Sociologia de la revolució catalana (II)

El discurs del dimarts 4 de setembre, del MHP Quim Torra al Teatre Nacional de Catalunya va tenir un notable impacte, molt superior al que solen tenir aquestes declaracions. El govern i les forces unionistes espanyoles havien decidit ignorar-lo, com donant a entendre que, per a la política espanyola, és irrellevant el que digui el president de la Generalitat, a qui s’obstinen a tractar com un president autonòmic més, al nivell, per exemple, de Susana Díaz o Alberto Feijóo. Però absolutament tots estaven pendents de les seves paraules. A La Zarzuela, a La Moncloa, a les seus dels partits, a les cancelleries exteriors. La prova és que Torra encara no havia ni acabat de parlar i ja estaven tots fent contradeclaracions. Fins i tot el govern, que va escenificar la seva indiferència convocant una roda de premsa de la ministra portaveu cinc minuts després que Torra acabés de parlar per exposar el punt de vista de l’executiu, que no té res a veure amb el del president de la Generalitat ni amb la realitat en general.

Les opinions sobre el discurs van tenir un rang amplíssim, des dels que consideraven que havia arriat les banderes independentistes fins als que sostenien que era una nova provocació, amb ànim de desestabilitzar el regne d’Espanya i el que corresponia, per tant, era reactivar l’article 155 i deixar-se de ximpleries.

Poca gent va considerar que, sotmès a la força bruta de l’Estat espanyol i el seu cercle mediàtic monolíticament unionista a les ordres de l’oligarquia, Torra havia de fer el difícil exercici de no donar peu a les provocacions de l’unionisme espanyol i, alhora, insistir en el compliment del mandat de l’1-O del 2017 i garantir el procés cap a la República independent. Pocs van entendre que el resultat havia de ser una peça d’oratòria en què la moderació i l’elegància de les formes havien d’anar acompanyades d’una reiteració de l’objectiu únic, és a dir, que es convidava al diàleg alhora que es mantenia l’actitud de principis i es convocava a una posterior acció col·lectiva independentista en forma d’una marxa pels drets civils i polítics.

El discurs va ser una mostra palpable d’un altre factor característic de la sociologia de la revolució catalana. Si en l’article anterior vaig parlar dels jubilats com a suport del voluntariat independentista, en aquest m’he de referir a la generació que ha agafat el pont de comandament del moviment en tots els sectors socials i en tots els camins de la vida a Catalunya, amb una clara consciència del seu paper. Una generació, la que està ara entre els 35 i els 60 anys d’edat, amb una clara consciència nacionalista independentista de caràcter transversal, interprofessional i multicultural. I cosmopolita, una cosa que l’unionisme espanyol ni intueix.

Alguns comentaristes especialment perspicaços van assenyalar que el discurs de Torra no va ser una arenga política tradicional. Tant per la seva estructura complexa en meandres de raonament, com pel vocabulari escollit, el fons literari i l’estil de les metàfores, va ser el discurs d’un intel·lectual compromès i no un discurs fet a la manera antiga com a participació ocasional en una lluita aliena, sinó com a implicació absoluta en un projecte ideològic ambiciós de construcció nacional sentit com una cosa pròpia, personal i alhora col·lectiva. Un projecte al qual Torra ha dedicat la seva vida, com sap qualsevol que hagi tingut la curiositat de llegir alguns dels seus llibres i no estigui cegat per l’odi estúpid i ignorant que destil·len tots els comentaris sobre la seva persona que el titllen de supremacista i xenòfob.

El discurs d’un intel·lectual que reflecteix l’esperit d’una generació, la que viu amb la consciència que, per raons històriques, li correspon tirar endavant i implementar el llegat de les anteriors en forma de mandat per a l’emancipació del poble català i el seu alliberament nacional. Un discurs que reflecteix un programa subscrit per la generació de catalans que avui estan al capdavant dels ressorts de la vida a Catalunya: els polítics, els econòmics, els culturals, els religiosos, els esportius i els acadèmics.

El discurs de “llibertat o llibertat”.