Opinió

La meva primera Diada

Un poble capaç de fer una cosa així, és un poble que s’ha de respectar

Aquest any he pogut participar en la meva primera Diada. Vaig tenir la sort de poder-la compartir al tram 21 amb els meus amics i amigues del Farró de Sant Gervasi. Vaig intentar anar a veure els de Terrassa, Manresa, Molins de Rei, Sant Vicent... i els de tants altres llocs que em van anar preguntant si ens podríem veure per fer-nos una abraçada.  Va ser un dia de festa, d’alegria. De música i de ball. I, en aquesta ocasió, més que mai, de reivindicació. Perquè aquesta Diada era excepcional, segons m’explicaven. Un crit sincronitzat, literal i metafòric contra la repressió, contra la situació de persones innocents que estan a la presó i a l’exili. Un moment per sumar, per demostrar al món quanta gent és capaç d’acudir a una crida pacífica per defensar els drets d’un poble que vol ser lliure i que ha de ser lliure. 

Hauria pogut conèixer la Diada des del tram 0, on també hi tenia amics i amigues als quals m’hauria agradat abraçar, però van ser els del meu “segon barri” els que em van explicar que el més bonic d’aquest dia era viure’l amb ells on hi ha la gent: al carrer. I tenien raó. Durant tot el dia vaig tenir l’emoció a flor de pell, enmig d’un ambient de respecte i de civisme, en què el més fort que vaig sentir contra Espanya va ser: “Espanya, carinyo, això nostre no funciona.” Impossible sentir-se ofès, exclòs o agredit per res del que va succeir. 

Ni tan sols en passar pel davant de la seu de Ciutadans, al carrer Balmes. Res. Ni un gest, ni una falta de respecte. Tots anàvem cantant i ens saludàvem amb un somriure. Perquè, per mi, això és la República de Catalunya. I trobar-me gent de tot arreu. I trobar complicitat amb tots ells. Sens dubte, qui se senti exclòs en aquesta festa s’ho ha de fer mirar. O potser alguna vegada la Diada ha deixat de significar el que significa, el record del sotmetiment d’un poble sobirà a una imposició monàrquica? És absurd plantejar aquest dia com el que no és. I intentar criticar-lo per la seva essència de tradició catalana. 

Desitjo celebrar les diades que vindran. Això sí, sense presos ni exiliats i amb el mateix ambient festiu i de cordialitat: a l’hora de marxar (més d’un milió i mig de persones), no va quedar ni un paper a terra, ni una burilla de cigarreta. Un poble capaç de fer una cosa així, és un poble que s’ha de respectar. I en el meu cas, inevitablement estimar. 

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor? Fes-te subscriptor per només 12 € l'any (1 €/mes)