Etiquetes, denúncies i debats (finalment)

Des de fa uns dies, la xarxa va plena de l’etiqueta #SerActriuÉs iniciada per Júlia Barceló. És una de les derivades de la polèmica dimissió de Lluís Pasqual al Teatre Lliure i de l’acarnissament contra Andrea Ros, que va denunciar el mal tracte rebut com a professional i va clamar per un canvi de rumb a la institució. El fet va provocar retrets creuats i molts, molts, comentaris desdenyosos, amenaçadors, vexatoris i, en el pitjor dels casos, ridiculitzadors de les actrius que es van sumar a la crítica.

Seguint les passes del #MeToo, que va servir per denunciar casos d’assetjament i violència sexual en la indústria cinematogràfica (va fer caure figures tan rellevants com el productor Harvey Weinstein i l’aclamat actor Kevin Spacey), els hashtags d’aquesta i altres campanyes, com el #Cuéntalo i el #MeeQueer, han servit per impulsar denúncies col·lectives de discriminacions i vulneració de drets. Així, aquests dies, el #SerActriuÉs ha fet miques la idea d’un sector teatral i audiovisual idíl·lic. Moltes actrius l’han fet servir per assenyalar el masclisme estructural, amb exemples tan banals que passarien per “normals”. El masclisme estructural que pateixen les actrius probablement no és pitjor que el que pateixen les científiques, les esportistes d’elit, les metgesses i les periodistes. Però cal admetre que, a través de la interpretació, es postulen i es canalitzen estereotips i models de feminitat. I en aquests patrons, escrits, dirigits i pensats majoritàriament per homes, les dones pateixen un biaix de gènere.

Així és normal –i tòpic– que les dones al teatre, a les sèries, a les pel·lícules estiguin més sexualitzades que els homes, tingui preponderància el seu aspecte físic o s’emmotllin amb naturalitat en rols preconcebuts: ingenuïtat, erotització, infantilització, cursileria, banalitat, malícia o, és clar, la maternitat i totes les seves variants. Sembla força irrefutable afirmar que per a les actrius el físic, la talla i l’edat són factors molt més determinants a l’hora d’optar a papers que al revés. Aquest debat no ha de servir per sentir justificacions ni excuses. Tothom és conscient que això passa, a tot arreu. És una oportunitat per posar-hi un mirall i canviar conductes. Les creadores hi tenen molt a fer, però els creadors i els actors, també. Perquè sense un mea culpa el #MeToo només fa una part de la feina i la inacció és complicitat. Cal reconèixer el greuge i estalviar-se respostes condescendents.