Sociologia de la revolució catalana (III)

Un dels temes més discutits últimament és si la farsa judicial muntada per la judicatura franquista espanyola contra el procés independentista s’aguanta d’alguna manera. El debat gira sobretot al voltant del concepte de violència. El codi penal requereix que n’hi hagi perquè es pugui qualificar de delicte de rebel·lió una conducta. De tots els testimonis obtinguts, de les proves recollides, dels vídeos gravats... es desprèn que en els fets que es jutgen no es va produir cap violència si com a tal entenem conductes amb què es pretén aconseguir determinats resultats forçant voluntats alienes mitjançant amenaces d’emprar o emprant directament la força bruta i/o les armes.

Ni en els fets del 20 de setembre ni en els de l’1 d’octubre pels quals s’imputen les persones processades s’aprecia cap tipus de violència, sinó tot el contrari: un intent d’aquestes persones d’evitar-la, i una crida continuada a la calma per tal que les protestes discorrin per camins pacífics. L’acusació de violència es manté mitjançant un pervers sofisma del jutge instructor, consistent a imputar a aquestes persones la responsabilitat per la violència que van utilitzar les forces policials per reprimir-les. Davant l’obstinació de la gent a votar com, on i quan al poder no li plaïa, les policies es van veure obligades a utilitzar la força bruta. Es tracta de fer a les víctimes culpables dels maltractaments soferts a mans dels victimaris. No és tan sols un raonament lògicament inepte, sinó moralment repugnant.

No obstant això, l’absoluta carència de legitimitat del poder polític espanyol i les seves forces de repressió a Catalunya no només se segueix per la incongruència dels seus arguments sinó, sobretot, per les imatges, per la mostra evident de la realitat del que estava passant en els moments que es volen jutjar. Les imatges dels avis i les àvies anant a votar entre aplaudiments de la ciutadania en una jornada marcada per l’abús i la violència cega de les forces repressives, que es va acarnissar amb molts d’ells. La imatge de les àvies i les tietes defensant les urnes, protegint les entrades de les escoles, ocupant posteriorment els espais públics mentre feien mitja per impedir el pas als feixistes espanyols a la plaça Sant Jaume i en altres llocs.

És un altre dels elements essencials en aquesta sociologia de la revolució catalana: a banda dels jubilats i dels grups generacionals, un altre element sociològic fonamental del procés és la perspectiva de gènere. Va començar sent un punt reivindicatiu de la CUP, molts membres de la qual empren el femení com la forma gramaticalment inclusiva: la revolució catalana és feminista. Un punt recollit per les altres instàncies polítiques i socials del procés. La República Catalana serà feminista o no serà.

I no només feminista en el sentit habitual del terme, com l’acció comuna i indistinta d’homes i dones que avui estan en l’avantguarda del moviment, sinó i sobretot, com la intervenció activa de totes les generacions i grups d’edat de les dones. La revolució catalana és cosa de tots i de totes, és a dir, també d’aquells grups de dones als quals una consciència patriarcal havia relegat tradicionalment als papers de mestresses de casa, auditori dels sermons dels capellans, matriarques de famílies extenses bolcades en elles, associacions de temps lliure de senyores de classe mitjana, etc.

La participació de les dones de tots els grups d’edat en el procés revolucionari català converteix aquest procés en un fenomen amb una triple faceta: és una aventura personal òbvia per decisió de cada individu que hi intervé; és també una aventura social, perquè els protagonistes sumen forces col·lectivament i, alhora, també és una aventura familiar, ja que hi intervenen les tres generacions que solen formar les famílies: avis i àvies, pares i mares i nets i netes que solen anar junts a actes públics de tot tipus. Si la família és, segons Aristòtil, el nucli de la vida política, la política de la revolució catalana basada en l’apoderament de les dones és imparable.