L’independentisme ha perdut la iniciativa

El 9 de novembre del 2014, la consulta sobre la independència de Catalunya promoguda per la Generalitat materialitzava el primer gran acte de sobirania –tot i no ser vinculant– del país d’ençà de l’anomenada represa democràtica. Aquelles urnes arribaven després que el sobiranisme escenifiqués, per primera vegada i al carrer, una voluntat de canvi real en les relacions de força amb Madrid. Del caràcter defensiu de totes les manifestacions, sempre com a resposta a algun atac del règim del 78 a l’autonomia –com la de l’Estatut retallat del juliol del 2010–, o per sol·licitar tímidament una peça del peix al cove que rebia la colònia –la millora del servei de Renfe o un model de finançament més just–, s’havia passat, el 2012, a una manifestació massiva convocada per la societat civil organitzada amb un caràcter que ja no era reactiu, sinó clarament propositiu: iniciar el camí cap a la independència. Des d’aquella Diada, el carrer prenia la iniciativa i empenyia els partits polítics, alguns obligats si volien sobreviure, a iniciar un procés de construcció nacional que aniria de baix a dalt i no a la inversa. Tota una revolució en el sistema polític català, que com a producte de la Transició espanyola i l’Estat de les autonomies, s’havia adaptat al sistema polític madrileny de partits menjadora que es mantenien gràcies a l’alternança en el poder i a tenir la majoria de ciutadans en un estat de letargia a canvi de garantir-los un cert benestar.

Aquella iniciativa en mans del sobiranisme/independentisme ha anat patint alts i baixos en els darrers anys. Es va estancar entre el 2015 i el 2017, fins que, fruit d’una qüestió de confiança al president Puigdemont promoguda per la CUP, l’executiu va prendre el compromís de “referèndum o referèndum”. Amb aquesta frase, l’independentisme institucional recuperava la iniciativa i anunciava una confrontació oberta amb l’Estat espanyol, que com es va confirmar l’1-O del 2017, va desencadenar una repressió policial i judicial sense precedents a l’Europa democràtica. I tot plegat, avalat per un rei il·legítim amb una actitud més pròpia d’una dictadura militar que no pas d’un estat de dret. Certament, l’1-O va ser una victòria de la unitat estratègica i tàctica del carrer i de les institucions. Tot un estat, les seves clavegueres i estructures repressives eren humiliades i vençudes per un capellà que oficiava missa mentre es comptaven vots, uns avis que jugaven al dòmino quan la Guàrdia Civil destrossava a cops de porra tot el que trobava buscant urnes o centenars de persones feien una cadena humana per protegir amb el seu cos unes urnes que s’havien mantingut amagades en el més estricte silenci.

Però, malauradament, l’independentisme institucional ha tornat a perdre la iniciativa recuperada l’1-O d’ara fa un any, i avui torna a viure de la reacció de Madrid i no de l’acció. En la intervenció en el debat de política general, pressionat per l’unionisme però també per sectors de l’independentisme que consideren que l’executiu fa autonomisme, o que va massa ràpid, el president, Quim Torra, va prendre dos compromisos que tenen com a denominador comú esperar una reacció de Madrid per actuar. La primera, un tour de force que ja ha perdut, l’ultimàtum a Pedro Sánchez: o proposa una solució per exercir l’autodeterminació amb garanties abans del novembre, o ERC i el PDeCAT li retiraran el suport al Congrés. Però l’independentisme no té la força necessària per fer caure un govern perquè sí. Quina garantia té el president Torra que el PP i Cs no s’alinearan en un front constitucionalista contra un element perifèric que pretén desestabilitzar el règim? I en segon lloc, Torra assegura que no acceptarà una sentència condemnatòria per als presos polítics i exiliats. I no ho ha de fer. Però no concreta si avançarà eleccions autonòmiques o si, ara sí, el govern materialitzarà la República. Mentrestant, l’independentisme ha cedit al règim del 78 la iniciativa i, evidenciades les dificultats per mantenir la unitat, costarà de recuperar-la.