Mètode infal·lible per no acabar fastiguejat
La majoria de fenòmens tenen un nom. De la mateixa manera que la dysania és la dificultat per llevar-se al matí, que quan no et pots treure una cançó del cap es veu que tens earworm (un cuc auditiu) o que quan després d’aprendre alguna cosa per primera vegada la veus a tot arreu i et diuen que sofreixes el símptoma de Baader-Mainhof, estic convençuda que deu existir algun nom per al meu trastorn, i imagino que el de molta gent: la intolerància a les cues.
Després d’anys d’haver de començar les vacances fastiguejada per les hores d’espera als aeroports, els retards, les reubicacions de passatgers i altres hàndicaps, d’un temps ençà he trobat un mètode infal·lible per evitar que la meva impaciència es tradueixi en angoixa. No estic parlant de pastilles miraculoses, ni de fer ioga amb una estora al costat al control de passaports. Sinó d’una cosa encara més simple: portar quatre llibres (un per a l’avió d’anada, un per al de tornada i dos de suplents per si no l’has encertat amb els titulars).
Enguany no van caldre els de reserva. Tan bon punt vaig començar La mà que prenia la meva (L’Altra Editorial), de l’escriptora irlandesa Maggie O’Farrell, vaig quedar atrapada per la manera en què aconsegueix narrar la intimitat quotidiana dels seus personatges i verbalitzar aquells pensaments que havia arribat a creure que només tenia jo. Tant de bo m’hagués llegit el llibre abans de la meva primera maternitat!
Per a la tornada, vaig optar per Sortir a robar cavalls, de l’escriptor noruec Per Petterson –un admirador de Rodoreda, per cert–, que Club Editor ha tingut l’encert de traduir al català. És d’aquells llibres que no ens expliquen res en concret, però que alhora ho deixen tot apuntat: les mitges descobertes de l’adolescència, la comunió amb la natura, la vellesa... I, sobretot, la memòria d’un paisatge, testimoni de la resistència noruega a l’ocupació nazi gràcies als grangers i als seus estables.
Un llibre que, fins uns dies després d’haver-lo acabat, no vaig arribar a la conclusió que sí, que m’havia agradat.
