El desig de justícia
La República no és una realitat imminent. Tampoc no és impossible. El laberint de la política l’hem de transformar en la porta del sentit comú
“Cada dia em sento més a prop dels presos i dels exiliats i més lluny dels polítics.” Aquesta és una frase que em deia aquesta setmana una cantant catalana que feia poc havia anat a la presó de Lledoners a fer un concert. Com ella, són nombroses les persones de Catalunya, de l’Estat i del món que sabem i ens dol cada dia la falta de justícia i l’absurditat que representa la reacció judicial, que concentra el que és l’existència de 6.000.000 de persones que volem referèndum a Catalunya en la repressió sobre les persones físiques que pateixen judicis, presó i exili, sobre les seves famílies i sobretot sobre els seus fills i filles. La frase també expressa un desconcert per posicions polítiques vacil·lants, per discrepàncies públiques en temes essencials i per la desautorització d’uns i altres en l’àmbit polític català. Un panorama inquietant quan tenim al davant un Estat que també es beneficia d’aquesta visió de curt termini.
Alguns teòrics de la sociologia política es permeten dir que això és només conseqüència del errors estratègics del procés. Sens dubte, ens cal fer autocrítica i molts vam veure inquietant que amb un marge de vots nominals que no arribava al 50% dels votats al Parlament, es tiressin endavant, prèviament a l’1 d’octubre, unes lleis que semblaven avançar-se a un resultat i a una ruptura. Mirant l’hemeroteca ens retrobarem amb la frase d’Antonio Baños la nit electoral des del Casino de l’Aliança del Poble Nou, o amb les tímides posicions d’alguns analistes com Francesc Marc Álvaro i d’altres, per no dir els reconeixements que en privat han fet la majoria d’actors polítics, alguns de la CUP. Però el que és segur és que el mur de la prohibició del referèndum, de la consulta o d’un senzill procés de participació no vinculant sobre el futur polític de Catalunya, no sols es perpetua, sinó que davant la repressió existent fa que molts actors polítics i alguns ideòlegs intel·lectuals puguin tenir la temptació de claudicar de la seva exigència. Amb aquesta renúncia ens oblidem del més essencial: la raó que ens mou, que és el desig i el dret que el pluralisme polític sigui respectat en tot el seu abast.
La força de l’1 d’octubre –que va estar en mans de la gent–, però, és l’eix en què s’ha dipositat el gran desig de justícia de la ciutadania, i la causa que ha provocat la gran ofensiva es concentra ara en un judici que mereix la millor defensa jurídica i unes mesures cautelars que haurien de ser substituïdes. Els tribunals i les defenses han de ser impecables i implacables en la defensa dels drets i hi ha capacitat jurídica potencial com s’ha demostrat en els judicis a Alemanya i Bèlgica sobre l’euroordre. Fer política de pactes o de negociació en un procediment penal d’aquesta naturalesa implica renunciar als elements més favorables per als mateixos afectats. Com a jurista no tinc cap dubte ni d’això ni de les possibilitats que ofereix l’ordenament jurídic. Cal dignitat processal i no parlar d’indults, sinó d’innocència i de justícia.
Ara bé, si els advocats i les advocades han de defensar al màxim la innocència dels encausats, que mai podem oblidar que va començar amb l’empresonament dels dos Jordis per l’1 d’octubre, la política ha de ser molt activa en la defensa de negociacions discretes i d’altura en què els interlocutors no desautoritzin ni menystinguin la posició de l’exili o del mateix govern català. La política catalana ha de ser molt conscient que els valors de lleialtat mútua, de respecte i de visió institucional depenen de les persones, dels seus comentaris i de les seves tàctiques.
Hi ha missatges contradictoris. La República no és una realitat imminent. Però tampoc no és impossible. El laberint de la política l’hem de transformar en la porta del sentit comú. La política dels partits, i molts dels polítics, no tots, dominen l’art de la mentida. Ells i elles al final s’acaben creient les pròpies versions per la pulsió dels resultats electorals. Això no ho podem canviar.
Ens uneix el desig de justícia, ens uneix saber que la causa per defensar l’evolució del nostre país és legítima i essencialment democràtica. Ens uneix també la consciència que mai sabrem la veritat de tot, però que hi ha milers de ciutadans que, malgrat això, preferim posar l’accent en el fet de construir i en el valor de la tenacitat que en la lògica de bons i dolents. La força de la gent.
