La memòria de la victòria, l’esperança de la república

Hem deixat enrere les derrotes per començar a commemorar victòries. L’1 d’octubre del 2017 ja té places i carrers arreu del país, i compta amb un exèrcit de persones pacíficament mobilitzades per defensar la memòria i la vigència d’una victòria que s’escriu amb lletres d’or en la història de Catalunya. Amb el pas del temps, la perspectiva atorga a aquella jornada una dimensió que ja intuíem en aquelles hores: estàvem guanyant una batalla que mai vam donar per perduda i que alguns, dins i fora, maldaven per impedir, perquè la sabien decisiva en el llarg conflicte polític que ens confronta a un Estat espanyol immobilista i autoritari.

Aquesta cara de l’1 d’octubre no hauria estat possible, de cap manera, sense l’apoderament ciutadà. Sí, tampoc sense el compromís i la determinació de les institucions catalanes, el govern, el Parlament i els ajuntaments, consells comarcals i les diputacions. Però l’apoderament ciutadà es va revelar aquell dia com el principal aliat de la república i de la democràcia que volem, i la seva força és tan poderosa que va permetre fer realitat el referèndum davant d’un desplegament policial, mediàtic, econòmic i polític mai vist en els quaranta anys d’ençà de l’aprovació de la Constitució espanyola. A les presons i a l’exili hi ha polítics, però l’Estat també persegueix ciutadans, gent del carrer que ha assumit la seva responsabilitat en la defensa de la República, gent que fa de la seva actitud de resistència no violenta o de compromís ètic per denunciar els abusos i les violacions dels drets humans una conducta vital. L’Estat sap que no pot empresonar ni enviar a l’exili més de dos milions de ciutadans, i aquest fet és el que explica que, un any després, i malgrat la repressió, malgrat el 155 i malgrat la muntanya de fake news que ens envolta per esmorzar, dinar i sopar, a Catalunya persistim en la república i ho fem mobilitzats, determinats, disposats a assumir el que pertoqui en cada situació.

És cert: hi ha una altra cara de l’1 d’octubre que tampoc no oblidarem mai. La de la violència extrema dels cossos policials espanyols, que van decidir escriure una de les pàgines negres de la història de l’Estat. Una violència que desvetllar la veritable cara autoritària de l’Estat, símbol d’impotència davant la democràcia i l’apoderament ciutadà. Passaran els anys, però les imatges d’aquella jornada continuaran intactes en la nostra ment, i recordarem on érem, què fèiem, què vam veure. I ho explicarem a les generacions futures perquè entenguin d’on estàvem marxant. Nosaltres podrem explicar als nostres fills i als nostres nets la dignitat de l’1 d’octubre; els instigadors i els executors de l’operació “¡A por ellos!” no ho podran explicar amb la mateixa dignitat.

I aquella altra cara no hauria estat possible sense l’acció coordinada dels aparells de l’Estat, amb el rei al davant de tot, com es va poder comprovar en l’ignominiós discurs del dia 3 d’octubre, i sense l’activa complicitat dels principals partits polítics de l’unionisme espanyol: el PP, el PSOE i Cs. De tot això tampoc no ens n’oblidarem.

Els anys que vindran els construirem sobre la base de l’1 d’octubre de l’any 2017. I sobre una victòria deguda a moltes mans i a mols braços, el que s’hi construeixi és molt millor que no pas el que es pretengui perpetuar sobre la base de la violència, la repressió i la por. Per això d’aquella victòria en fem la nostra esperança en la república.