Opinió

El cas Monzó

Durant molts anys, Monzó va aconseguir ser trencador i canònic alhora

El fenomen més rellevant en la literatura catalana recent és l’obertura de l’Escola Bloom a Barcelona. No sé si els surten els números, però no tinc cap dubte que tant els professors com l’oferta formativa són d’alta qualitat. Esmentem, per exemple, els seminaris sobre Adorno, Foster Wallace, Stanislaw Lem i el titulat The Lady and the Victorian Novel. L’Escola Bloom també edita la revista Carn de cap, que ha dedicat el primer número a Quim Monzó o, més ben dit, al seu conte El meu germà. Monzó ha passat per totes les etapes; escriptor de culte, autor de referència, patum consagrada i, finalment, vella glòria, és a dir, autor que ha deixat d’escriure (va publicar l’últim llibre de ficció el 2007). Durant molts anys, Monzó va aconseguir ser trencador i canònic alhora. Jo sospitava que la paradoxa va esdevenir insostenible a partir de dos fenòmens de canonització tan extrems com el discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt (2007) i l’exposició que se li va dedicar al Centre d’Art Santa Mònica (2009). El text de Borja Bagunyà que obre la revista, però, detecta l’autoprofecia del col·lapse en el llibre El millor dels mons (2001), en què va aparèixer el conte El meu germà. Bagunyà comptabilitza en el recull un nombre elevat de morts, interrupcions, apocalipsis, taxidèrmies, epígons i fallides, fins al punt que l’entén “com una sèrie perfectament argumentada de raons per les quals ja no es pot seguir escrivint”. Conscient de la impossibilitat de mantenir-se com a “capgirador consagrat”, Monzó va enviar un missatge als lectors que és també un recull de consells per a escriptors. Per mantenir viu un autor sense el qual no seríem on som, Bagunyà proposa “alliberar-lo de la carcassa crítica”, retornar-lo al carrer, que és precisament el que fa Carn de cap, que inclou una dotzena llarga de versions, apropiacions i lectures d’El meu germà. La revista es clou amb un text de Lana Bastasic, cofundadora amb Bagunyà de l’Escola Bloom. Bastasic troba en el text ressonàncies de la seva experiència vital, lingüística i literària. A partir del fet que en la seva llengua germà vol dir llevat, descobreix tot de fermentacions en el conte. El resultat són unes pàgines en què el conte de Monzó rep afegitons, al marge i també entre línies, en forma de dibuixos, reflexions, citacions i intercalacions. Aquesta marginàlia rizomàtica té components polítics, artístics, feministes i autobiogràfics.

En aquest primer número, doncs, Carn de cap recupera, rellegeix i reescriu Monzó, que és el que malauradament havíem deixat de fer. El conte El meu germà es revela útil com a conclusió metafòrica de la trajectòria de l’autor, i també com a punt de partida per a una lectura personalíssima. Congratulem-nos perquè Bagunyà & Bastasic han arravatat el text a les institucions i l’han retornat a l’autor i al lector, dels quals no s’hauria d’haver separat mai.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor