abans de ser famós ja passava per temporades amb més o menys pèl facial.

Trapero serà finalment jutjat per un delicte d’organització criminal i dos de sedició, un pels fets del 20 i el 21 de setembre a Barcelona, durant els registres de l’operació Anubis, i un altre per la “votació il·legal”. Vist com funciona la justícia espanyola, i més en el cas català, l’oracle no sembla gens optimista per al major Trapero. I, no sé per què, el “bueno, pues molt bé, pues adiós” se’m presenta darrerament com una versió moderna del “condemneu-me, no m’importa, la història m’absoldrà”.

Trapero manté el seu rictus seriós però serè fins i tot quan la sensibilitat el porta a interpretar Paraules d’amor a Cadaqués abraçat a una guitarra espanyola i amb una camisa hawaiana. Trapero no espera pas res de ningú, només d’ell mateix. I quan fuig de reconeixements i sembla caure en l’oblit mediàtic, molts valorem més que mai la seva dignitat i discreció escènica.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)