Tómbola universitària
El més greu no és que hi hagi polítics barruts, sinó que tot respongui a una pràctica sistèmica
Quan un servidor era adolescent, a la fira del meu poble hi havia uns senyors (normalment eren homes, amb veus de baríton gastat) que s’esgargamellaven venent tires de números de les tómboles amb la promesa de premis en forma de “muñeca repollo” o “la chochona, otra, otra, otra muñeca chochona!” Eren temps en què la correcció política no s’estilava, encara.
Desconec què rifen avui, però no em sorprendria gens escoltar els firaires actuals oferir màsters en dret públic, doctorats en economia o graus en ciències polítiques. Són exemples inspirats pels casos de Cifuentes, Casado, Montón, Sánchez, Rivera i altres que es comencen a sentir sobre plagis i falsedats curriculars diverses.
Tot plegat genera un magnífic entreteniment a can Twitter i atia la guerra de desgast entre partits, que gaudeixen com garrins esquitxant-se els uns als altres en el xipollejant fangar de la trinxera política. Les trifulgues, tanmateix, són la punta d’un iceberg que amenaça la línia de flotació del món universitari. Perquè és legítim preguntar-se si les martingales són casos puntuals o mostren connivència i mercadeig entre poder i acadèmia. A més, sorprèn que ni la comunitat universitària en general ni els centres afectats en particular hagin reaccionat amb la contundència que caldria per defensar el bon nom de les seves institucions.
El més greu del cas, per tant, no seria pas que hi hagi polítics barruts, sinó que ens trobéssim davant d’una pràctica sistèmica que devaluaria irreparablement el prestigi d’uns estudis superiors que corren el risc d’acabar tenint el valor de les medalles que es penjava, satisfet i cofoi, el màgic Andreu.
