El divan humà
Les declaracions de la setmana passada d’Aung San Suu Kyi, la dirigent de facto de Birmània, defensant la condemna a presó dels periodistes que van documentar les matances dels rohingyes (la minoria musulmana del país), han donat un nou argument als mitjans internacionals per dedicar-li articles furibunds i a les organitzacions dels drets humans per anar acumulant signatures amb l’esperança –remota– que el comitè noruec li retiri el Nobel de la Pau que li va concedir el 1991. No deixa de ser sorprenent que la filla de l’heroi de la independència birmana, que va desafiar durant anys la dictadura militar –amb un prolongadíssim arrest domiciliari inclòs– miri cap a una altra banda davant del que la mateixa ONU ja ha qualificat de genocidi.
Després de tants anys de reclusió, potser la Dama no estava preparada per liderar una transició tan complexa. Potser el seu marge de maniobra és gairebé nul davant dels excessos de l’exèrcit. O potser confiàvem massa que l’activista mantindria els mateixos valors gandhians de no-violència i de democràcia que predicava, quan l’única cosa que tenia al cap era alliberar la seva ètnia, els bamars. Com el mateix Mahatma, de fet. En els últims temps, nombrosos historiadors han començat a revisar l’etapa sud-africana de Gandhi, i la veritat és que el líder de la independència de l’Índia no en surt gaire ben parat. La tesi que impera en llibres com The South African Gandhi: Stretcher-Bearer of Empire, d’Ashwin Desai i Goolam Vahed, és que mentre lluitava per aconseguir els drets dels indis ignorava completament els dels negres, als quals considerava una raça inferior, salvatge i portadora de tot tipus de malalties.
Podem estar més o menys d’acord amb el que deia el filòsof alemany G.W. Friedrich Hegel que “la contradicció és l’arrel de tot moviment”, però que ni tan sols de les icones universals que hem adulat i posat d’exemple en múltiples ocasions puguem esperar una mica més de coherència ens acosta a tots plegats al divan del psicòleg.
