La paciència marca el pas de la victòria
En dies incerts, llançar-se els plats pel cap només serveix per posar en risc els caps i la vaixella
En una disputa en inferioritat de condicions, és la paciència la que marca el pas de la victòria. L’independentisme té avui una gran debilitat. L’escapçament brutal dels lideratges dificulta la presa de decisions. Sí, per més líders que caiguin en sortiran d’altres. Però forjar referents nous o restituir els represaliats vol temps.
L’única força que té el republicanisme és la democràtica. Seria suficient si no fos perquè a Espanya allò que votem els catalans no compta. No caldria ni dilatar el procés en espera d’eixamplar la base, si la solució fos a les urnes.
Mentrestant, però, des de la comoditat del sofà, des de la radicalitat emmascarada per caputxes recreatives o des del càlcul partidista més caïnita, no seria pas exagerat tenir una mica més de respecte envers els que s’hi juguen el coll. Quants dels que gallegen estan disposats a sacrificar-se personalment fins al límit dels que ho han fet fins ara. No discuteixo pas que potser nou mil presos polítics farien més pressió que nou, però no es veu gaire gent que aixequi el dit si no és per assenyalar un altre perquè es presenti voluntari. I si algú troba que el Parlament està bloquejat, en comptes de criticar l’independentisme que pregunti al jutge, que és el que el potineja. Pressionar no pot significar posar la soga al coll a ningú. Ep, com tampoc no es pot governar segons la temperatura del Twitter i el clam dels tertulians.
L’anomenat esperit de l’1-O, perquè sigui esperit i no fantasma ha de preservar allò que el va fer imbatible. Mantenir la calma i la complicitat entre política i carrer. En dies incerts, llançar-se els plats pel cap només serveix per posar en risc els caps i la vaixella.